Quan a Davos cantaven les cigales

30/01/2016

Parlem de Davos, però no d’economistes, sinó del debat filosòfic que va tenir lloc a l’Hotel Belvedere el diumenge 17 de març del 1929 entre Cassirer i Heidegger.

Cassirer era un jueu burgès, un liberal humanista partidari de la República de Weimar. Es va atrevir fins i tot a defensar públicament que la idea d’una Constitució republicana, lluny de ser aliena a la mentalitat alemanya, havia estat promoguda per l’idealisme filosòfic. A la seva universitat va celebrar públicament el Dia de la Constitució, malgrat el boicot promogut per molts professors. La majoria del públic assistent al debat el veia com el representant de la filosofia democràtica, que és la filosofia que, en lloc de preocupar-se per la contemplació desinteressada del que és etern, centra els seus esforços a alleujar els mals de l’home. La filosofia democràtica és -per entendre’ns- la caritat bíblica sustentada en cites filosòfiques.

Heidegger promovia una nova manera de pensar centrada en l’existència individual i en la nuesa de l’home davant la mort. Sintonitzava bé amb els joves presents, molts dels quals eren veterans de la Primera Guerra Mundial, marcats pel trauma de les trinxeres. El veien com un filòsof pagà, ja que estava entestat a buscar la veritat de manera orgullosa, imprudent, impertinent fins i tot, i no li importava gens ni mica que fos o no confortable. Aquest era el Heidegger que fascinava Arendt i Löwith.

El debat es va decidir quan Cassirer va ser incapaç de respondre a aquesta pregunta de Heidegger: “¿Fins a quin punt la tasca de la filosofia és permetre l’alliberament de l’angoixa? ¿No deu tenir com a tasca sotmetre l’home, fins i tot radicalment, a l’angoixa?” El 1931, en una conferència titulada L’essència de la veritat, Heidegger va resumir aquesta qüestió en una inversió de la frase bíblica que sosté que només la veritat ens fa lliures. Només la llibertat -va dir- ens fa veritables. No necessàriament lliures o feliços.

Mentre Cassirer parlava de cultura, Heidegger insistia que l’home és un ésser-per-a-la-mort. Si hi ha per a ell alguna possibilitat de transcendència, no es troba en un hipotètic refugi en els grans valors o en les grans idees, sinó en l’assumpció de la seva condició d’ésser-cap-a-la-mort.

L’opinió generalitzada va donar com a triomfador Heidegger, que, d’acord amb el testimoni de Taubes, en acabar, es va negar a donar la mà a Cassirer. Em costa de creure, perquè, si bé les seves diferències, com veiem, eren òbvies, Cassirer havia convidat Heidegger a Hamburg i Heidegger convidarà Cassirer a Friburg. Només a partir del 1933, quan Heidegger es va afiliar al partit de Hitler, es van separar, i de manera definitiva.

Quina és exactament la utilitat de la filosofia, si en té cap? Jo sóc tan escèptic que signaria de grat la carta que, el 19 de febrer del 1758, Diderot va escriure a Voltaire: “Ser útil als homes? ¿Estem segurs de fer alguna cosa més que divertir-los o que hi hagi una gran diferència entre un filòsof i un flautista? Els homes escolten l’un i l’altre amb plaer o desdeny, i continuen sent el que són”. Ara, als meus seixanta anys, crec que els homes fan el que han de fer. Després del debat de Davos, els joves assistents no es van recloure a remugar cada paraula sentida, sinó que van fer una gran festa.

Són els economistes -substituts dels filòsofs a Davos- els que tenen la pretensió (una mica còmica, si ens atenem als fets) d’utilitat. La filosofia, segons com es miri, és pitjor que inútil: és perillosa. Al cap i a la fi no és altra cosa que l’art de dormir amb l’enemic, o, dit d’una altra manera, l’art de deixar anar amarres. Sòcrates, de manera més crua, deia que filosofar és preparar-se per morir, i Demòcrit, que filosofar és aprendre a riure, que és una manera impertinent de dir que quan s’arriba a comprendre com funciona el món és que ja s’està preparat per abandonar-lo. Només és prematura la mort dels ignorants. Cap aquí apunta aquesta pregunta d’Erasme: “Digueu-me: si hagués de morir demà, ¿preferiria morir com a idiota o com a savi?”

