22/06/2013
"Adam i Eva tenien dos fills, Caín i Abel. Així comença la història de la humanitat" (Carl Schmitt).
La Bíblia, que és un gran tractat de filosofia política, s'obre amb una història tan inquietant que sovint preferim oblidar que Abel va morir sense descendència i, en conseqüència, tots som fills de Caín. Intentant ocultar-se de la mirada divina, el nostre pare Caín va fugir, vagant d'un lloc a un altre fins que, esgotat, es va aturar i va fundar una ciutat, la primera. El seu gest es pot entendre com el somni d'estabilitat d'un errabund. Victor Hugo descriu aquest moment en un poema tràgic, titulat La consciència. Per alliberar-se del seu perseguidor, Caín va posar una advertència a la porta d'entrada de la seva ciutat: "Prohibida l'entrada a Déu".
Als estudiosos de la Bíblia se'ls va presentar aquest problema: on va trobar Caín la seva dona i d'on procedien els primers habitants de la ciutat? El 1655, Isaac de la Peyrère, jueu francès convertit al catolicisme, va proposar la hipòtesi dels preadamites, que està en l'origen de la teoria del poligenisme, segons la qual les diferents races havien estat creades de manera aïllada per Déu. Així, el preadamisme va proporcionar un argument als teòrics de l'esclavitud, incloent-hi algunes faccions del Ku Klux Klan.
A mi el que m'inquieta no és la procedència de la dona de Caín, sinó la imatge dels dos germans enfrontats, que trobem repetida en les figures de Ròmul i Rem o de Prometeu i Epimeteu.
Els germans Prometeu i Epimeteu porten inscrites les seves diferències en els seus noms. Prometeu significa "el que pensa abans" o "el previsor" i Epimeteu, "el que pensa després" o "el despistat". Quan Zeus va voler castigar els homes amb un "dolç mal" (les paraules són d'Hesíode) li va oferir a Epimeteu el regal de Pandora.
Vaig pensar en tot això després d'assabentar-me que Hermann Göring, el mariscal de Hitler i arquitecte de la solució final , va tenir un germà dos anys més jove que ell, que es deia Albert, que va fer servir el seu cognom per alliberar jueus dels camps de concentració de Dachau i Theresienstadt. Dirigia la fàbrica d'armament Skoda a Txecoslovàquia, on la salutació hitleriana estava prohibida i des de la qual va ajudar la resistència txeca per boicotejar els lliuraments militars al Reich.
La seva oposició al nazisme no es basava en una ideologia alternativa o en una concepció humanista de l'home. Simplement no suportava la vulgaritat d'aquell règim. Sospito que la seva oposició era més estètica que ètica.
Després de la guerra, es va lliurar a les tropes americanes, que, desconfiant del seu cognom, el van empresonar al costat del seu germà. Als americans els costava acceptar que hi hagués un Göring bo. L'agent que el va interrogar va deixar anotada la següent observació: "El resultat de l'interrogatori d'Albert Göring és un dels intents per salvar l'honor i rentar-se les mans més banal que hagi sentit mai, la manca de finor d'Albert Göring és comparable amb la massa corporal del seu greixós germà". El seu traductor tampoc el va voler creure. La història que explicava li semblava tan fascinant com inversemblant. Finalment els americans van decidir lliurar-lo als txecs, que el van portar a judici. Tot i que els obrers de la Skoda van declarar a favor seu, va ser condemnat i només va sortir de la presó després d'elaborar una minuciosa llista de les persones a qui havia salvat la vida.
Un cop reintegrat a la vida civil, aquest pària de la victòria va descobrir que es trobava en la més completa pobresa. Els béns de la seva família havien estat embargats i el seu cognom li tancava totes les portes. Però mai va accedir a canviar-se'l. Va sobreviure gràcies a una miserable pensió del govern i al menjar que li enviaven els seus amics jueus. Es va suïcidar el 1966. Només a partir del 1998 es va començar a conèixer la seva veritable història. Actualment l'Estat d'Israel té inscrit el seu nom en el memorial de l'Holocaust, on figura com a "Just entre les nacions".
No parlava gaire del Hermann. "Com a germans ens estimàvem", va confessar una vegada.
La moralitat d'aquesta història és doble, segons s'interpreti políticament o psicològicament. Em limitaré a aquesta última: Caín i Abel van tenir el mateix pare i la mateixa mare i van rebre unes influències similars del seu entorn. I ja sabem el que els va passar. Precisament per això sembla intel·ligent tenir ben present aquesta sàvia reflexió d'un nen de vuit anys: "Potser s'haurien dut millor si haguessin viscut en habitacions separades".
