Francesc del Vaticà

29/09/2013

Francesc del Vaticà LAMARTARILE

No sé si comprenc bé el papa Francesc, però gosaré dir-ne alguna cosa donat que els meus amics catòlics s'han tornat hooligans de la seva autoritat. Veuen en ell un profeta que els diu exactament el que volien sentir. Reconeixen que no ha dit que l'homosexualitat, la píndola o l'avortament siguin moralment permissibles per als catòlics, però fan seva la convicció que la insistència excessiva en aquestes coses dilueix "l'aroma i fragància de l'Evangeli". Un malintencionat potser podria pensar que els meus amics estan contents perquè el Papa els ha apartat silenciosament de la primera línia de la seva fe el que els feia nosa, el dogma, substituint-lo pel protagonisme de la caritat.

Com que a Occident donem per descomptat (és el nostre dogma laic més preuat) que el que no es compassa al ritme de la història queda ràpidament obsolet, les propostes del Papa han estat rebudes com un alleujament pels que temien estar quedant-se endarrerits. Però, com saben bé musulmans i jueus, en adaptar els passos als batecs del present s'està donant a entendre que la batuta de la moral està en mans de la història. Per això mateix la funció del dogma (de la xaria o de la Torà) ha estat sempre oferir una guia estable per a l'home que viu en el temps.

És visible en la història del cristianisme una tensió permanent entre el dogma i la caritat. La interpretació dogmàtica no està mancada d'arguments, perquè davant dels déus és noble agenollar-se. Set dels deu manaments de l'Església comencen amb un no. Allà on hi ha una moral -sigui filosòfica o religiosa- hi ha imposada una orientació cap al bé que permet que els prosèlits reconeguin l'objecte dels seus desitjos més elevats. Però la interpretació dogmàtica s'avé malament amb un text tan poc reglamentista com el de l'Evangeli. Si el dogma vol imposar una forma a la natura humana, l'Evangeli ens diu que la saviesa infinita de Déu ha pres la forma de la natura humana amb Crist i, en conseqüència, ens mostra la naturalesa humana com el camí de salvació. "Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té", diu sant Joan. En aquest reconeixement troba el cristià l'opció fonamental de la seva vida, que s'humanitza corresponent amb l'amor als altres al do de l'amor de Déu. Però alhora la resurrecció de Crist es presenta com l'última paraula sobre la veritat del cristianisme, i en ella hem d'acceptar la naturalesa humana subordinada al dogma (al credo).

És comprensible que la concepció cristiana de l'amor no hagi estat mai lliure de polèmiques. Els filòsofs pagans adduïen que creure en un déu-amant és una impietat, perquè li suposa una mancança. "Déu no deu res a les seves criatures", els va contestar sant Tomàs. Però com que un amor infinitament gratuït no és gens fàcil de copsar, sembla filosòficament legítim preguntar-se, amb Nietzsche, si en l'amor cristià no hi ha alguna mena d'ascesi de l'amor carnal i, llavors, de la mateixa naturalesa humana. Si fos així, aquesta ascesi voldria transformar la naturalesa eròtica de l'home en naturalesa caritativa. No cal posar exemples cruels sobre la dificultat d'aquesta empresa.

Els jueus i musulmans sempre han tingut els seus dubtes sobre la fe dels cristians. Si és cert que Crist va ser un profeta desarmat, no és menys cert que la història va prestar al cristianisme les falanges del poc escrupolós Constantí.

El Papa sembla mostrar una cara entranyablement moderna i caritativa quan pregunta, referint-se als gais: "Qui sóc jo per jutjar-los?" Però per aquest camí no sé si no està animant els capellans a acabar els sermons dominicals amb la següent recomanació: "Aquesta és només la meva opinió".

Crist va dir a la pecadora: "Jo tampoc no et condemno". Però va afegir, lligant l'amor i la llei: "No pequis més". Les dues coses van unides: no es pot practicar el perdó si no hi ha una doctrina del pecat (uns manaments, una llei, una ortodòxia, en definitiva). La revelació és també la llei. Aquesta és la raó de la tensió inherent al cristianisme.

Em van semblar un pèl revengistes les paraules del Papa al comitè de coordinació del Celam a Rio de Janeiro, quan va assegurar que quan l'Església s'institucionalitza "es transforma en Obra". I la seva confessió que "mai" va ser de dretes no està mancada de dogmatisme. Al cap i a la fi tenim bons motius per creure que el que diferencia ideològicament la dreta de l'esquerra són els seus dogmes. La dreta té més fe en la moral que en la història, mentre que si l'esquerra és progressista és perquè té més fe en la història que en la moral.

L'avorriment

 28/09/2013

Em van passar no fa gaire un estudi que assegurava que la principal causa del fracàs escolar és l'avorriment a classe i propugnava com a solució la transformació radical de l'escola. Res de nou sota el cel de la pedagogia. Però, fins i tot donant per cert que un alt percentatge de nens s'avorreixen, abans d'afanyar-nos amb les conclusions hauríem d'analitzar el fenomen complex de l'avorriment. No és el mateix ser un professor habitualment soporífer que tenir un dia espès; ni podem comparar un grup d'alumnes ensopits amb un adolescent ocasionalment perdut en les seves fantasies. N'hi ha que s'avorreixen perquè no entenen res i n'hi ha que s'adormen a classe perquè tot els sembla trivial i gens estimulant. El desinterès, doncs, té moltes cares. Per això mateix les actuacions pedagògiques davant del tedi han de ser inevitablement diverses.

Estructural o conjuntural?

Podem diferenciar entre l'avorriment estructural (que acompanya habitualment un centre o un professor) i el conjuntural (que s'apodera incidentalment d'una persona amb el capritx peculiar dels estats d'ànim). En el primer cas les mesures que s'han de prendre semblen òbvies: caldrà modificar, segons sigui el cas, o els currículums o les metodologies. ¿I en el segon cas? Què hem de fer? ¿Hem d'assumir com una obligació professional l'alliberament immediat del nostre alumne o del nostre fill de les urpes flàccides del tedi?

És obvi que si un adult s'avorreix puntualment a la feina, el que ha de fer és sobreposar-s'hi i complir amb les seves obligacions. L'avorriment en aquest cas no s'accepta com un argument, sinó com una excusa. ¿I el nen que s'avorreix llegint una pàgina o fent un exercici? ¿Li podem concedir l'abandonament com a alternativa? ¿Li podem fer creure que no té cap responsabilitat sobre el seu avorriment i que la culpa de la seva desídia rau exclusivament en el professor perquè no ha sabut motivar-lo? ¿No hauríem de fer-li veure que el que està en joc és la formació del seu caràcter? ¿No hem experimentat tots, tot sovint, que la motivació arriba quan avancem en una feina que inicialment no ens semblava gaire atractiva?

El nen, perquè és nen, pot pensar que el que no és divertit no mereix ser fet, però l'adult, perquè és adult, hi és per dir-li que l'avorriment no és una bona raó per deixar de treballar. Especialment si el que està en joc és la formació d'un mateix.

Igualtat, llibertat i autoestima

15/09/2013

Igualtat, llibertat i autoestima LAMARTARILE

El 9 de juny de 1964, Mary McCarthy escriu a Hannah Arendt des de París: "Em fa l'efecte, potser subjectivament, que el cuc de la igualtat [...] està deixant de banda les diferències de classe entre el sa i l'insà, el bell i el lleig, el bo i el dolent. Concretament, m'adono que em sento culpable i rara en presència d'un psicòtic, com si jo, en nom de la igualtat, hagués d'amagar la meva salut mental. El mateix em passa amb algú que és estúpid: em mortifica parlar amb una persona així, tinc por de dir alguna cosa que pugui treure a la llum la seva estupidesa". El dia 23 Hannah Arendt li contesta des de Nova York: "Això de comparar-nos constantment és realment la quinta essència de la vulgaritat. Si no caus en aquest hàbit espantós, immediatament t'acusen d'arrogant, com si en no comparar-te t'estiguessis situant per sobre de tothom".

Efectivament, l'actual consciència democràtica no s'avé amb les idees d'autoritat, elit o excel·lència. És un fenomen tan generalitzat que fins i tot les modernes jerarquies fan tot el possible per guanyar la seva legitimitat fingint que, en realitat, són com els altres. Qui acceptaria avui definir l'autoritat com el dret a ser obeït? La demanda d'igualtat ha substituït en el rànquing de valors l'antiga virtut, aparentment una mica obsoleta. En aquesta mateixa direcció, Michael Young, professor emèrit de l'Institut d'Educació de la Universitat de Londres, declarava la setmana passada que hi ha molts professors que, per no frustrar els seus alumnes, no gosen dir-los que s'han equivocat.

Tinc la convicció que el que avui entenem per igualtat és sensiblement diferent del que van entendre les generacions passades. El que volem és un igual dret a ser diferents, perquè entenem la diferència com la màxima expressió de la llibertat i de l'autenticitat (aquest vici modern que ha substituït la sinceritat). No em sembla una simple anècdota que el pròxim festival Xplore de París ofereixi entre les seves activitats un taller sobre "l'orgasme meditatiu anal". Reivindiquem una igual llibertat a la diferència, en definitiva, perquè així afirmem la nostra autoestima.

Ha circulat per internet la notícia que una associació esportiva d'Ontario, al Canadà, animava els nens a jugar a futbol sense pilota per evitar que hi hagi perdedors. "Volem -declarava un suposat promotor d'aquesta idea- que els nostres fills aprenguin que l'esport no té res a veure amb la competició, sinó amb la imaginació. Si t'imagines que ets un bon jugador de futbol, llavors ho ets".

La notícia sembla perfectament versemblant. Però és falsa. El que és veritablement noticiable és la facilitat amb què ens la creiem.

Des que Nathaniel Braen va publicar La psicologia de l'autoestima , el 1969, hem fet tot el que era possible per amagar el fracàs a l'escola. Hi ha molts mestres convençuts de l'existència d'una relació directa entre l'increment de l'autoestima d'un alumne i els seus resultats. No obstant això, hi ha estudis que hi mostren una relació negativa. Gosaré dir dues coses, potser polèmiques: 1) com més defensa un educador la importància de l'autoestima per a l'aprenentatge, menys coneix els estudis rellevants sobre aquesta qüestió, i 2) com més rellevants són aquests estudis, menys òbvia se'ns mostra aquesta relació.

L'elogi indiscriminat produeix més efectes negatius que positius. El nen que escolta a totes hores que n'és d'intel·ligent es converteix fàcilment en un narcisista amb por al risc i amb una obsessió malaltissa per no defraudar les esperances que els adults dipositen contínuament en ell. Estudi darrere estudi, els nens als quals se'ls penja l'etiqueta (la llosa?) de ser molt intel·ligents es mostren propensos a defugir les tasques difícils que podrien revelar les seves febleses.

Els nens, els adults i, fins i tot, els països assoleixen consciència del seu valor a mesura que tenen èxit fent coses valuoses. El narcisisme unit a la ignorància ofereix poques garanties de conducta prudent. Per això en lloc de lloar la intel·ligència d'un nen, estimulem la seva capacitat de treball i d'atenció, esperonem el seu coratge per assumir riscos raonables i compartim amb ell el goig de la feina ben feta. Fem-li veure que la seva intel·ligència es desenvolupa a mesura que s'atreveix a enfrontar-se a nous reptes sense donar-se per vençut a la primera dificultat. Fem com Jaime Escalante -un dels grans mestres del segle XX-, que va demostrar als seus alumnes hispans d'un institut de Los Angeles, aparentment condemnats al fracàs, que " everything is possible with GANAS ".

Educar és ensenyar a parlar

14/09/2013 

Una persona educada domina l'art del ben parlar, que és l'art de moure's amb naturalitat en diferents àmbits culturals fent servir el registre lingüístic adequat en cada cas. Això, que ho sabien molt bé els nostres pares, hem començat a oblidar-ho nosaltres. Però una educació que vulgui merèixer el seu nom ha de començar per expandir el vocabulari dels alumnes. El llenguatge és l'eina per entendre el món. Per això podem dir que és la cultura en acte. Les persones amb més vocabulari saben més coses sobre el món real i les saben amb més precisió. És a dir, són més competents. Estan més capacitades per encarar eficaçment el futur. Fins i tot la nostra memòria de treball (les dades que tenim efectivament presents quan intentem resoldre un problema) depèn de l'amplitud del nostre vocabulari.

No cal dir que per expandir els nostres recursos lingüístics la memorització de llistes de paraules no és el millor mètode. El que cal és parlar i llegir. Cal participar en converses que siguin intel·lectualment estimulants (la reflexió és l'aplicació a un mateix del diàleg amb els altres) i cal adquirir informació rellevant sobre el món natural i social mitjançant la lectura lenta. Totes dues activitats tenen lloc en la vida quotidiana i a l'escola, però l'escola es caracteritza per ordenar-les seqüencialment en un currículum rigorós i coherent centrat en l'adquisició de coneixements, que va ampliant progressivament les perspectives intel·lectuals dels alumnes.

