La moralitat dels noms

16/01/2016

Un objecte que no està ben definit és un objecte matemàtic? ¿Els matemàtics creen noves realitats quan defineixen nous objectes?

El dia 22 de desembre vaig tenir la sort de dinar amb Jean-Michel Kantor, que es fa aquestes preguntes a El nom de l’infinit, un llibre que va escriure amb Loren Graham i en què explora la història del misticisme matemàtic dels Adoradors del Nom, un grup rus ortodox convençut del poder creador de la denominació. Com si el seu esperit se n’hagués contagiat, Kantor intentava assaborir l’harmonia del nom Barcelona, que, al seu parer, és l’únic nom que cal saber pronunciar per comprendre allò que anomena, perquè no hi ha res trivial en la seva fonètica. En la localització del punt exacte de la seva accentuació es trobaria la barreja de pebre i llum que caracteritza l’atmosfera de la ciutat. “Barcelona és la nostra petita Nova York”. “La nostra”, és a dir, de nosaltres, els europeus.

Al matemàtic Jean-Michel Kantor el va entusiasmar el Saló del Tinell, “un lloc màgic”, la geometria de les petites places i, fatalment, el naturalisme arquitectònic de Gaudí. Pronuncia tots aquests noms amb deler, assaborint-los. Potser assaborir el nom de les coses és la millor manera d’aprendre a relacionar-s’hi i a emmudir la bèstia que portem a dins, que, com que no sap dir noms, parla amb les ungles.

Un dels més il·lustres adoradors del nom va ser el gran matemàtic Dmitri Egorov. Vull dir quatre coses de la seva història, que en realitat és la història de Nikolai Txebotariov.

Egorov mai va amagar la seva intensa fe. Per això va ser acusat de “reaccionari defensor d’idees religioses” i de barrejar matemàtiques i misticisme. Ell reconeixia sense complexos que, efectivament, era religiós, matemàtic i místic i, a més, sostenia que les institucions educatives no s’havien de ficar en les seves creences personals. El 1924, a Moscou, aquesta era una pèssima estratègia defensiva, i va ser expulsat de l’Institut d’Enginyeria Civil. Cal dir que en aquells anys el comissari d’Educació, Lunatxarski, participava en un moviment anomenat Constructors de Déu, entestat a convertir el marxisme en una nova religió. “M’inclino a creure que el marxisme com a filosofia és el nou sistema religiós i el definitiu”, deia. Però, si ho era, era una religió que no admetia competidors.

Per substituir Egorov va ser cridat Nikolai Txebotariov, que era jove, revolucionari, bon matemàtic i un ciutadà soviètic ateu i lleial. Estava casat amb una doctora que es deia Maria Smirnitskaia. Aquesta oferta de feina li obria les portes d’una prometedora carrera acadèmica. Però en informar-se del que havia passat amb el seu predecessor va pensar que no era gens honest substituir algú que estava més ben qualificat que ell i que havia sigut expulsat per qüestions ideològiques. Si ho fes, no podria sentir-se en pau amb ell mateix. A Txebotariov se li van tancar immediatament les possibilitats de treballar a Moscou i va haver de desplaçar-se a Kazan.

Egorov va ser titllat pels seus propis col·legues de sabotejador, una acusació gravíssima. L’estalinisme no podia reconèixer cap error en el comunisme i, llavors, si alguna cosa no hi funcionava, la seva disfunció era la prova que al darrere hi havia un sabotejador. I si no n’hi havia, calia crear-lo. Egorov va ser detingut el setembre del 1939 i enviat a una presó remota, a Kazan. Com que li impedien resar amb els seus rituals, es va declarar en vaga de fam. El seu estat es va agreujar tant que el van ingressar en un hospital i van posar un vigilant a la porta de la seva habitació. Casualment el va atendre Maria Smirnitskaia, la dona de Txebotariov, que immediatament es va adonar de la seva extrema gravetat. Va redactar llavors un certificat de defunció que va lliurar al guardià perquè n’informés els seus superiors i, cobrint-lo amb un llençol, va traslladar el malalt a casa seva amb l’ajut del seu marit. Egorov va morir l’endemà i el van enterrar en una tomba anònima.

Convé mantenir vives les històries dels herois morals, perquè per esdevenir morals hem de començar atrevint-nos a posar nom a la persona moralment valuosa.

Uns anys després, la policia estalinista va detenir un amic d’Egorov, també un gran matemàtic i un adorador del nom, Pàvel Florenski. “Nosaltres -el va advertir el seu interrogador- no podem comportar-nos com el govern tsarista i castigar la gent per un delicte ja comès. Nosaltres ens hem d’anticipar”. Florenski va ser afusellat al gulag de les illes Solovetski, al mar Bàltic, per un delicte sense nom.