"Ningú no ha pogut explicar mai -assegurava el gran Somerset
Maugham- per quina raó el temple dòric de Paestum és més bonic que un
got de cervesa freda". Sense voler esmenar l'autor de Cakes and Ale , gosaré dir que Andrés Iniesta Luján, el genet pàl·lid de Fuentealbilla, és molt més bo que un got de cervesa freda.
No insistiré en l'obvietat: la versatilitat del seu repertori, que
supera a bastament el que se li demanava com a interior esquerre, la
seva precisió elegant sense cap concessió a la frivolitat... Tothom sap
que Iniesta és un jugador cal·ligràfic. Mai no agrairem prou a La Masia
el conreu d'aquest art oblidat de l'escriptura precisa i bella, que
facilita tant la lectura del joc. A Can Barça les assistències entre
línies i les diagonals inversemblants són teoremes rutinaris de la
geometria n-dimensional.
Són menys òbvies les raons rondinaires dels pesats que, cada
vegada que hi ha un esdeveniment esportiu, volen fer-nos creure que
només de pa viu l'home, amb un posat de superioritat moral una mica
fatxenda. Als seus ulls, els amants del futbol viuen alienats per la
darrera metamorfosi de l'opi del poble. Aquesta gent tan seriosa només
considera rellevant el que a la vida hi ha de tràgic. Jo sospito que el
menysteniment del futbol i, en general, de les frivolitats i del que és
accessori de la vida (dels altres), és l'opi dels intel·lectuals
incapaços d'entendre la superfície de les coses humanes. Però si no
entenen la rellevància de l'esport, de segur que tampoc entendran per
què coi, si ens podem alimentar de bacallà fresc, ens encaparrem a
aconseguir el punt exacte d'un bacallà al pil-pil.
Nietzsche es malfiava dels intel·lectuals reticents a l'exercici
físic perquè són sords a la veu del seu propi cos. Com que pensen
incrustats a les seves càtedres -deia-, estan predestinats a ser
escapistes de la realitat. Aquest va ser, per exemple, el notable cas de
Plotí, el gran filòsof idealista de l'antiguitat, que sentia vergonya
de tenir cos i maldava per alliberar-se del llast de la carn i ascendir
lleuger a la puresa de la veu de l'esperit. Els filòsofs estàtics mai no
han pogut experimentar la formidable sensació d'acabar un partit de
futbol exhaustos, bruts, adolorits i feliços, després d'haver competit
en un camp enfangat un dia de pluja contra un rival una mica superior i
al qual, a l'últim moment, hem vençut. Però qui no sent la saviesa de la
veu del seu cos, coneix molt malament la seva ànima.
"Hem guanyat", diem, i en dir-ho ens sentim dominats per una
estranya contaminació d'empatia que ens permet afirmar els lligams de
copertinença dels nostres. Per a alguns, és un sentiment molt primari. I
tant que sí! És el fonament de la política!
Hi ha alguna cosa sublim en l'espectacle que ens proporciona
Iniesta quan, amb la pilota imantada als peus, aconsegueix alentir el
temps al seu voltant i mentre els contraris cauen en la pesadesa d'un
temps en procés de solidificació, que els obliga a moure's a càmera
lenta, ell troba el camí del laberint de cames amb subtilesa. Als
escolàstics ociosos els agradava plantejar-se qüestions hiperbòliques,
com ara: "Quants àngels poden ballar alhora a l'extrem més afilat d'una
agulla?" Si això fos factible per a un humà, segurament seria Iniesta.
Quan entra en joc sabem que hem de tenir a mà tots els adverbis i
locucions temporals, perquè l'instant se'ns avalota i l'inesperat
sorgeix de sobte com la possibilitat més natural. L'instant avalotat és
el lloc de la creativitat. Si la rutina és el seguiment constant de la
mateixa ruta, en l'instant creatiu hi ha la possibilitat d'un camí
inexplorat. El temps és el jugador número 13 d'un equip de futbol. I és
molt capritxós. Solament els més grans saben guanyar-se la seva
complicitat i deixar el rival en la ingrata posició del
contrarrellotgista empantanegat en una pista de brea viscosa.
Certament, mentre la pilota està en joc, l'atzar, malarec, es
reserva l'última paraula. Però els domesticadors de l'instant,
precisament perquè no poden preveure per on els vindrà la pilota, sempre
estan a l'aguait. Saben que la seva relaxació és la força del rival i
sovint la raó de les seves derrotes. Saben també que quan s'ha xiulat el
final del partit, tot el que s'hi ha esdevingut es transforma en relat i
lògica en la ploma dels cronistes, pobres relators de l'impossible.
Si per a John Ford el cine era veure caminar Henry Fonda, el
futbol és veure jugar Andrés Iniesta... si pot ser, amb una cervesa ben
freda a la mà.