No es pot aprendre a aprendre

La més perniciosa de totes les ocurrències pedagògiques és la que defensa que l'educació no té res a veure amb coneixements factuals (ja que, segons alguns, estarien sempre canviant), sinó amb l'adquisició d'eines intel·lectuals que permetin desenvolupar-se en un món de coneixements mutants. Aquesta va ser una idea innovadora als anys 30 del segle XX, però avui ha perdut el seu crèdit en tots els països que, en planificar el seu futur, no es deixen guiar pel conte de la lletera.

Ni es pot aprendre a aprendre ni es pot assolir un pensament crític sense coneixements factuals. Esclar que difícilment defensarà els coneixements factuals qui no valori la diferència entre coneixement i opinió. Per la meva banda, els confesso que, malgrat el triomf a casa nostra del nacionalconstructivisme, vull seguir creient que el canibalisme no serà mai una especialitat gastronòmica.

Per a què serveix un mestre?

 31/08/2013

"El professor de matemàtiques va entrar a la classe i va dir: «Aquest matí ho he oblidat tot. Les quatre operacions bàsiques. La divisió. L'addició, la sostracció. He oblidat la taula de multiplicar. Fins i tot els números. Només recordo el número cinc. Però sóc incapaç d'escriure o de calcular amb ell. Cinc. Cinc. Cinc. És molt estrany. Sé que vaig ser una vegada el professor de matemàtiques. Que a la pissarra, amb guix, resolia equacions i exercicis. Tot això s'ha acabat aquest matí. He pensat a no fer res. He pensat a no aixecar-me, a romandre al llit una mica més. He pensat en la mort. Tinc 40 anys. Una mica més, li he dit a la meva dona, una mica més i això passarà. M'he quedat estirat i he esperat. Amb cinc minuts n'hi ha prou, li he dit. Però no tenia ni idea de quant és cinc minuts. Digueu-me -va demanar a la sorpresa classe-, digueu-me, si us plau, quants sou vosaltres i quants són el professor de matemàtiques»".

Va caure per casualitat a les meves mans aquest conte de l'escriptor jueu Dror Burstein sobre un mestre sense atributs i vaig pensar immediatament en Daniel Bell. Quan un dels seus alumnes li va etzibar: "Qui ets tu per dir-me què he de fer?", Bell li va respondre: "Sóc algú que sap el que tu no saps. Tu no saps el que no saps. Si ho sabessis, no em necessitaries. Però la teva pregunta posa de manifest que em necessites". Aquesta resposta és especialment pertinent en l'època d'internet. ¿Per a què serveix avui un professor que en comparació amb el que sap internet no sap res?

El saber

Hi ha tres tipus d'alumnes: el superficial, que pensa que l'aprenentatge que demana esforç és avorrit; l'estratègic, més interessat a obtenir bones notes que a entendre, i el reflexiu, que vol comprendre el que estudia. Em fa l'efecte que, per al segon, els coneixements del mestre són irrellevants. L'únic que li interessa és el que cal saber per a l'examen. Però el primer i el tercer no faran res sense la presència activa d'un bon mestre. Vivim temps complicats per als mestres, perquè es dóna per descomptat que només és bo qui aconsegueix bons resultats dels seus alumnes a les avaluacions externes. Si aquest fos el cas, el millor mestre seria qui té més alumnes del segon tipus.

I davant d'això, ¿té futur encara el mestre que s'afanya per saber el que no saben els seus alumnes i per ajudar-los a entendre el que no entenen?

El just, el falcó i el colom

ARTICLE AL DIARI ARA 31-8-2013

El just, el falcó i el colom LARRY DOWNING / REUTERS

John Kerry va qualificar l'ús d'armes químiques per Baixar al-Assad d'obscenitat moral que hauria de "traumatitzar les consciències del món" i en va dir que "desafia tot codi de moralitat". Per defensar el dret internacional es va manifestar disposat a violar-lo, atacant Síria sense l'autorització del Consell de Seguretat de l'ONU.

