La inspiració I el treball

17/08/2013 

El foment de la creativitat és avui un dogma pedagògic. Ningú gosa posar en qüestió que aquesta és una de les principals finalitats de l'escola. El problema és que no tenim ni idea de com fer-ho. No està gens clar ni que comprenguem què volem fomentar, atès que els experts no es posen d'acord a l'hora de definir creativitat , la qual cosa no impedeix que se n'hagin escrit muntanyes de llibres i venut milions de programes i cursos de desenvolupament del pensament creatiu i divergent. Sense gaire èxit, tot s'ha de dir, vist que la revista Newsweek , que va dedicar una portada a aquesta qüestió el juliol del 2010, considera que la creativitat dels joves nord-americans és cada vegada menor.

Considerem com el creatiu Dan Wieden va donar forma a l'universalment conegut "Just do it" de Nike. La història és interessant. Wieden estava buscant un eslògan que unifiqués tots els anuncis que la seva agència havia fet per a Nike. Un dia algú va esmentar a la feina l'escriptor Norman Mailer. Wieden sabia que Mailer havia escrit la biografia de Gary Gilmore, un famós assassí en sèrie, titulada La cançó del botxí . Passats uns dies, era al seu despatx donant-hi voltes, quan de sobte va recordar que les últimes paraules de Gilmore abans de la seva execució havien estat "Let's do it". Assegut a la seva taula, va estar donant voltes i voltes a aquesta frase fins que a altes hores de la nit es va convertir en "Just do it".

Creativitat imprevisible

Hi ha moltes històries semblants darrere de publicistes, músics, poetes o científics. El que ens mostren és que podem descriure a posteriori el procés creatiu d'algú, però no el podem programar. No disposem de res semblant a una ciència o un algoritme de la creativitat. Ni tan sols podem avaluar el potencial creatiu d'una persona. El que sí que sabem és el que deia Picasso: "La inspiració existeix, però t'ha d'agafar treballant". L'exemple és Wieden. El camí que hi ha des d'un comentari pres al vol a la feina fins a l'esclat del "Just do it" posa també de manifest que per ser creatiu els coneixements no molesten gens. O, si és vol, que per relacionar coses entre elles cal disposar de coneixements que facin de ponts i permetin relacionar-les. No deixa de ser una ironia que l'afirmació que la imaginació es més important que el saber sigui d'Albert Einstein, que no era precisament un analfabet.

L'enigma Dutrem

 04/08/2013

L'enigma Dutrem EFE LAMARTARILE

Al número 50 del carrer de Sant Pere Més Alt hi ha, com correspon als temps actuals, un local a lloguer. Sobre la persiana metàl·lica un cartell enganxat anuncia una exposició d'art xinès contemporani. Tot just davant hi ha l'Ós Panda, un comerç tèxtil, i l'autoescola An-Lé II, que té un rètol amb caràcters xinesos.

Aquí hi havia la famosa farmàcia de Wenceslau Dutrem, on s'elaborava un dels preparats farmacèutics més celebrats dels primers anys trenta, l'Erotyl, un antecedent de la Viagra. Sagarra va cantar amb aquella lírica desacomplexada que tan popular el feia els seus efectes vigoritzants entre la població, incloent-hi Cambó i Macià. Al Papitu es poden trobar nombrosos acudits sobre aquest producte "magne e insubstituïble", capaç, segons la publicitat, de combatre eficaçment la impotència, la neurastènia, l'ejaculació precoç, la blennorràgia i "les afeccions de l'aparell genital de la dona". I tot això, per 21,75 pessetes.

