ARTICLE AL DIARI ARA 31-8-2013
John Kerry va qualificar l'ús d'armes químiques per Baixar al-Assad d'obscenitat moral que hauria de "traumatitzar les consciències del món" i en va dir que "desafia tot codi de moralitat". Per defensar el dret internacional es va manifestar disposat a violar-lo, atacant Síria sense l'autorització del Consell de Seguretat de l'ONU.
Si argumentéssim com Chomsky podríem recordar quan Saddam Hussein utilitzava gas sarín i gas mostassa contra l'Iran i la intel·ligència americana no dubtava a proporcionar-li informació sobre els moviments de tropes i les defenses iranianes. Però l'argument de la hipocresia és un mal argument. És contradictori criticar una conducta present adduint que és contrària a una mala conducta del passat. Les dues coses alhora no poden ser condemnables.
Els mitjans de comunicació nord-americans es mostren perplexos a l'hora de definir la política exterior d'Obama. Va començar la seva presidència presentant-se com un colom amb l'Iraq i un falcó amb l'Afganistan. I entre les dues imatges s'ha anat movent amb relativa comoditat. Va ser un colom amb l'anomenada Primavera Àrab i sembla que ha deixat de ser-ho en comprovar l'escàs suport que tenen els Estats Units entre els Germans Musulmans i els militars egipcis. A Líbia s'ha mostrat com un falcó desplomat quan va comprovar que bona part de les armes que va lliurar als rebels que lluitaven contra Gaddafi han acabat en mans de jihadistes. Va voler actuar de falcó de la pau quan va decidir traçar línies vermelles i prohibir a les nacions del món que les traspassessin, fins al punt que Patrick J. Buchanan l'ha qualificat de "Wyatt Earp de l'aldea global." Jo, que no sóc ningú, comparteixo aquesta perplexitat i em temo que Obama està confonent la claredat moral amb la seva intensitat emocional.
La més evident de totes les lliçons de la guerra de l'Iraq va ser que no és gens intel·ligent matar terroristes si cada mort fa incrementar els prosèlits del terrorisme. Però l'experiència dels drones no sembla gaire encoratjadora.
Sembla que l'únic que es va creure allò de les guerres justes va ser ZP. Si hagués llegit el gran Juan de Mariana hauria entès per quina raó tan pocs juristes han pres ordres sagrades. I si hagués llegit Franklin -com segur que l'ha llegit Kerry- hauria meditat sobre aquesta sentència: "Sent el designi de la providència extirpar les tribus salvatges d'aquest país a fi de donar pas als cultivadors de terra, no sembla improbable que el rom en constitueixi el mitjà just i adequat".
Jo us proposo la faula següent del Pantxatantra .
Hi havia una vegada un rei tan just que estava considerat el més just del món. Un dia un colom es va posar al seu genoll i li va demanar protecció. El rei just l'hi va donar. Però en aquest moment va aparèixer un falcó i li va dir que aquell colom li pertanyia. "No lliuraré -va dir el rei- un animal espantat al seu enemic". El falcó es va sorprendre. Ell en cap cas es considerava enemic del colom. Simplement era el seu depredador natural. Per naturalesa els falcons mengen coloms i oposar-se a aquest fet no sembla propi d'un rei just."M'ha confiat la seva vida. Mira com tremola. No puc abandonar-lo", va dir el rei. El falcó li va respondre que si li negava el seu aliment l'estava condemnant a mort a ell i a les seves cries. Si volia ser just i preservar la vida del colom, li va dir que s'havia de tallar un tros de carn del seu cos que pesés el mateix que el colom i l'hi havia de donar. El rei va demanar una balança molt precisa i un ganivet ben esmolat. Va col·locar el colom en un dels plats, es va tallar un tros de carn i el va posar a l'altre. La balança s'inclinava del costat del colom. Va tornar a tallar-se un altre tros. La balança no es movia. En va tallar un altre, i un altre més, i el pes del colom sempre era superior. Finalment ell mateix va posar el seu cos mutilat damunt del plat, però la balança seguia immòbil. Llavors el falcó li va dir: "El colom i jo hem vingut aquí per saber per què diuen que ets l'home més just del món". I els dos ocells se'n van anar volant junts.
Ja saben vostès que les guerres justes no són les declarades per governants justos, sinó les que tenen una majoria de vots del Consell de Seguretat de l'ONU i cap veto dels més poderosos. Però es podria donar el cas que la indignació moral tingués per alguns més valor que una declaració consensuada del Consell de Seguretat, i, de fet, com més pura és la indignació moral, menys necessita de lleis.
En la guerra, la injustícia comença pels eufemismes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario