La paradoxa finesa

03/08/2013

El coneixement és valuós perquè és escàs i difícil d'aconseguir. Cal esmerçar-hi molt d'esforç al llarg de molt de temps. Una veritat elemental desagradable, perquè constitueix una ofensa per a la moderna consciència democràtica, i per això ens entestem a negar-la. Es dóna per fet que una democràcia sana requereix una ciutadania culta (més que no pas una de republicanament virtuosa) i, en conseqüència, s'ha volgut fer del saber un fenomen de consum de masses. Això es podia assajar de dues maneres: animant la gent a esforçar-se per arribar al saber o rebaixant el saber per fer-lo accessible. Aquesta ha estat l'opció de l'antiintel·lectualisme (o com diríem avui, de la programació per competències ).

Els resultats efectius d'aquesta renúncia a l'ambició teòrica de l'alumnat han estat denunciats no fa gaires dies per un grup de professors universitaris de matemàtiques de Finlàndia, que han publicat una nota en què posen de manifest que els coneixements matemàtics dels alumnes del país europeu amb millors resultats a PISA han caigut de manera alarmant en els últims anys.

Coneixements reals

El que avalua PISA -que és exactament del que nosaltres volem ser avaluats- és la competència per a la vida corrent de ciutadans poc ambiciosos amb els seus coneixements. En podríem dir que avalua l'alfabetització matemàtica bàsica de la població. Però les matemàtiques que calen per fer una carrera de ciències o de tecnologia van molt més enllà de l'alfabetització. Vull creure que per fer filologia catalana també es necessita alguna cosa més que saber llegir i escriure en català. Per superar les proves de matemàtiques de PISA n'hi ha prou de tenir la competència lingüística adequada per entendre l'enunciat d'un problema elemental. Els alumnes (que no són criatures, tenen 15 anys) no necessiten tenir cap noció d'àlgebra, de geometria, de fraccions, de resolució d'equacions, etc. Tot això se suposa que no és necessari per a la vida corrent d'una ciutadania democràtica culta.

Com a conseqüència, les universitats cada cop han de dedicar més recursos a impartir conceptes que els alumnes ja haurien d'haver estudiat abans. La paradoxa finesa és que quan s'avaluen els coneixements matemàtics reals dels alumnes en proves internacionals apareixen molt per sota de la mitjana. Són un país molt mediocre.