L'art d'examinar-se

En un examen normal (deixem de banda les improvisacions i els exercicis de sadisme pedagògic), els nostres alumnes posen de manifest tant els seus coneixements com la seva intel·ligència estratègica. Molt sovint treuen resultats decebedors simplement perquè no saben enfrontar-se estratègicament a una prova d'avaluació. Aquests són, al meu parer, els seus errors més comuns:

-Uns triguen massa a començar. Hi ha alumnes que senten com una mena de respecte al full en blanc i dilaten en excés el moment de començar a escriure. No els hem d'animar a començar sense pensar, sinó a començar aviat a pensar sobre el conjunt de l'examen.

-D'altres comencen immediatament, sense dedicar un temps prudencial a la lectura de les preguntes i sense captar bé què se'ls demana. Per exemple quan apareix un "respon breument", han d'entendre aquest "breument". I no és gens evident que ho entenguin si no els ensenyem a analitzar bé les preguntes i a no precipitar-se a abocar la resposta que ja porten assajada de casa.

-Deficient planificació. Insisteixo: un examen és un exercici de pensament estratègic que demana un profit específic del temps disponible, d'acord amb els requeriments de cada pregunta. Cal, doncs, saber quant temps cal dedicar a la correcta comprensió de les preguntes, a l'ordre en què s'han de respondre i a l'extensió adequada a cadascuna. També cal reservar un temps per a un repàs final.

-Confusió entre quantitat i qualitat. Una gran extensió d'una resposta no garanteix que sigui una bona resposta. Cada pregunta exigeix un enfocament i una resposta concreta segons si s'hi demana un exercici d'anàlisi, síntesi, avaluació, analogia, etc. Entre l'excessiva generalització i l'excessiva concreció detallista, cada examen és un exercici d'equilibri que cal aprendre a controlar.

-Tot examen hauria d'anar acompanyat d'una reflexió crítica de l'alumne sobre el seu propi pensament estratègic i sobre la seva capacitat d'expressió. Cal que comprengui que no se sap bé el que no se sap expressar bé. El domini de la llengua és imprescindible per expressar-se amb claredat en qualsevol matèria. Però un bon professor no pot limitar-se a numerar els errors dels seus alumnes. Ha d'analitzar les lògiques d'aquests errors per corregir-les. Un bon examen marca una nova oportunitat d'aprenentatge... especialment per al professor.

La suprema felicitat

10/11/2013 

Els que tenim una certa edat sabem que la felicitat és una cançó d'estiu. El seu autor té un nom poc glamurós: Palito. Palito Ortega, un home amb "el corazón contento y lleno de alegría ". Per això ens sorprèn que a Veneçuela, un país amb més de dos mil homicidis mensuals, una inflació que supera el 50% i el paper higiènic pels núvols, s'hagi creat el Viceministerio para la Suprema Felicidad Social. Aquesta associació desuprema i felicitat fa del nou organisme una mena de mascaró de proa d'ell mateix que podria donar títol a una novel·la de Miguel Ángel Asturias o de García Márquez. Pur realisme màgic onomàstic per a una organització de beneficència per als veneçolans més vulnerables... i de gran potencial clientelar per al chavisme. El seu objectiu, diu Maduro, el president del país, és "atendre el més sublim, el més sensible, el més delicat, el més estimat per un ésser que es diu revolucionari, que s'assumeix com a cristià, revolucionari i chavista". La imaginació, inevitablement, se'ns en va cap a aquell Ministeri de l'Abundància d'Orwell, que tenia la missió de repartir cartilles de racionament.

La premsa chavista, bo i reconeixent que Maduro no va donar un exemple de sagacitat en triar aquest nom i que serà tota una feinada mesurar la suprema felicitat dels més pobres, ha sortit en defensa del president adduint que si Coca-cola es pot anunciar com una beguda que proporciona felicitat i McDonald's dóna a un dels seus menús el nom de Happy Meal, amb més raó el president pot crear el Viceministerio para la Suprema Felicidad Social.