Passem ara al número 45 del carrer Viena de Coyoacán, Mèxic. És la casa de Trotski. El 24 de maig del 1940 va ser crivellada a trets. Miraculosament només va resultar ferit el nét del revolucionari rus. Un metge s'hi va presentar poc després. Era Wenceslau Dutrem. Passats tres mesos, el 20 d'agost, Ramon Mercader hi va dur a terme el seu atemptat. A les declaracions a la policia, Natalia Sedova va dir que en veure el seu marit ferit va demanar un metge i li va donar tres noms: Zolinger, Baz i Dutrem. Joseph LeRoy Hansen, un dels vigilants de la casa, va declarar que Natalia li va demanar que avisés els doctors Zolinger o Baz, però en anar a trucar-los no va trobar els seus números i va dir a un altre vigilant, Charles Olney Cornell, que se n'encarregués. La declaració de Cornell va ser la següent: "La senyora em va dir que anés a buscar un metge i em vaig dirigir a la porta, però no la vaig poder obrir perquè necessitava algú que m'ajudés i tots estaven a ocupats, així que vaig pensar a agafar el cotxe de Jackson [Ramon Mercader] i en veure que no tenia les claus posades les hi vaig demanar". Cornell, llavors, va fer servir el Buick de Mercader per anar a buscar el metge més proper, que era Dutrem. Va arribar-hi 20 minuts després de l'atemptat, i va observar una paràlisi al braç dret del ferit i moviments desordenats a l'esquerre. Sembla que el va acompanyar a l'hospital en una ambulància.

Wenceslau Dutrem Domínguez va néixer el 7 de gener del 1909 a Barcelona. En esclatar la guerra va abandonar el seu laboratori i es va apuntar com a metge a les primeres columnes que van sortir cap a Tardienta, i va ser un dels principals protagonistes de la creació del Servei de Transfusions de Sang, al costat de Serafina Palma i Frederic Duran-Jordà. Probablement va conèixer Caritat Mercader en ser ferida de gravetat els primers dies de campanya. Recordem que el seu fill Ramon l'acompanyava.

A començament de l'agost del 36 Dutrem va demanar al casal gracienc d'Esquerra Republicana un certificat que el reconegués com a militant d'aquest partit. Immediatament després va sol·licitar la seva admissió al Col·legi de Metges de Barcelona. A l'octubre va presentar una sol·licitud de reconeixement d'invalidesa temporal al Col·legi de Metges de Catalunya i poc després va passar clandestinament a França. A la Universitat de París va estudiar malalties tropicals al llarg d'uns mesos.

Sabem, pel seu passaport, que va abandonar França cap al 21 d'agost del 1938, i que va entrar a Mèxic per Veracruz com a turista l'1 de novembre. El 15 de març del 39 va adquirir la condició d'immigrant "amb caràcter d'asilat polític". En l'autorització s'especificava: "Per a l'exclusiu objecte de prestar els seus serveis en el departament d'ensenyament tècnic de la secretaria d'Educació Pública". Poc després va ser autoritzat a exercir lliurement la seva professió. Va fundar els Laboratoris Farbar SA per a la investigació biomèdica i va ser el principal impulsor de la Borsa del Metge Català a Mèxic. Va morir el 1979. Complint els seus desitjos, les seves cendres va ser escampades a Mèxic.

Diferents fonts que he consultat situen Dutrem en les proximitats del PSUC. Si això fos cert, caldria revisar tot l'atemptat de Trotski. ¿Però ho és? Hi ha indicis que va coincidir amb Ramon Mercader en alguna de les seves visites a la casa de Coyoacán. Costa de creure que no el reconegués i, llavors, el seu silenci el faria còmplice. El que sí que m'asseguren és que Ramon en veure'l acudir a atendre Trotski, li va dir, en català: "Doctor Dutrem, ajudi'm sisplau".

La paradoxa finesa

03/08/2013

El coneixement és valuós perquè és escàs i difícil d'aconseguir. Cal esmerçar-hi molt d'esforç al llarg de molt de temps. Una veritat elemental desagradable, perquè constitueix una ofensa per a la moderna consciència democràtica, i per això ens entestem a negar-la. Es dóna per fet que una democràcia sana requereix una ciutadania culta (més que no pas una de republicanament virtuosa) i, en conseqüència, s'ha volgut fer del saber un fenomen de consum de masses. Això es podia assajar de dues maneres: animant la gent a esforçar-se per arribar al saber o rebaixant el saber per fer-lo accessible. Aquesta ha estat l'opció de l'antiintel·lectualisme (o com diríem avui, de la programació per competències ).