Seguint de prop la narració de Plató, podem veure com Sòcrates, després de beure la cicuta, va sentir que el cos se li anava posant rígid. Quan la rigidesa li va arribar al baix ventre, es va cobrir el cap -¿per vergonya?- i, finalment, va fer un encàrrec al seu amic Critó que els filòsofs sense ironia no saben interpretar: “Sacrifica un gall a Asclepi”. El gall és l’animal que estira el coll de matinada, i Asclepi, el déu que cura les penalitats dels cossos malmesos.

La moralitat dels noms

16/01/2016

Un objecte que no està ben definit és un objecte matemàtic? ¿Els matemàtics creen noves realitats quan defineixen nous objectes?

El dia 22 de desembre vaig tenir la sort de dinar amb Jean-Michel Kantor, que es fa aquestes preguntes a El nom de l’infinit, un llibre que va escriure amb Loren Graham i en què explora la història del misticisme matemàtic dels Adoradors del Nom, un grup rus ortodox convençut del poder creador de la denominació. Com si el seu esperit se n’hagués contagiat, Kantor intentava assaborir l’harmonia del nom Barcelona, que, al seu parer, és l’únic nom que cal saber pronunciar per comprendre allò que anomena, perquè no hi ha res trivial en la seva fonètica. En la localització del punt exacte de la seva accentuació es trobaria la barreja de pebre i llum que caracteritza l’atmosfera de la ciutat. “Barcelona és la nostra petita Nova York”. “La nostra”, és a dir, de nosaltres, els europeus.

Al matemàtic Jean-Michel Kantor el va entusiasmar el Saló del Tinell, “un lloc màgic”, la geometria de les petites places i, fatalment, el naturalisme arquitectònic de Gaudí. Pronuncia tots aquests noms amb deler, assaborint-los. Potser assaborir el nom de les coses és la millor manera d’aprendre a relacionar-s’hi i a emmudir la bèstia que portem a dins, que, com que no sap dir noms, parla amb les ungles.

Un dels més il·lustres adoradors del nom va ser el gran matemàtic Dmitri Egorov. Vull dir quatre coses de la seva història, que en realitat és la història de Nikolai Txebotariov.

Egorov mai va amagar la seva intensa fe. Per això va ser acusat de “reaccionari defensor d’idees religioses” i de barrejar matemàtiques i misticisme. Ell reconeixia sense complexos que, efectivament, era religiós, matemàtic i místic i, a més, sostenia que les institucions educatives no s’havien de ficar en les seves creences personals. El 1924, a Moscou, aquesta era una pèssima estratègia defensiva, i va ser expulsat de l’Institut d’Enginyeria Civil. Cal dir que en aquells anys el comissari d’Educació, Lunatxarski, participava en un moviment anomenat Constructors de Déu, entestat a convertir el marxisme en una nova religió. “M’inclino a creure que el marxisme com a filosofia és el nou sistema religiós i el definitiu”, deia. Però, si ho era, era una religió que no admetia competidors.

Per substituir Egorov va ser cridat Nikolai Txebotariov, que era jove, revolucionari, bon matemàtic i un ciutadà soviètic ateu i lleial. Estava casat amb una doctora que es deia Maria Smirnitskaia. Aquesta oferta de feina li obria les portes d’una prometedora carrera acadèmica. Però en informar-se del que havia passat amb el seu predecessor va pensar que no era gens honest substituir algú que estava més ben qualificat que ell i que havia sigut expulsat per qüestions ideològiques. Si ho fes, no podria sentir-se en pau amb ell mateix. A Txebotariov se li van tancar immediatament les possibilitats de treballar a Moscou i va haver de desplaçar-se a Kazan.

Egorov va ser titllat pels seus propis col·legues de sabotejador, una acusació gravíssima. L’estalinisme no podia reconèixer cap error en el comunisme i, llavors, si alguna cosa no hi funcionava, la seva disfunció era la prova que al darrere hi havia un sabotejador. I si no n’hi havia, calia crear-lo. Egorov va ser detingut el setembre del 1939 i enviat a una presó remota, a Kazan. Com que li impedien resar amb els seus rituals, es va declarar en vaga de fam. El seu estat es va agreujar tant que el van ingressar en un hospital i van posar un vigilant a la porta de la seva habitació. Casualment el va atendre Maria Smirnitskaia, la dona de Txebotariov, que immediatament es va adonar de la seva extrema gravetat. Va redactar llavors un certificat de defunció que va lliurar al guardià perquè n’informés els seus superiors i, cobrint-lo amb un llençol, va traslladar el malalt a casa seva amb l’ajut del seu marit. Egorov va morir l’endemà i el van enterrar en una tomba anònima.

