Com que la realitat sempre és més complexa que les nostres bones
intencions, sovint descobrim que el lloc on ens ha portat la nostra
bondat acrítica és exactament on no volíem anar. En posaré un exemple
dolorós. La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb
Discapacitat va formular una sèrie de principis que a Espanya van
prendre forma legal en la llei 26/2011, de l'1 d'agost, que defensa que
per garantir la igualtat d'oportunitat cal prendre mesures d'acció
positiva orientades a evitar o compensar els desavantatges de les
persones amb discapacitat per participar plenament en la vida
comunitària. Seguint aquests principis, la Junta d'Andalusia ha fet una
convocatòria d'oposicions per a professors d'ensenyament secundari
aquest mateix any (ordre de 13 de febrer del 2012).
Al meu humil parer, l'únic criteri rellevant per aprovar unes
oposicions de professor, de primària o secundària, hauria de ser la
demostració pràctica de ser un bon professor, obviant qualsevol altre
aspecte d'una persona. Però la llei obliga a reservar un 7% de les
places de cada convocatòria a persones amb un grau de discapacitat igual
o superior al 33% i especifica, a més, que en qualsevol cas el 2% de
les places ofertes les han de poder cobrir "persones que acreditin
discapacitat intel·lectual". Però si l'acreditació d'una discapacitat
intel·lectual s'entén que compensa els desavantatges de ser discapacitat
intel·lectual, llavors alguna mala passada ens han fet les nostres
bones intencions. ¿Una manera d'acreditar la discapacitat intel·lectual
podria ser suspendre les oposicions?
No hay comentarios:
Publicar un comentario