En una línia més encertada, un diari recordava que el 1972 Jigme Singye Wangchuck, el quart rei de Bhutan, es va inventar el concepte de felicitat nacional bruta (FNB), per intentar superar espiritualment el materialista producte interior brut (PIB) d'Occident. Podria haver recordat també elWorld Happiness Report , de les Nacions Unides, o el Happy Planet Index, de la New Economics Foundation... o, fins i tot, Catalunya. ¿Hem oblidat ja que el segon tripartit va voler mesurar la felicitat dels catalans? Sembla que va agafar la idea de Lord Layard of Highate, un economista laborista britànic autor de Happiness: lessons from a new science (2005). Aquest bon lord no és cap esquerrà marginal. Treballa com a director de programes al Center for Economic Performance de la London School of Economics, i és un dels fundadors del que pomposament s'autoanomenahappiness economics , que intenta esbrinar com pot ser que l'increment del PIB no porti associat el de la felicitat. Hi ha, fins i tot, economistes disposats a capturar objectivament la felicitat utilitzant com a xarxes pomposes equacions matemàtiques. Em sembla recordar que CiU s'hi va oposar... adduint el malbaratament de cèntims públics que suposaria portar a terme aquesta idea.

Deia Cioran que la societat és a vegades un infern de salvadors. Efectivament. Hi ha molta gent disposada a estalviar-nos l'experiència de la realitat: des de la psicologia positiva i els llibres d'autoajuda fins a lahappiness economics (en el cas que no siguin el mateix). No són rars els educadors que asseguren sense complexos que el seu objectiu és fer feliç la canalla. Sovint el que volen dir amb aquesta declaració és que els estalviaran l'esforç de l'exercici intel·lectual. L'emotivisme sembla que li hagi declarat la guerra a la intel·ligència. Qui els deu haver atorgat a aquests mestres el dret a posar tan baix el llistó d'aspiracions dels seus alumnes?

"Diu vostè que és un home feliç -escriu Baudelaire a un conegut-. El compadeixo, senyor, pel fet de ser tan fàcilment feliç". Baudelaire sabia que no hi ha possibilitat d'experimentar la bellesa d'aquest món si l'alliberem de l'acció corrosiva del temps. Si per trobar la bellesa ens neguem a mirar la natura cara a cara, ens incapacitem per gaudir del que és bell. Eric C. Wilson defineix la bellesa, en aquest sentit, com una rebel·lió flàccida contra el temps.

"La de la felicitat és una aspiració plebea", va dir Goethe. Gottfried Benn va concretar més la idea: "Ser ximple i tenir feina, aquesta és la felicitat".

Facundo Cabral solia explicar (l'hi he llegit a Laureano Márquez) que un president de l'Argentina li va preguntar a la seva mare què podia fer per ella. La bona senyora li va contestar amb fermesa: " Con que no me jodas ya está bien ".

Exigim als governs que ens tractin amb dignitat, sense furonejar per la nostra vida, que ens garanteixin certes comoditats, però que no ens amenacin de fer-nos feliços i, encara menys, supremament feliços.

És que jo sóc dolent en matemàtiques...

 09/11/2013

Sovint sentim expressions que donen per fet que hi ha alguna cosa així com una intel·ligència matemàtica, que seria la responsable última de l'èxit o el fracàs d'un nen en matemàtiques. Expressen un mite que és més perillós com més gent hi creu, perquè fa l'alumne irresponsable del seu fracàs i, en conseqüència, li permet creure en la irrellevància de qualsevol esforç.

Possiblement és cert que no tots estem capacitats intel·lectualment per ser uns genis matemàtics, però és evident que per tenir una cultura matemàtica decent no cal ser un geni, sinó estar interessat a entendre el món. Com fomentar aquest interès? Doncs, senzillament, ajudant el nen a créixer en un ambient que no sigui matemàticament inhòspit, sinó en un clima on números i operacions matemàtiques formin part del llenguatge habitual. Els àmbits intel·lectualment pobres fomenten expectatives intel·lectualment pobres entre els que hi pertanyen, però avui sabem que les expectatives de cadascú sobre el seu propi rendiment es converteixen fàcilment en profecies, que, per la seva pròpia naturalesa, tendeixen a complir-se.

