Damunt les espatlles de gegants

25/05/2014

El 23 de febrer passat vaig recollir en aquestes pàgines la desconcertant imatge de Goebbels portant flors a la tomba de Goethe. Des de llavors he participats en diferents fòrums sobre l’humanisme i d’una manera o altra sempre acaba sortint aquesta imatge, tan poc reconfortant per al nostre narcisisme il·lustrat. Fóra magnífic que els dolents fossin dolents i rucs i que curant la seva ruqueria es curés la seva maldat. Si fos així, disposaríem de l’antídot de la cultura per prevenir els maldecaps associats a la vida en comú. Victor Hugo proclamava sense cap dubte que “cada escola que s’obre és una presó que es tanca”. Avui obrim presons amb biblioteques.

La veritat és que les SS disposaven d’un batalló d’arqueòlegs que va excavar a Olímpia, expressant així aquell anhel de l’ànima alemanya que -si més no des de Winckelmann- volia tenir Grècia com a mare, i Alfred Bäumler citava Sèneca per justificar l’extermini dels malalts mentals. “Com és possible -li pregunta Karl Jaspers a Hannah Arendt- que el 1933 pogués aparèixer a Berlín un llibre titulat Plató i Hitler?” De fet, no va ser l’únic cas. Joachim Bannes, un especialista en Plató, va publicar una obreta titulada El combat de Hitler i la República de Plató.

El filòsof oficial del Tercer Reich no va ser Nietzsche, sinó el Plató “pensador de l’estat”, que, segons el pedagog Adolf Rusch, havia de ser l’“educador de l’home alemany”. Ludwig Ferdinand Clauss anirà una mica més enllà: ensenyar Plató equivalia a “practicar una educació racial”. Fritz Lenz feia de l’autor de La República un “expert en eugenèsia” i Walter Hohmann interpretava l’enfrontament de Plató amb els sofistes com el xoc dels aris amb els “homes de raça asiàtica”.

Per poder fer de Plató un pensador ari expert en eugenèsia, els intel·lectuals nazis es van trobar amb un problema: Sòcrates. El van resoldre decretant el seu origen oriental. Un filòsof tan lleig i plebeu, que parlava amb qualsevol, fos un grec pur o no, mostrava clarament l’antielitisme propi d’un socialdemòcrata (Alfred Rosenberg). En conseqüència, no podia ser ni ari ni mestre de Plató.

Pels nazis, socialdemocràcia i humanisme era el mateix. I el símbol d’aquesta identitat eren Kant i els seus deixebles, culpables d’haver defensat una moral universal, que igualava moralment totes les races. Molt ingènuament, l’hel·lenista Werner Jaeger va assajar la defensa d’un humanisme nacionalsocialista... i va acabar a l’exili.

Però el més humiliant per al nostre narcisisme és que el filòsof que va aspirar a ser l’ideòleg del nazisme, Heidegger, no tan sols va ser un gran filòsof, sinó que molt probablement va ser també el pensador més gran del nostre temps. La seva fenomenal intel·ligència és molt superior a la nostra, els seus crítics. Ara es publica un altre testimoni de les seves conviccions, els seus Quaderns negres. Els podem llegir com una prova més de la maldat de la seva filosofia o com la revelació de les misèries de la intel·ligència. Però la pregunta clau és: ¿com podem rebatre’l, si som intel·lectualment molt més febles que ell?

Em temo que no podem. No tenim prou estatura intel·lectual per discutir amb ell cara a cara. Al seu costat no som més que nans.

Aquesta seria la nostra tragèdia intel·lectual... si no poguéssim pujar damunt les espatlles de gegants -altres grans filòsofs de l’altura intel·lectual de Heidegger- i posar-los a dialogar entre si i amb Heidegger amb les seves pròpies veus (sense mediacions propagandístiques).

Perquè això sigui possible, els grans problemes humans han de ser problemes intemporals. O dit d’una altra manera: aquests problemes han de continuar oberts a la reflexió filosòfica, sense trobar respostes en el progrés científic i tecnològic. De fet, tots sabem que les coses segueixen lleis científiques, però que els homes necessitem la fragilitat del seny per orientar-nos.

Em fa l’efecte que si Sòcrates vingués avui, diumenge, a visitar-nos es quedaria bocabadat davant les nostres pròtesis tecnològiques, però entendria perfectament els nostres problemes ètics i polítics i, si participés en un debat televisiu, és ben probable que el minut d’or fos seu. Això voldria dir que Catalunya és a 2.500 anys tecnològics d’Atenes, però moralment tots nosaltres som contemporanis de Sòcrates i els sofistes. Per això mateix podem pujar damunt les espatlles de tots els pensadors que han pensat els nostres grans problemes. L’humanista és aquell que és capaç de caminar damunt les espatlles de gegants esforçant-se per entendre la seva conversa intemporal.