Si argumentéssim com Chomsky podríem recordar quan Saddam Hussein utilitzava gas sarín i gas mostassa contra l'Iran i la intel·ligència americana no dubtava a proporcionar-li informació sobre els moviments de tropes i les defenses iranianes. Però l'argument de la hipocresia és un mal argument. És contradictori criticar una conducta present adduint que és contrària a una mala conducta del passat. Les dues coses alhora no poden ser condemnables.

Els mitjans de comunicació nord-americans es mostren perplexos a l'hora de definir la política exterior d'Obama. Va començar la seva presidència presentant-se com un colom amb l'Iraq i un falcó amb l'Afganistan. I entre les dues imatges s'ha anat movent amb relativa comoditat. Va ser un colom amb l'anomenada Primavera Àrab i sembla que ha deixat de ser-ho en comprovar l'escàs suport que tenen els Estats Units entre els Germans Musulmans i els militars egipcis. A Líbia s'ha mostrat com un falcó desplomat quan va comprovar que bona part de les armes que va lliurar als rebels que lluitaven contra Gaddafi han acabat en mans de jihadistes. Va voler actuar de falcó de la pau quan va decidir traçar línies vermelles i prohibir a les nacions del món que les traspassessin, fins al punt que Patrick J. Buchanan l'ha qualificat de "Wyatt Earp de l'aldea global." Jo, que no sóc ningú, comparteixo aquesta perplexitat i em temo que Obama està confonent la claredat moral amb la seva intensitat emocional.

La més evident de totes les lliçons de la guerra de l'Iraq va ser que no és gens intel·ligent matar terroristes si cada mort fa incrementar els prosèlits del terrorisme. Però l'experiència dels drones no sembla gaire encoratjadora.

Sembla que l'únic que es va creure allò de les guerres justes va ser ZP. Si hagués llegit el gran Juan de Mariana hauria entès per quina raó tan pocs juristes han pres ordres sagrades. I si hagués llegit Franklin -com segur que l'ha llegit Kerry- hauria meditat sobre aquesta sentència: "Sent el designi de la providència extirpar les tribus salvatges d'aquest país a fi de donar pas als cultivadors de terra, no sembla improbable que el rom en constitueixi el mitjà just i adequat".

Jo us proposo la faula següent del Pantxatantra .

Hi havia una vegada un rei tan just que estava considerat el més just del món. Un dia un colom es va posar al seu genoll i li va demanar protecció. El rei just l'hi va donar. Però en aquest moment va aparèixer un falcó i li va dir que aquell colom li pertanyia. "No lliuraré -va dir el rei- un animal espantat al seu enemic". El falcó es va sorprendre. Ell en cap cas es considerava enemic del colom. Simplement era el seu depredador natural. Per naturalesa els falcons mengen coloms i oposar-se a aquest fet no sembla propi d'un rei just."M'ha confiat la seva vida. Mira com tremola. No puc abandonar-lo", va dir el rei. El falcó li va respondre que si li negava el seu aliment l'estava condemnant a mort a ell i a les seves cries. Si volia ser just i preservar la vida del colom, li va dir que s'havia de tallar un tros de carn del seu cos que pesés el mateix que el colom i l'hi havia de donar. El rei va demanar una balança molt precisa i un ganivet ben esmolat. Va col·locar el colom en un dels plats, es va tallar un tros de carn i el va posar a l'altre. La balança s'inclinava del costat del colom. Va tornar a tallar-se un altre tros. La balança no es movia. En va tallar un altre, i un altre més, i el pes del colom sempre era superior. Finalment ell mateix va posar el seu cos mutilat damunt del plat, però la balança seguia immòbil. Llavors el falcó li va dir: "El colom i jo hem vingut aquí per saber per què diuen que ets l'home més just del món". I els dos ocells se'n van anar volant junts.

Ja saben vostès que les guerres justes no són les declarades per governants justos, sinó les que tenen una majoria de vots del Consell de Seguretat de l'ONU i cap veto dels més poderosos. Però es podria donar el cas que la indignació moral tingués per alguns més valor que una declaració consensuada del Consell de Seguretat, i, de fet, com més pura és la indignació moral, menys necessita de lleis.

En la guerra, la injustícia comença pels eufemismes.