Els resultats efectius d'aquesta renúncia a l'ambició teòrica de l'alumnat han estat denunciats no fa gaires dies per un grup de professors universitaris de matemàtiques de Finlàndia, que han publicat una nota en què posen de manifest que els coneixements matemàtics dels alumnes del país europeu amb millors resultats a PISA han caigut de manera alarmant en els últims anys.

Coneixements reals

El que avalua PISA -que és exactament del que nosaltres volem ser avaluats- és la competència per a la vida corrent de ciutadans poc ambiciosos amb els seus coneixements. En podríem dir que avalua l'alfabetització matemàtica bàsica de la població. Però les matemàtiques que calen per fer una carrera de ciències o de tecnologia van molt més enllà de l'alfabetització. Vull creure que per fer filologia catalana també es necessita alguna cosa més que saber llegir i escriure en català. Per superar les proves de matemàtiques de PISA n'hi ha prou de tenir la competència lingüística adequada per entendre l'enunciat d'un problema elemental. Els alumnes (que no són criatures, tenen 15 anys) no necessiten tenir cap noció d'àlgebra, de geometria, de fraccions, de resolució d'equacions, etc. Tot això se suposa que no és necessari per a la vida corrent d'una ciutadania democràtica culta.

Com a conseqüència, les universitats cada cop han de dedicar més recursos a impartir conceptes que els alumnes ja haurien d'haver estudiat abans. La paradoxa finesa és que quan s'avaluen els coneixements matemàtics reals dels alumnes en proves internacionals apareixen molt per sota de la mitjana. Són un país molt mediocre.

Aquell juliol del 36

 21/07/2013 00:00

Aquell juliol del 36 XAVIER BERTRAL

Joaquim Renart anota el diumenge 19 de juliol al seu diari (87 carpetes escrites entre 1918 i 1961) un apunt dedicat a Apel·les Mestres, que havia mort aquella mateixa matinada: "Ell li havia dit en broma més d'una vegada: «Quan em mori cauran llamps i trons»". Però el que semblava haver caigut aquell mateix dia del cel de la història era l'espectacle de la revolució.

"En girar a la cantonada de la Rambla -va escriure Frank Borkenau-, hem tingut una sorpresa increïble: davant dels nostres ulls, de cop, la revolució". "Mira que n'és de bonica la revolució!", va exclamar el brigadista Sygmunt Stein. Alguna cosa molt feixuga s'havia quedat enrere per sempre i començava una existència més lleugera, més alegre, més solidària, més segura. "Els primers dies -recordava Víctor Alba-, la gent portava una vida improvisada".

Tot d'una van desaparèixer les sotanes, els barrets i les corbates. I com a expressió espontània de la llibertat estrenada, els carrers es van omplir de la uniformitat romàntica de les granotes blaves de mecànic, adornades amb corretges i insígnies. Orwell s'afanyava a escriure que a Barcelona ja no hi havia classes riques, ja que no s'hi veia ningú ben vestit.

Ara es deia salut en lloc d' adéu . A les Rambles s'hi sentien totes les llengües. Des dels arbres, els altaveus difonien els himnes revolucionaris i al carrer els orguenets els seguien amb la fe del convers. Improvisats oradors prenien la paraula per defensar la crema dels diners, l'ensorrament de les presons, la supressió de l'obligació de treballar, les bondats del nudisme, del vegetarianisme o de qualsevol altre isme de moda... A tot arreu es llançaven crits revolucionaris que eren com un brindis al sol novell de l'esperança. Molts homes passejaven, s'asseien als cafès o anaven al cine amb el fusell penjant de l'espatlla, però a les columnes de milicians que es formaven de manera precipitada per anar al front hi havia qui desfilava amb les mans a la butxaca, amb un fusell sense bales que havia trobat en unes golfes, o amb una guitarra. Assegura Edward Knoblaugh que van ser molts els morts i ferits a conseqüència dels trets accidentals d'armes a la rereguarda.

