Els nens i la mort

19/01/2013

"L a naranja se pasea / de la mesa al comedor / no me mates con cuchillo / que me da mucho dolor / entra rosa, color de mariposa / sal clavel, color de moscatel ". Això és el que cantaven les alumnes preadolescents del col·legi Verge del Pilar del Masnou quan jugaven a saltar a la corda o a fer malabarismes amb gomes elàstiques. Jo tenia llavors vint anys i era el seu mestre. Em fascinaven aquelles cançons infantils de pati i les copiava sense que se n'adonessin. " Santa Teresita / hija de un rey moro / la mató su padre / con cuchillo de oro / que no era de oro / ni tampoco de plata / era un cuchillito / de pelar patatas ". Penso en aquells jocs de pati mentre vaig passant els fulls d'un llibre que és alguna cosa més que un conte infantil. Es titula Max y su sombra . L'ha escrit José Luis Regojo i l'ha il·lustrat Laura Borràs. El seu protagonista, el Max, ha nascut amb una ombra que el segueix per tot arreu. El mateix ens passa a nosaltres. Però el Max accepta la seva ombra amb normalitat perquè sap que forma part essencial de la seva condició humana.

L'ombra que acompanya el Max és la mort.

Les nenes que cantaven al pati de l'escola aquelles cançons aparentment ingènues, que barrejaven amb naturalitat el joc, la vida i la mort, no tenien cap necessitat d'escoltar o llegir un conte com aquest. En aquell temps s'iniciava el que es va conèixer llavors com el destape . Girant la vista enrere penso que a mesura que anaven destapant el cos anaven tapant la mort. Finalment, hem acceptat la nuesa amb tota normalitat… però hem convertit la mort en una cosa gairebé pornogràfica o, si més no, que cal apartar dels ulls dels nens.