En el dia d’avui

17/08/2014

El grec Antífanes es va imaginar una ciutat en la qual les paraules es glaçaven a l’hivern. La gent les havia de guardar per descongelar-les a l’estiu i saber el que s’havia dit en les seves converses. Però potser Antífanes parlava de la relació de cadascú de nosaltres amb les paraules que ens arriben del nostre passat.

El dia 29 d’abril de 1947, a Nuremberg, Carl Schmitt feia front al seu tercer interrogatori. L’interrogador, Robert Kempner, li va preguntar: “¿No us fa vergonya haver escrit en el seu moment coses com les que vau escriure?” Schmitt va contestar: “En el dia d’avui, sí, evidentment”.

Schmitt, que va ingressar al partit nazi el Primer de Maig de 1933 (al costat de Heidegger), va escriure coses com El Führer defensa el dret. En comptes de conformar-se a ser un més dels que cantaven al cor de Hitler, hi volia donar el to. Però immediatament després de la derrota alemanya es va presentar com una víctima més del nazisme. Per fer versemblant la seva condició de víctima, es descrivia com el “Benito Cereno del dret internacional”.

Benito Cereno és el protagonista d’un conte homònim de Herman Melville. Era formalment el capità del vaixell San Dominick, però, en realitat, era l’ostatge de la seva pròpia càrrega, és a dir, dels esclaus negres amotinats, que l’obligaven amb amenaces de mort a representar la farsa de la seva autoritat. Així passava desapercebuda la seva revolta quan es creuaven amb un altre vaixell. El que semblava una “malenconiosa falta d’interès” del capità Benito Cereno, s’explicava quan es comprenia que l’esclau que cada matí l’afaitava era, literalment, l’amo del seu coll.

¿Schmitt era tan cínic com sembla? Fa uns anys hauria contestat, sense cap mena de dubte, que sí. Ara ja no n’estic tan segur. No fa gaire vaig descobrir que, molt abans de la derrota alemanya, el 18 d’octubre de 1941, Ernst Jünger va anotar en el seu diari: “Carl Schmitt compara la seva situació amb la del capità blanc de Melville, Benito Cereno, dominat pels seus esclaus negres, i per això cita el següent aforisme: «No puc escriure contra qui em pot proscriure»”.

Un dels seus biògrafs, Bernd Rüthers, escriu: “Schmitt és el representant i el símptoma d’un problema col·lectiu estructural. Es tracta de la tendència acomodatícia de disciplines i generacions intel·lectuals senceres, d’acord amb el desig i les finalitats dels posseïdors del poder totalitari. És un fenomen de masses, que apareix amb diferents variants històriques allà on es produeixen grans canvis polítics. No està limitat de cap manera als juristes. Però els juristes s’hi troben sempre necessàriament implicats a causa de la seva proximitat professional amb el poder polític”.

Si el pensament de Schmitt contamina, llavors n’està contaminat tothom qui el va admirar: Aron, Benjamin, Kojève, Taubes, René Capitant, Derrida, Agamben, Joschka Fischer...

Jo sabia que el franquista Jesús Fueyo, president de l’Instituto de Estudios Políticos i un dels principals ideòlegs del règim, era molt bon amic de Schmitt i amb això ja en tenia prou per no voler-ne saber res. Però fa un parell d’anys em vaig assabentar que a l’arxiu de Schmitt es conserven 8 cartes de Jesús Fueyo... i 28 del marxista Enrique Tierno Galván, una de les icones de l’esquerra espanyola. El que vull dir és, simplement, que cal ser prudent amb els judicis.

“Els nostres actes ens segueixen, les nostres teories ens segueixen, les nostres paraules ens segueixen... Però cap de nosaltres no pot preveure les formes i modalitats de la seva posteritat. Hi ha grans sorpreses”, va escriure Schmitt. I, de fet, ell mateix va veure recollides algunes de les seves idees a la Constitució de la República Federal Alemanya de 1949, per exemple, les relatives al Tribunal Constitucional.

Potser algú se sorprèn també si dic que l’expressió eròtica del poder és de Fueyo. Jo em vaig riure sovint d’una de les seves idees: que “la decadència de la metafísica és la metafísica de la decadència d’Occident”. Fins que vaig comprendre el que volia dir. I encara més, sovint rumio dues tesis de Schmitt: que la política es redueix, en el fons, a la distinció entre amics i enemics, i que és sobirà qui té poder per decretar l’estat d’excepció.

Com deia Antífanes, les paraules antigues es desglacen. El que no ens va dir és que, en desglaçar-se, ho tenyeixen tot de gris. El seny no és altra cosa que la vacuna contra el daltonisme moral. Aprendre vol dir també anar refent la pròpia memòria i, llavors, fer-se gran és no saber exactament de què sentirem vergonya en el dia d’avui.