Amb flors a Prometeu

26/05/2013 

Amb flors a Prometeu

Contre-culture(s). Des Anonymous à Prométhée és un llibre recent (2013) de Steven Jezo-Vannier que es pregunta pel que hi ha de comú entre els amish, els hippies, elscommunards , els indignats, elshackers , els nous pirates de la cibercultura... i Prometeu. L'autor identifica una corrua de contestataris i creu possible reconstruir la lògica de la seva rebel marginalitat com una mostra de lucidesa i salut. Em recorda el professor d'història de la Bulgària comunista que assegurava que la Revolució Francesa havia començat el 72 aC i havia estat liderada pel traci Espàrtac, un comunista de naixement que havia comprès perfectament les obres de Marx i Engels. Esclar que el mateix Marx va instituir Prometeu com el primer màrtir del proletariat.

La història de Prometeu és ben coneguda. Compadint-se de la misèria dels humans, roba del cel el foc de Zeus i els hi dóna perquè puguin desenvolupar diferents tecnologies, especialment la de la vida en comú, la política. Quan Zeus descobreix el robatori, el condemna a ser encadenat al Caucas, on una àguila o un voltor (segons les versions) s'alimenta cada dia del seu fetge, que li creix altra vegada cada nit. D'aquesta manera el turment no té fi. Malgrat els seus patiments Prometeu no demanarà perdó pel seu gest filantròpic. Per cert, alPrometeu encadenat d'Èsquil trobem per primera vegada la paraulafilantropia en la literatura grega. Prometeu no és un contracultural, sinó el creador de la cultura europea. El seu símbol no viu als seus marges, sinó al seu centre.

A El naixement de la tragèdia Nietzsche s'adona que la gran originalitat del mite de Prometeu és en realitat la gran originalitat de la nostra cultura (no de la nostra contracultura): és l'única capaç de cantar la dignitat d'un sacrilegi. Moltes cultures han narrat revoltes contra els déus... per acabar mostrant la indignitat del revoltat. És el cas de Llucifer ("portador de la llum", com Prometeu), que és un àngel caigut per un excés d'orgull egoista, no de filantropia. No hi ha cap dignitat en el seu patiment. Però en la revolta prometeica els grecs hi trobaven alguna cosa digna de ser lloada. Es mostraven agraïts al tità que, fins i tot encadenat a la roca, va gosar plantar-li cara al mateix Zeus i advertir-lo profèticament que un dia potser seria ell qui hauria de demanar perdó. Els grecs sabien amb quanta freqüència al botí del victoriós s'hi troben els pecats del derrotat.

En el mateix moll de la cultura occidental s'hi troba la intuïció que els déus coneixen hores altes i hores baixes i, fins i tot, la mort.

Pascal recull amb una certa emoció en els seus Pensaments el relat de Plutarc sobre la mort del déu Pan. En temps de Tiberi, un vaixell estava navegant de nit a les aigües pròximes a l'illa de Paxis, al golf de Patras, no gaire lluny de la desembocadura del riu Aquelau. El vent es va aturar, i va sumir el vaixell en una profunda calma. La tripulació i els viatgers van aprofitar l'avinentesa per fer una becaina. Només el capità es va mantenir a l'aguait. Per això solament ell va sentir la veu que el cridava pel seu nom des de l'interior de l'illa. "El gran Pan ha mort", li deia.

"La sentència sobre la mort de Déu -escriu Karl Löwith- ha figurat, encara que sempre de manera tàcita, al si de tota la història d'Occident metafísicament considerada". Per aquesta raó hi ha hagut també a Occident una certa prevenció davant dels efectes imprevistos de les nostres bones intencions... i de les nostres victòries.

Des de molt antic diferents mitòlegs van sospitar que la imatge del voltor devorant el fetge de Prometeu representava la consciència que descobreix els límits de la raó humana. Des de molt antic també les cadenes de Prometeu es van entendre com el símbol de les preocupacions que acompanyen inevitablement l'home, com els batecs del seu cor. En el foc que el tità va entregar als homes -diu Èsquil- hi havia l'ambigu present de "l'esperança cega", que és la il·lusió que empeny a creure que heretarem demà el fruit del nostre esforç d'avui... Però és cega. L'home necessita creure que allò que intueix a la llunyania és l'horitzó... per calmar l'assossec del seu esperit. Existencialment té necessitat d'anticipar un futur que no pot copsar.

Al mig de Txernòbil hi ha una estàtua de Prometeu. Representa l'home conquerint l'energia atòmica. Avui és un monument als herois que van donar la seva vida intentant controlar aquell desastre criminal. Cada vegada que una autoritat visita la fantasmagòrica ciutat, diposita un ram de flors als peus de Prometeu.