"La Barcelona d'avui és imponent", escriu Joaquim Renart el 22 de juliol. Hi veu cotxes i més cotxes amb gent armada, mocadors blancs a les balconades, punys amunt, crema d'edificis, convents i esglésies, el cel amb una boira de fum dels incendis, mobles, trastos que es llancen des dels balcons. Hi sent parlar d'algú que ha fugit, d'altres que han mort, la ràdio donant senyals d'optimisme, trets pels terrats... "Qui descriurà tot això amb la seriositat i la grandiositat del moment que ara vivim?", es pregunta.

Fins ben entrada la matinada les orquestres recorrien els carrers anunciant la imminència del futur.

Es van expropiar els cotxes particulars. Probablement mai no s'ha conduït a Barcelona de manera més temerària, despreocupada i alegre que llavors. Diu Koltsov, el corresponsal de Pravda , que semblava que fins i tot els cotxes havien autoproclamat la seva llibertat... contra el codi de circulació. Abans d'acabar el juliol, no hi havia un cotxe a Barcelona sense bonys.

Les dones van experimentar una nova seguretat en si mateixes. Moltes portaven les granotes blaves i un barret militar i aviat la miliciana es va convertir en símbol de la República. "Pels carrers -escriu Joaquim Renart- s'hi veuen noies i dones ben guapes, sense capell, sense tenyits, mostrant-se tal com són. Vesteixen còmodes, lleugeres, fresques. Sense mitges moltes d'elles, sense guants reixats, ni cadenes, ni penjolls, passen amb la gràcia de la seva feminitat. D'aquesta revolució en quedarà també la visió de les dones guapes i ben airoses amb el seu vestit senzill i el cap ben eixerit".

Però la tardor va arribar puntual a la seva cita amb el calendari. El guàrdia d'assalt va anar substituint el milicià. "La revolució -va reconèixer Kaminski- ja no és l'alegre noia que somriu des d'un cartell al passejant. La revolució s'ha convertit en un soldat sense afaitar, amb casc, amb granades al cinturó". Mary Low es va adonar que els homes van començar a treure les corbates dels armaris. A les parets hi havia pintades noves. "Més mongetes i menys punyetes", deien.

El 26 de setembre, Joaquim Renart escriu: "L'home és quelcom de fantàstic. S'acostuma a tot, s'adapta a tot. El que ahir era impossible, avui és normalíssim. La paraula impossible s'haurà d'esborrar del diccionari. L'home és quelcom ben fantàstic. S'acostuma a tot, s'adapta a tot".

De Múrcia a Geòrgia

20/07/2013

La Unió de Cooperatives d'Ensenyament de la Regió de Múrcia, Ucoerm, ha organitzat no fa gaires dies un ambiciós congrés titulat Treballant pel futur de l'educació. La recerca de l'excel·lència . Dono fe que els assistents superaven els 700. Hi vaig participar amb molt d'interès. Les empreses cooperatives, en tots els àmbits, han demostrat saber resistir millor la crisi que la resta. En el cas d'Ucoerm, les seves 54 cooperatives d'ensenyament associades representen més del 50% de l'ensenyament concertat de la regió, amb més de 33.000 alumnes. En aquests anys de crisi han continuat la seva expansió.

Si ens caracteritzéssim per l'hàbit prudent d'aprendre de les experiències properes, analitzaríem amb seriositat les raons de l'èxit d'uns centres educatius que es gestionen d'acord amb els principis de consens, diàleg, autogestió i solidaritat, i que no per això renuncien a l'excel·lència. Els cooperativistes saben que no es pot fer cultura de l'emprenedoria cooperativa sense fomentar la cultura de l'esforç. Cultura de l'esforç i economia social -m'hi van insistir- van de bracet.

El grau de compromís

És important ressaltar l'èxit d'aquest model de gestió perquè en el moment present s'ha imposat com un dogma de fe el prejudici que sense uns equips directius forts, amb autoritat efectiva sobre el claustre de professors, no hi ha possibilitat de tenir bones escoles. Ucoerm ens fa palès que el que importa no és quant poder té el director, sinó quin grau de compromís i de coresponsabilitat en el projecte assumeixen tots els que donen vida a un centre educatiu.

