El règim del solitari

09/06/2013

"Doneu-nos una causa pura i li lliurarem el nostre entusiasme". Aquest sembla que és el desig que cova el freqüent caos de la nostra vida en comú: que algú ens mostri el criteri infal·lible del que ens convé. Ja se sap que dient la bonaventura s'hi viu millor que dient la veritat, especialment en la moderna societat terapèutica. 

De Robespierre ençà, els últims segles es poden resumir en la recerca de la causa política perfecta: des de la Zoonomia del poeta Erasmus Darwin fins a l'actual debat sobre la genopolítica (vegeu el número de maig de l'American Political Science Review ), passant pels diferents projectes de creació de l'home nou. El progressisme va veure el transhumà com una incitació moral. Si per a Kant l'home ha estat tallat amb la fusta d'un tronc tort i nuós, calia impugnar la natura trobant el tronc dúctil i mal·leable que permetés tallar-lo d'acord amb un ideal immaculat. Formulada de manera explícita i directa, la idea d'una intervenció genètica massiva per a la creació d'una nova humanitat desperta tota mena de reticències, però, si més no, acceptem amb normalitat la intervenció genètica que té per objecte eliminar determinades tares. On és exactament la frontera moral entre un tipus i un altre d'intervenció? 

La il·lusió de la causa pura s'ha apoderat fins i tot de les ments més preclares. El filòsof Herman Cohen es va passar la vida defensant la conciliació d'alemanys i jueus en una pàtria comuna. En els profetes bíblics trobava ja prefigurat l'"idealisme ètic" de Kant, Schiller i Beethoven. En esclatar la Primera Guerra Mundial, va sentir que havia d'animar els jueus alemanys a allistar-se en l'exèrcit de la pàtria de l'idealisme. No en tenia cap dubte: la causa alemanya era "pura com un àngel". Va morir sense arribar a sospitar la possibilitat que la seva pròpia dona desaparegués en un camp de concentració, que és el que va passar. 

És poc reconfortant constatar-ho, però la història és una successió d'entusiasmes i decepcions al voltant de grans causes, la suposada puresa de les quals no és estrany que ens exploti a les mans. Avui no és de bon to recordar que en els anys vint del segle passat hi havia organitzacions juvenils jueves a Alemanya que seguien el model de les joventuts feixistes italianes. Que fàcil que és esmenar moralment el passat des d'aquest costat de la història! L'estiu del 1933 l'historiador jueu Felix Jacoby, després de reconèixer que havia votat Hitler, afegia que solament August, en la completa història universal, se li podia comparar. Va arribar a existir una lliga de jueus nacionalistes alemanys (Verband Nationaldeutscher Juden). Els seus membres no es van salvar dels camps d'extermini. El reincident messianisme dels jueus sembla suggerir que el bon Déu ha escollit aquest poble per mostrar als altres que l'entusiasme i la decepció són la sístole i la diàstole de la història. Per no haver après aquesta lliçó, les Reines de Cors són tan proclius a culpar dels seus fracassos els colls aliens. 

En èpoques d'entusiasme tot aquell que dubta és culpable, i en èpoques d'apatia, la inanició no deixa viure. 

Els bons polítics saben que cal suportar amb naturalitat la decepció. Són capaços de mirar cara a cara l'atzar, sense espantar-se, mentre aconsegueixen convèncer els seus electors que ells són els autors d'un relat col·lectiu. Penso en Churchill, esclar. Aquesta és una habilitat molt poc comuna. Per això els electors tendim a substituir els governants quant intuïm que se'ns han fet realistes. Ja no poden vehicular el nostre narcisisme. 

Avempace va entendre perfectament que no existeixen les ciutats perfectes. En una ciutat perfecta totes les opinions serien veritables i totes les accions justes; no hi hauria ni vicis ni delictes i, en conseqüència, ni metges ni jutges. Com que l'amor mutu uniria entre si de forma natural els ciutadans, es desconeixerien les dissensions internes. Mai ha existit una ciutat semblant. Per aquesta raó Avempace proposa a qui vulgui lliurar la seva vida a una causa perfecta que esdevingui un mutawahhid, un solitari, i s'esmerci a proporcionar-se una perfecció ideal i autista. La seva recomanació va servir d'argument a Ibn Tufayl per escriure El filòsof autodidacte , que, al seu torn, va ajudar Daniel Defoe a imaginar el seu Robinson Crusoe refent el món al marge de l'estat absolutista del seu temps. Cal reconèixer-li una certa noblesa a qui persegueix el règim del solitari: no sembla interessat a sacrificar la vida dels altres en l'altar de la seva causa pura.