Convé mantenir vives les històries dels herois morals, perquè per esdevenir morals hem de començar atrevint-nos a posar nom a la persona moralment valuosa.

Uns anys després, la policia estalinista va detenir un amic d’Egorov, també un gran matemàtic i un adorador del nom, Pàvel Florenski. “Nosaltres -el va advertir el seu interrogador- no podem comportar-nos com el govern tsarista i castigar la gent per un delicte ja comès. Nosaltres ens hem d’anticipar”. Florenski va ser afusellat al gulag de les illes Solovetski, al mar Bàltic, per un delicte sense nom.

Mestres i lampistes

16/01/2016

A TALIS (l’estudi de l’OCDE sobre docència i aprenentatge), la majoria dels docents diuen que entenen l’aprenentatge de manera constructivista, com un procés en el qual els alumnes s’impliquen activament en l’adquisició del coneixement, i rebutgen les metodologies que els forcen a ser receptors passius d’informació. Més del 90% asseguren que el seu paper ha de ser facilitar la investigació que l’alumne desenvolupa autònomament, perquè només d’aquesta manera adquireix un pensament crític i esdevé un actiu constructor del significat d’allò que aprèn.

Jo estic molt agraït a tots aquells professors que van ser un referent intel·lectual i moral per a mi i em van ensenyar coses que ni imaginava que podien existir. No vaig notar cap propietat en el seu coneixement que dificultés la seva transmissió. Crec que el més rellevant no és la via d’accés a una informació, sinó la seva digestió, és a dir la manera com el coneixement nou es relaciona -a vegades de manera fosca i inconscient- amb allò que prèviament creia saber. La guspira de la comprensió és molt capritxosa i l’experiència lluminosa del “Ja hi caic!” sembla tenir vida pròpia. Els conceptes de passiu i actiu en referència al coneixement s’han de valorar diacrònicament, d’acord amb les conseqüències de l’aprenentatge a llarg termini, més que no pas sincrònicament, perquè la memòria no és menys activa que la imaginació. Els processos mitjançant els quals la memòria a llarg termini pren protagonisme com a memòria de treball són molt foscos, però el que està clar és que sense la primera, la segona es queda sense recursos.

Tornem a TALIS. Curiosament, quan en lloc de preguntar als professor per les seves creences ens interessem per les seves pràctiques efectives quotidianes, descobrim que majoritàriament fan ús de les metodologies que prèviament han considerat passives. Sembla que diuen el que és pedagògicament correcte i fan el que és pedagògicament possible.

Recentment, un director em reconeixia melancòlicament que havia pres possessió del càrrec somiant a portar el seu centre a Ítaca, però que no feia més que arreglar vies d’aigua. Qui no té experiència directa de fer classes i del que suposa, per exemple, tractar al llarg d’un dia lectiu amb 180 alumnes en plena ebullició adolescent, mai no comprendrà la transcendental importància de la lampisteria com a ciència auxiliar de la pedagogia.

Cinismes

02/01/2016

Carles Capdevila escrivia en aquestes pàgines que “no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic”. No es referia a cap dels deixebles del grec Antístenes, el creador de l’escola cínica, sinó als que consideren de bon to menysprear els valors morals perquè ells no en creuen necessitar cap. Posem l’exemple d’aquell parricida que havia matat els seus pares i es va dirigir al jutge que estava a punt de llegir-li la sentència d’aquesta manera: “Senyor jutge, no oblidi que sóc un pobre orfe”.

Un filòsof cínic mai ens acusaria d’ingenus, perquè la ingenuïtat era la seva aspiració filosòfica. Enfront de la sofisticació de les convencions culturals, defensava l’espontaneïtat del comportament i, especialment, l’expressió diàfana dels propis pensaments. El cínic genuí es caracteritza pel seu culte fanàtic a la veracitat, siguin quines siguin les conseqüències, que sovint van ser greus. Més d’un va acabar crucificat en la Roma imperial.

La cultura occidental mai no ha oblidat completament el seu component cínic, encara que el cinisme com a moviment no ressorgeix amb força fins que el recuperen els joves nihilistes russos de mitjans del segle XIX. Es van voler caracteritzar, de manera molt conscient, per una sinceritat crua i directa, radicalment oposada a qualsevol forma d’hipocresia i sentimentalisme. Dmitri Pisarev escriu el 1861: “El que es pot trencar, ha de ser trencat; el que aguanti el cop, perdurarà; el que es faci miques, a les escombraries; en qualsevol cas, copeja a tort i a dret, no hi haurà perjudici ni pot haver-n’hi”.