Si fem abstracció del tractament del català, els pilars de la Lomce són, bàsicament, els mateixos que els de la LEC: autonomia docent, enfortiment dels equips directius i proves d'avaluació externa. Ens mostren una aposta ben intencionada però teòrica, sense cap garantia d'èxit. Ningú que conegui la realitat educativa internacional pot creure que la simple aplicació d'avaluacions externes sigui una garantia de millora del sistema educatiu. En tenim la prova als Estats Units. Des que s'han imposat les avaluacions externes, alguns estats, com Tennessee, han incrementat de manera espectacular els seus resultats. D'altres han fet un pas endavant (Nova York, Nebraska). Però hi ha qui empitjora (Nou Mèxic, Washington) o fins i tot qui cau en picat (Geòrgia).

Hannah i el llop

07/07/2013

Hannah i el llop LAMARTARILE

En el famós debat de Davos, que va enfrontar filosòficament, el 1929, Ernst Cassirer i Martin Heidegger, aquest últim va posar sobre la taula una greu qüestió: "¿Fins a quin punt la tasca de la filosofia és permetre l'alliberament de l'angoixa i no, més aviat, sotmetre l'home, fins i tot radicalment, a l'angoixa?"

La fascinació que Heidegger exercia sobre els joves filòsofs alemanys tenia molt a veure amb la radicalitat de les seves preguntes i la seva intransigència intel·lectual. A aquesta actitud filosòfica li podem donar el nom de voluntat de veritat o de probitat intel·lectual .

Heidegger es va adonar que la veritat no ha de ser necessàriament consoladora. Més encara, que en tot consol hi ha amagada una mentida (alguna cosa inautèntica, diria ell). Per aquest camí, acaba trobant en la seva pròpia descripció de la misèria de l'home sense Déu (l'home angoixat abans esmentat) una confirmació de la veritat del seu propi pensament. Però no sembla ser conscient de la peculiaritat de la seva voluntat de veritat.

L'epicureisme antic rebutjava la il·lusió religiosa pel fet de ser la causa dels terrors que impedeixen la vida tranquil·la. La probitat moderna, il·lustrada, rebutjava tota il·lusió consoladora provinent del cel perquè la considerava alienant, un opi de la consciència (o del poble), mentre que, en canvi, acceptava les il·lusions provinents de la natura o de la història. La Il·lustració li va pispar el foc de la providència a Déu per entregar-lo a la natura i a la història. Va humanitzar el cel i va divinitzar la Terra.

L'amor dels il·lustrats a la natura i al futur era expressió d'un amor sincer a la veritat... que ja no podia compartir Heidegger, perquè ell ja no creia en cap mena de providència. Per això mateix ens situa en la posició d'haver d'estimar abnegadament una veritat dolorosa. ¿Però es pot estimar el que fa mal?

"Aquest no és el meu problema", sembla que ens digui Hannah Arendt.

Després de la publicació d'Eichmann a Jerusalem a Arendt li van ploure les crítiques des de sectors jueus molt diversos. Jonas, Jankélévitch, Blumenfeld, Bellow, Fackenheim, Abel, Howe, Scholem... la van acusar precisament d'estimar més la veritat que el seu poble. I, efectivament, Arendt escriu per dir la veritat. "Quan escric -confessa en una entrevista-, no em preocupa com afectarà la gent". Escriure és per a ella una part essencial del procés de comprensió. Està satisfeta quan les seves idees prenen forma i se sent aliena a la temptació -que ella considera específicament masculina- d'influir amb el pensament. "Jo no vull influir, vull comprendre. Si d'altres, en llegir-me, comprenen com jo comprenc, això em satisfà perquè em proporciona un sentiment d'igualtat".

Arendt ha comprès la veritat amarga de la banalitat del mal. Els nazis són només l'expressió del mal. Aquells homes trivials que dormien tranquils perquè complien ordres amb un sentit estricte de la burocràcia eren també expressió del mal. Com ho van ser les víctimes que van cooperar passivament o activament amb els botxins. Ella no hi veu nazis i jueus, sinó éssers humans, i entén que el que fan mostra una possibilitat universal de l'home i, llavors, s'assemblen molt a vostè, lector, i a mi. Si té raó, la frontera entre el bé i el mal no passa entre els jueus i els nazis, sinó que passa pel cor dels homes. Però els jueus no es reconeixen a ells mateixos des d'una perspectiva universalista. I tenen 6 milions de raons per fer-ho.