Expectatives perilloses

En anglès parlen de self-fulfilling prophecy , que és el terme encunyat el 1948 per Robert Merton per referir-se a "una definició falsa d'una situació però que té la capacitat d'estimular un nou comportament que fa veritable la concepció originalment falsa". Les expectatives que uns pares o un mestre projecten sobre una criatura són sovint profecies d'aquest tipus. Alguns nens fracassen perquè ningú no els ha ajudat a creure en ells mateixos. Tenim una àmplia literatura pedagògica al nostre abast.

Al meu parer, Richard Nisbett ha demostrat de manera fefaent (vegeu el seu llibre Intelligence and how to get it ) que la intel·ligència és mal·leable, és a dir, la fe que amb el nostre esforç (atent, intens i prolongat) podem millorar la nostra pròpia intel·ligència pot ser vista també com una self-fulfilling prophecy . No cal insistir en la relació que té aquesta idea amb l'aprenentatge de les matemàtiques i, en general, amb qualsevol aprenentatge, però donada la nostra baixa cultura matemàtica, l'ensenyament matemàtic hauria de començar per desmuntar falsos mites deterministes sobre la intel·ligència. ¿Cal afegir que això no depèn de cap llei educativa... encara que la signi el ministre Wert?

Paraules davant la mort

27/10/2013

Paraules davant la mort LAMARTARILE

"Per la mort, per la por a la mort comença el coneixement del Tot. D'enderrocar l'angoixa del que és terrenal, de treure a la mort el seu agulló verinós i el seu alè de pestilència a l'Hades, presumeix la filosofia". Aquestes són les primeres paraules de La estrella de la redención , del filòsof Franz Rosenzweig. No cal apuntar tan alt. La humanitat no és altra cosa que un motí de la naturalesa contra la mort. Un motí, sens dubte, escandalosament ingenu, propi d'un mico orgullós, com diu Nietzsche, que no sap ben bé quan està protagonitzant una tragèdia o una comèdia, però és capaç, malgrat tot, de crear meravelles (penso en el Rèquiem de Mozart). Alguna cosa així insinua Melville en la millor novel·la filosòfica de la història de la literatura, Moby Dick , en situar el capità Ahab davant el cap seccionat d'una immensa balena, a qui interroga com si fos una antiga esfinx. La balena s'ha submergit fins als fonaments del món i n'ha vist prou per fer d'Abraham un escèptic, però quan és interrogada, roman muda, com una tomba buida.

Ja que la mort només parla d'ella mateixa per la boca dels vius, podem parar esment a les últimes paraules d'alguns moribunds a veure si sentim la seva remor de fons.

N'hi ha de tota mena, des de les que impugnen la vida de l'imminent difunt ("Estimeu-me!", va demanar Sacher-Masoch) fins a les que la confirmen fil per randa (el profeta Nostradamus: "Demà, ja no seré aquí").

Hi ha qui mor traient pit (el general John Sedwick: "Aquests no encertarien ni un elefant a aquesta distànc..."); educadament (Noël Coward: "Adéu amics. Fins demà"); orgullosament (August Comte: "Quina irreparable pèrdua!"); donant una última lliçó (Karl Kraus, després de saber que els japonesos havien envaït Manxúria: "Res d'això hauria esdevingut si haguéssim estat més estrictes en l'ús de la coma"); socràticament (Pere Abelard: "No sé"); negant no sabem què (Alfred Rosenberg: "No!"); malhumorat (Marx a Engels, que li havia preguntat si volia dir les seves últimes paraules: "Fora d'aquí! Desapareix de la meva vista! Això de les últimes paraules és per als inútils que no han dit prou mentre vivien"); amb sentiment de culpa (Manolete: "Quin disgust li donaré a la meva mare!"), o perplexitat (Sigmund Freud: "Això és absurd!"; o Sucre, un cavaller que en la seva vida no havia dit una paraulota: " Carajo , un tret!").