En el nostre temps crec que el filòsof que més atenció ha dedicat, des de la seva càtedra, a la llibertat de paraula dels cínics ha estat Foucault. Crec intuir en els seus últims textos un ambigu lament per la seva falta de coratge per atrevir-se a parlar com un cínic. Dic ambigu per no dir hipòcrita, perquè la diferència entre un catedràtic i un cínic és que aquest últim no té por de perdre la seva reputació.

Jo no tinc gens clar que la veritat crua sigui un bé social.

James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuen Aquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria”.

Al meu parer, cal defensar l’educació en l’actitud de distància. I aquí és on vull anar a parar, perquè avui es considera de bon to pedagògic la incontinència emocional, amb el supòsit que, si no les fas públiques, les teves emocions se somatitzen i deriven en malalties. Davant d’aquest cinisme emocional i d’aquesta emotivitat desinhibida, jo defenso la virtut de l’opacitat i la hipocresia de les bones maneres. Una actriu, vestida de Dior, confessant que el capitalisme la fa plorar, ¿no és una forma de contaminació ambiental?

Fart dels acúfens que m’acompanyen, vaig acudir a una suposada especialista d’una important clínica de Barcelona. La doctora va començar parlant-me d’emocions. Em va dir que cada emoció està relacionada amb un òrgan del cos. Jo li vaig assegurar que no tinc tanta versatilitat emocional. Em va mirar sorpresa. Li vaig preguntar per què n’estava tan segura. Em va contestar que aquesta relació ja era coneguda per la medicina antiga. Crec, més aviat, li vaig dir, que són els acúfens els que em provoquen trastorns emocionals. Bé, és el mateix, em va contestar ella. Després d’una hora de conversa surrealista en la qual, entre altres coses, la doctora em va assegurar que tots els homes veiem en les nostres dones la nostra mare, em va dir que el tractament pujaria a uns 3.600 euros, perquè, segons les seves paraules, el meu és un trastorn idiosincràtic, però que coneixia una financera que em podia ajudar.

El seu domini són els núvols

02/01/2016

L’educació és bàsicament un tropisme de l’atenció. Per això l’educació de l’atenció és més fonamental que l’ensinistrament competencial, que al cap i a la fi és una domesticació tecnològica (en tant que percep l’home de manera instrumental). Educar l’atenció equival, bàsicament, a educar la mirada i l’escolta atenta. Centrem-nos avui en la mirada. Saber mirar és saber trobar en les coses tot el que hi ha, però, com deia Balmes, no més del que hi ha.

La meva amiga B., que coneix el meu interès per aquestes qüestions, m’ha regalat aquest Nadal un llibre que no oblidaré fàcilment, Le météorologue, d’Olivier Rolin. Tracta de la passió i mort d’Alexei Feodosiévitx, un dels primers meteoròlegs de l’URSS, i comença així: “El seu domini eren els núvols”. Estava convençut que el socialisme també s’edificava al cel. Va ser detingut el gener del 1934, acusat absurdament de sabotejar el desenvolupament de l’agricultura socialista, per haver-la privada dels mitjans de previsió de les sequeres. El van portar al gulag de les illes Solovietski, al mar Blanc, i allà, cada vegada que mirava al cel obert, patia atacs d’angoixa. Políticament no era cap heroi. Era un home normal, tot i que, com a pare, el que va fer em sembla que bé mereix el qualificatiu d’heroic.

Tenia una filla, Eleonora -anomenada així en honor de la filla de Marx-, a la qual enviava els dibuixos de les plantes que trobava al gulag amb la intenció d’ensenyar-li els rudiments de l’aritmètica i de la geometria. Els lòbuls de les fulles representaven els números elementals, la seva forma la simetria i la dissimetria, etc. El centenar de cartes que li va escriure conformen un preciós esbós d’una didàctica de la mirada matemàtica. “Cada parterre -li diu en una ocasió- conté algun element per a l’edificació de l’observador”. Mentre la seva dona, Bàrbara, fa creure a Eleonora que el pare està en un llarg viatge d’exploració, ell troba temps cada dia per desplegar davant la mirada d’una nena la geometria implícita en cada planta, com si intentés preservar la seva fe en l’ordre del món. Fins al 1956, any de la seva rehabilitació post mortem, Bàrbara va esperar el seu retorn, però havia estat afusellat el 1937. Poc abans de morir, Eleonora va confessar que la regla de la seva vida havia sigut sempre jutjar-se a si mateixa a través dels ulls del seu pare.