Arendt, que vol comprendre, arriba a la conclusió que el mal es troba en el rebuig del pensament. S'inscriuria en el buit del pensament. Però aquest buit s'hauria esdevingut paradoxalment en un moment d'apogeu del pensament alemany al qual no és aliè Heidegger.

Arendt, que vol comprendre, no entén les crítiques que rep el seu llibre. Les atribueix a la ignorància o a la propaganda. Però, si bé n'hi ha de tota mena, les més serioses li retreuen precisament que faci ús de les subtileses de la intel·ligència per analitzar la brutalitat d'Auschwitz. Li critiquen que sigui molt més perspicaç analitzant les causes eficients del mal que els instruments polítics que el poden combatre.

Arendt es justifica a ella mateixa davant la filosofia (que és un assumpte teòric), però és incapaç de justificar-se davant la comunitat pràctica dels jueus. No sembla adonar-se de la diferència de rang entre el saber filosòfic i el pràctic, que és exactament la diferència que li va fer proclamar a Fackenheim la necessitat d'afegir un nou manament a la llista dels bíblics. Aquest manament obliga a creure en Déu per no donar una victòria pòstuma a Hitler.

Capitans Petabosses van al museu

06/07/2013

L'última setmana de juny em va tocar fer d'avi. Jo acostumo a dir que no hi ha res millor que la primera mitja hora amb el nét. Però aquesta setmana havia d'estar gairebé tot el matí amb una criatura de tres anys, a qui estimo de tot cor, però amb qui és del tot impossible competir en energia. Una cosa és jugar mitja hora a ser els Capitans Petabosses pels carrers d'Ocata i una altra de ben diferent és fer d'avi responsable cinc hores seguides.

Els Capitans Petabosses es dediquen a fer explotar les bosses de plàstic abandonades pel carrer. És una operació delicada. Cal fer una trepitjada decidida i molt precisa amb la planta del peu lleugerament inclinada, de manera que els dits estiguin més elevats que el taló. Al mateix temps cal vigilar que l'obertura de la bossa estigui apuntant cap al taló. D'aquesta manera, en fer pressió sobre la bossa buida, l'aire es concentra en la part tancada i es produeix una explosió que, si la cosa es fa bé, pot ser prou estrepitosa perquè la gent s'aturi a veure què ha passat. Vostès poden pensar que això és una criaturada, però no es poden imaginar que n'és de divertida aquesta activitat i l'alta dignitat que suposa ser un Capità Petabosses. De fet, a tot el món només n'hi ha dos.

De les bosses a la balena

Però aquesta setmana els Capitans Petabosses van anar, entre altres llocs, al Museu de Zoologia. El primer que vaig descobrir és que l'immens esquelet de balena que hi ha a l'entrada del museu no li feia gens de gràcia al meu nét. ¿Com és que li havien tret la carn i la pell, a la balena? Qui havia estat tan cruel? La segona cosa que vaig descobrir va ser que el que li agradava de debò era córrer pels passadissos en penombra. El tercer, que de tot el que hi havia exposat, el més irresistible eren les pantalles d'ordinadors, on es dirigia immediatament a posar els dits a veure què passava. No li interessava el món virtual, sinó les possibilitats estrictament sensorials de la pantalla.

A mi sempre m'han agradat els museus anglosaxons, que tenen inscripcions com ara "Sisplau, toca'm". Conviden els nens a ficar les mans a l'aigua, a experimentar les rugositats de diferents materials, etc. Als nostres museus, en canvi, les coses que es poden tocar acostumen a ser pantalles d'ordinador. No deixa de ser paradoxal. Ah! I finalment: el que més li va agradar de tot no va ser res del museu, sinó el viatge que vam fer en tramvia.