Hi ha qui mor deixant rere seu polèmiques interminables. Va ser el cas de Kant. Tot el que va dir va ser: "Està bé". Però a què es referia? Al món? A la vida? A la seva biografia? Estava desitjant el final dels seus sofriments? El seu amic Wasianski va sospitar que tot simplement estava expressant la seva satisfacció pel vi que acabava de beure.

També hi ha qui mor previsorament. Per exemple, el músic navarrès Emilio Arrieta va contestar a un grup d'alumnes que havien acudit fins al seu llit de mort a interessar-se per la seva salut: "Em trobo molt malament! Molt malament, joves, molt malament! Tan malament, que si a l'alba em diuen que he mort, no em xocarà gens!"

Un dels comiats més singulars és el del pare d'un famós cantant espanyol. Sentint-se ja a les acaballes, va convocar tota la seva família al voltant del seu llit, perquè els volia confessar una inquietud que li corroïa l'ànima. Davant la gravetat de la petició, hi van córrer sol·lícits i expectants i, quan l'home es va assegurar que ja hi eren tots, els va dir: "Voldria jo saber d'on treuen tants diners les diputacions provincials!" I es va morir. Cal dir que això va ser poc abans d'esclatar l'actual crisi econòmica.

El comiat que més m'ha fet pensar és el de Wu Bingyuan. El cinc d'abril del 1968, en plena Revolució Cultural xinesa, va ser detingut i condemnat a mort en una execució pública, per revisionista. Havia escrit un fullet titulat Mirant cap al nord . No va ser condemnat pel seu contingut, sinó pel títol. El tribunal popular va entendre que amb aquest fullet estava animant a expandir el revisionisme de la Unió Soviètica per la República Popular de la Xina. L'execució va coincidir amb el festival en honor dels avantpassats. Va romandre dempeus durant hores amb el cap inclinat davant el poble expectant. En arribar l'hora, va aixecar el cap i va cridar: "Aquest món és massa fosc". I es va abandonar a la mort.

Les fronteres d'aquest món són tan fosques que diuen que Ortega va dirigir les seves darreres paraules a la seva dona demanant-li: "Guia'm tu, que jo no hi veig". Però nosaltres, els vius, solament veiem com s'esvaeix la vida... no com arriba la mort.

Hans El Llest

 26/10/2013

Hans el Llest va aprendre del seu propietari, Wilhelm von Ostem, un professor jubilat de matemàtiques d'un Gymnasium alemany, a resoldre senzilles operacions aritmètiques i ho demostrava per les fires dels pobles de Suïssa entre manifestacions d'entusiasme."Quant és 3 més 2?", li preguntava el Wilhelm. El Hans responia immediatament colpejant el terra cinc vegades amb la seva peülla. De les sumes senzilles passaven a les restes, les multiplicacions, les divisions i fins i tot a senzilles operacions amb fraccions. Després les preguntes es complicaven una mica més. "Si avui som dimecres 16, quin dia del mes serem el dilluns de la setmana vinent?" Per descomptat, el Hans donava 21 cops a terra.

Aquesta història és completament certa. A finals del segle XIX era tema de conversa popular i erudita a Europa i Amèrica. En podeu trobar molta informació a internet. És fàcil imaginar-se la curiositat que envoltava un cas que semblava posar en qüestió de manera dramàtica les fronteres entre l'home i la resta d'animals. Es va formar una comissió d'investigació el 1904, dirigida pel psicòleg i filòsof Carl Pfungst, que incloïa també un veterinari, un mestre, un oficial de l'exèrcit i el propietari d'un circ. Wilhelm von Osten va acceptar de bona gana col·laborar-hi. No tenia res a amagar. I, efectivament, després de moltes proves, la comissió va concloure que no hi havia frau.

Cara a cara

Pfungst, però, no estava completament satisfet descartant el frau. També volia saber la veritat. Va descobrir que el Hans era del tot incapaç de donar una resposta correcta si l'interrogador es cobria la cara. En aquesta situació es mostrava violent i mossegava a tothom. Era un animal amb molt poca resistència a la frustració.

Seguint aquesta pista, Pfungst va arribar a una conclusió que el va deixar perplex: el Hans començava a colpejar el terra sense saber quan s'havia d'aturar. Si l'encertava era per la seva extraordinària capacitat per llegir en els microgestos de la cara del seu interrogador (fos el Wilhelm o un estrany) quan havia donat el nombre de cops correctes.

La conclusió és senzilla, encara que potser avui, en el món de les noves tecnologies, no sigui gens òbvia: la relació cara a cara és la relació educativa. Si ho és per a un cavall, com no ho ha de ser per a un nen? Però per ser educativa ha de ser sincera, diàfana i plena de confiança.

Blues del diumenge al capvespre

13/10/2013

Blues del diumenge al capvespre GETTY

Bona part del desconsol que arrosseguem es deu a l'excés de tardes de diumenge. O potser això és una exageració inevitable en un text escrit en una tarda de diumenge d'octubre, un mes ple de tardes de diumenge, entre les pàgines desordenades dels dominicals, la pel·lícula digestiva de la tele i les restes del dinar sobre la taula. Únicament Bacallà Salat, la meva gata, sembla indemne a aquesta malenconia. Heidegger diu que els animals són més pobres de món que nosaltres. Això, penso jo, els allibera del neguit de les tardes de diumenge.

En la Història de la decadència escriu Cioran paraules definitives sobre aquesta ombra negra que es cola a les cases acompanyant l'arribada del capvespre: "L'única funció de l'amor és fer-nos suportables les tardes de diumenge, cruels i incommensurables, que ens deixen ferides que ens fan mal durant la resta de la setmana -i fins i tot durant tota l'eternitat". En les tardes dels diumenges l'ànima se'ns posa alhora desganada i hiperbòlica. Abans que Cioran escrivís aquest sil·logisme de l'amargor, Etta James ja ens havia advertit del que és realment important: I want a Sunday kind of love . En la seva veu hi havia una esperança tènue i una voluntat que volia ser ferma, però semblava a punt de trencar-se. A França, Charles Trenet cantava alhora Les enfants s'ennuient le dimanche , i per deixar constància que la veritat té una dimensió geogràfica, Rita Pavone llançava a l'èter el seu dubte existencial, que Gelu, a Espanya, va traduir així: "Per què, per què... els diumenges pel futbol m'abandones?" Eren temps de grans cançons metafísiques, que et deixaven la identitat tocada de l'ala. Bona part dels problemes existencials de la meva generació es van incubar amb aquell oxímoron que Raphael anava sembrant des dels tocadiscs de les adolescents de barri, que passaven les tardes dels diumenges amb les finestres de les seves habitacions obertes de bat a bat: Jo sóc aquell . Quan, anys després, el filòsof Riqueur va escriure Soi-même comme un autre [Si mateix com un altre], ho van entendre tot a la primera.

Llegim Spengler en una tarda de diumenge ("L'optimisme és covardia", deia) i descobrim un teorema elemental. Gràcies a Déu les tardes de diumenge no estan fetes per llegir, sinó per passejar lànguidament la mirada pels llibres que mai obrirem: The Jean-Paul Sartre cookbook , Les plantes no comestibles dels cementiris , La història natural de l'ànima ,Descartes et le cànnabis , El llibre dels indolents o El post-anarquisme explicat a la meva àvia . En tot cas, res de Pascal.

Georges Seurat va intentar pintar la tarda del diumenge i, inevitablement, li va sortir un quadre enorme que va trigar a acabar tres anys. El va titularUn dimanche après-midi à la Gran Jatte (1884-1886). Està habitat per figures una mica fantasmals que miren sense veure-hi, tret d'una dona abraçada a un home indolent, indiferent al seu afecte. Sospito que abraça sense adonar-se'n les sobralles d'un amor de dissabte. Seurat creia estar fundant el neoimpressionisme i, en realitat, estava anticipant les nostres tardes de diumenge en aquells temps de l' spleen . Per això els crítics del moment no el van entendre. Més èxit va tenir entre els seus contemporanis Edward Hopper, que sembla estar pintant sempre el mateix interminable blues d'una tarda de diumenge.