El capitalisme és una bona idea…

 22/08/2013

"El comunisme és una bona idea que ha estat mal aplicada", es diu sovint. I ningú s'escandalitza. S'ho creuen, segons un informe de l'Oficina Federal d'Estadística, tres de cada quatre alemanys de l'Est. A Europa no hi ha progre que no ho pensi de Cuba, amb l'afegit que, en aquest cas, la culpa és dels ianquis. Ara bé, si aneu dient amb convenciment que "el capitalisme és una bona idea que està mal aplicada", ningú us acceptarà aquest intent d'autoamnistia.

Del comunisme, de fet, es diu exactament el mateix que de l'Església: la idea és santa, els pecadors són els homes. D'aquesta manera resten blindats contra qualsevol assalt de la realitat. El cristianisme i el socialisme coincideixen en la seva oferta de platonisme per al poble.

L'ideal comunista és tan noble i incontaminat que Antonio Gramsci parlava dels seus màrtirs amb una profundíssima pietat, considerant-los moralment superiors als del cristianisme, ja que no els animava la fe en la vida ultraterrenal, sinó la seva realització històrica (és a dir: la fi de la història). Però aquesta és una manera una mica tortuosa de reconèixer que els animava una fe fervent. I com sabem els que vam estudiar el catecisme, la fe és creure el que no es veu.

El capitalisme, a diferència del socialisme, sempre està exposat a ser impugnat per la realitat. I em pregunto si no rau, precisament aquí, la seva superioritat moral respecte al comunisme.

Un nen que passa gana és, sense cap dubte, una crueltat capitalista. Però 100 milions de morts no són una objecció per al comunisme, perquè els seus defensors neguen de manera vehement que el comunisme pugui ser encausat. Com podria encausar-se, ens diuen, el que mai no ha existit?

L'únic capitalisme que hi ha és el realment existent en cada cas; a diferència del comunisme, que només troba la seva realitat en la seva absència.

Si algun règim o partit comunista ha fet alguna cosa condemnable, aquesta condemna és la prova que no era veritablement comunista. Si Laurencic, el depravat dissenyador de la famosa txeca del carrer Vallmajor, va cometre un crim contra la humanitat (dels que no prescriuen), no per això és vergonyós manifestar-se al costat d'un estalinista. Hi ha més partidaris del dogma de la Immaculada Concepció entre els comunistes que entre els catòlics.

Quan Bush i Putin van arribar a França per commemorar el 60 aniversari del desembarcament aliat a Normandia, només el primer va ser rebut amb manifestacions de rebuig a tot Europa. ¿Vol dir això que per a la consciència pacifista europea els morts de Txetxènia valien menys que els de l'Iraq? En absolut. Només vol dir que aquesta consciència estava formada amb les imatges proporcionades pels mitjans de comunicació capitalistes, que no tenien accés al que passava a Txetxènia. El capitalisme democràtic genera de manera natural una autoconsciència crítica de si mateix ràpidament consumida per tots els exaltat d'indignació moral anticapitalista. Per això els indignats són un fenomen tan capitalista com la Coca-cola, les samarretes amb el retrat del Che Guevara o el llibreNo logo , de Naomi Klein.

El capitalisme és una bona idea si exigir respostes pràctiques -i no merament tecnològiques o ideològiques- per als problemes polítics és una bona idea. És a dir, si la saviesa pràctica és més eficaç per encarar els problemes humans que la tècnica o la ideologia. El que passa és que en qüestions de saviesa pràctica cap sistema polític va sobrat. Per això mateix el capitalisme no pot estar sinó mal aplicat. Fins i tot podem afegir que no pot estar sinó mal dissenyat. El capitalisme no hi cap en una teoria. En ell es posa de manifest amb tota la seva cruesa la llei fonamental de la política, que diu que la urgència dels problemes a resoldre és sempre molt més gran que la nostra capacitat per comprendre'ls.

François Furet va concloure el seu gran llibre, Le Passé d'une illusion(1995), amb aquestes paraules: "Aquí estem, condemnats a viure en el món que vivim".

Marx ja es va adonar que entre la filosofia i l'estudi del món real hi ha sovint la mateixa relació que entre la masturbació i l'amor sexual. Però aquesta lliçó de filosofia elemental només se l'aplica el capitalisme, un sistema manifestament imperfecte i corrupte, però que no s'enganya a si mateix amb la suposada superioritat moral de les seves promeses incomplertes. Sap una cosa que el comunisme ignora: que, com advertia Bossuet, "Déu es riu dels homes que es queixen de les conseqüències al mateix temps que trien alegrement les causes".