"Adam i Eva tenien dos fills, Caín i Abel. Així comença la història de la humanitat" (Carl Schmitt).
La Bíblia, que és un gran tractat de filosofia política, s'obre amb una història tan inquietant que sovint preferim oblidar que Abel va morir sense descendència i, en conseqüència, tots som fills de Caín. Intentant ocultar-se de la mirada divina, el nostre pare Caín va fugir, vagant d'un lloc a un altre fins que, esgotat, es va aturar i va fundar una ciutat, la primera. El seu gest es pot entendre com el somni d'estabilitat d'un errabund. Victor Hugo descriu aquest moment en un poema tràgic, titulat La consciència. Per alliberar-se del seu perseguidor, Caín va posar una advertència a la porta d'entrada de la seva ciutat: "Prohibida l'entrada a Déu".
Als estudiosos de la Bíblia se'ls va presentar aquest problema: on va trobar Caín la seva dona i d'on procedien els primers habitants de la ciutat? El 1655, Isaac de la Peyrère, jueu francès convertit al catolicisme, va proposar la hipòtesi dels preadamites, que està en l'origen de la teoria del poligenisme, segons la qual les diferents races havien estat creades de manera aïllada per Déu. Així, el preadamisme va proporcionar un argument als teòrics de l'esclavitud, incloent-hi algunes faccions del Ku Klux Klan.
A mi el que m'inquieta no és la procedència de la dona de Caín, sinó la imatge dels dos germans enfrontats, que trobem repetida en les figures de Ròmul i Rem o de Prometeu i Epimeteu.
Els germans Prometeu i Epimeteu porten inscrites les seves diferències en els seus noms. Prometeu significa "el que pensa abans" o "el previsor" i Epimeteu, "el que pensa després" o "el despistat". Quan Zeus va voler castigar els homes amb un "dolç mal" (les paraules són d'Hesíode) li va oferir a Epimeteu el regal de Pandora.
Vaig pensar en tot això després d'assabentar-me que Hermann Göring, el mariscal de Hitler i arquitecte de la solució final , va tenir un germà dos anys més jove que ell, que es deia Albert, que va fer servir el seu cognom per alliberar jueus dels camps de concentració de Dachau i Theresienstadt. Dirigia la fàbrica d'armament Skoda a Txecoslovàquia, on la salutació hitleriana estava prohibida i des de la qual va ajudar la resistència txeca per boicotejar els lliuraments militars al Reich.
La seva oposició al nazisme no es basava en una ideologia alternativa o en una concepció humanista de l'home. Simplement no suportava la vulgaritat d'aquell règim. Sospito que la seva oposició era més estètica que ètica.
Després de la guerra, es va lliurar a les tropes americanes, que, desconfiant del seu cognom, el van empresonar al costat del seu germà. Als americans els costava acceptar que hi hagués un Göring bo. L'agent que el va interrogar va deixar anotada la següent observació: "El resultat de l'interrogatori d'Albert Göring és un dels intents per salvar l'honor i rentar-se les mans més banal que hagi sentit mai, la manca de finor d'Albert Göring és comparable amb la massa corporal del seu greixós germà". El seu traductor tampoc el va voler creure. La història que explicava li semblava tan fascinant com inversemblant. Finalment els americans van decidir lliurar-lo als txecs, que el van portar a judici. Tot i que els obrers de la Skoda van declarar a favor seu, va ser condemnat i només va sortir de la presó després d'elaborar una minuciosa llista de les persones a qui havia salvat la vida.
Un cop reintegrat a la vida civil, aquest pària de la victòria va descobrir que es trobava en la més completa pobresa. Els béns de la seva família havien estat embargats i el seu cognom li tancava totes les portes. Però mai va accedir a canviar-se'l. Va sobreviure gràcies a una miserable pensió del govern i al menjar que li enviaven els seus amics jueus. Es va suïcidar el 1966. Només a partir del 1998 es va començar a conèixer la seva veritable història. Actualment l'Estat d'Israel té inscrit el seu nom en el memorial de l'Holocaust, on figura com a "Just entre les nacions".
No parlava gaire del Hermann. "Com a germans ens estimàvem", va confessar una vegada.
La moralitat d'aquesta història és doble, segons s'interpreti políticament o psicològicament. Em limitaré a aquesta última: Caín i Abel van tenir el mateix pare i la mateixa mare i van rebre unes influències similars del seu entorn. I ja sabem el que els va passar. Precisament per això sembla intel·ligent tenir ben present aquesta sàvia reflexió d'un nen de vuit anys: "Potser s'haurien dut millor si haguessin viscut en habitacions separades".
No hay comentarios:
Publicar un comentario