La malenconia de la tarda del diumenge és en part nostra i en part d'aquell nen que vam ser, que es desperta en nosaltres sobresaltat perquè encara té deures pendents per al dilluns. La seva reminiscència ens provoca un atac d'història personal. Els caps de setmana mai no saben estar a l'alçada del que el divendres prometia. Els caps de setmana fan molt bona olor, però en tastar-los deceben, com la vida mateixa. I encara queda el munt de roba per planxar!

Abans el diumenge era el dia del Senyor, però, des que vam matar Déu, és al matí una mena de dia de resurrecció i a la tarda, de Divendres Sant. Però no hi ha manera de venerar la santa vacuïtat. Quina càrrega, aquest portar amb nosaltres un animal metafísic un diumenge a la tarda!

"Primer viure, i després filosofar", deien els antics. Però el precepte no és aplicable a les tardes de diumenge, aquesta terra de ningú en què ja s'ha acabat l'oci i encara no ha començat el dia laborable.

És clar que tot això és només aplicable al Prometeu trivial que té la sort de tenir feina i crema les últimes hores del seu dia de festa encadenat al comandament a distància de la tele. No està veritablement trist... més aviat es compadeix d'ell mateix per la seva falta d'alegria.

Els deures dels pobres

12/10/2013

John Dewey va dir una vegada: "Allò que els pares més atents i ben formats volen per als seus fills és el que tots hem de voler per als fills de la nostra comunitat. Qualsevol altra cosa destruiria la nostra democràcia". Semblen grans paraules, però no són més que un d'aquests solemnes brindis al sol que tant agraden a certs pedagogs moderns. Sembla que diuen molt, però, en realitat, amaguen més del que diuen. Són molts els pares atents i ben formats que volen menys deures per als seus fills. No fa gaire se'n queixava un perquè la seva filla s'estava transformant en una "insomne zombi adolescent" per culpa dels deures.

Els pares amb una formació cultural sofisticada fan bé de queixar-se dels deures. Sens dubte és més profitós que portin els seus fills al teatre, a un concert, a una exposició o a una biblioteca; o que discuteixin educadament amb ells en la sobretaula les notícies del dia, les seves lectures en curs o la planificació del pròxim viatge a Nova York. Però aquests pares en cap cas els representen a tots.

L'efecte Mateu

He parlat ja en aquesta columna del que Keith Stanovich anomena "l'efecte Mateu". Es refereix a les paraules de l'evangelista: "A qui té se li donarà, i en tindrà de sobres; en canvi, aquell qui no té, fins i tot allò que té li serà pres". És a dir: la cultura ens fa cultes i la incultura incultes. Precisament per això els coneixements que un nen pobre no assoleix a escola, no els assolirà enlloc. Començant pels més importants: els relatius al domini de la seva llengua.

Per contrarestar "l'efecte Mateu" només hi ha un remei: accelerar el ritme d'aprenentatge d'"aquell qui no té". Per a aquests nens els deures no són només importants: són imprescindibles... si no és que volem condemnar-los a viatjar per la vida en el furgó de cua. No hauríem, doncs, d'utilitzar els deures per completar el que no hem tingut temps de fer a classe, sinó per reforçar les destreses bàsiques dels més necessitats, especialment en llenguatge i matemàtiques. L'important dels deures és la seva adequació a les necessitats de l'alumne. I hauríem de tenir sempre present que els que més els necessiten són precisament els que menys ajuda poden rebre dels seus pares.

Als Estats Units els alumnes asiàtics dediquen més del doble de temps que els negres a fer deures. ¿Cal dir quins tenen més possibilitats de sortir de la pobresa?