07/04/2013
El 18 de setembre del 1936, quan encara no s'havia recuperat de les ferides del front, Caritat Mercader va embarcar a Barcelona cap a Veracruz amb la seva filla, la Montserrat. Encapçalava una delegació de milicians que representaven el Comitè Central de Milícies, el PSUC i el Govern de la Generalitat. M'han assegurat que en una exposició de Diego Rivera a Ciutat de Mèxic -d'això ja en fa uns quants anys- es van exposar uns retrats de la Montserrat i la Caritat que no s'han tornat a veure. Els hauria pintat un Rivera seduït per les dues dones.
Oficialment era un viatge de propaganda a favor de la República, però l'objectiu era comprar armes a Mèxic i avions als Estats Units. Van ser rebuts pel president Lázaro Cárdenas i la Caritat, vestida de miliciana, es va adreçar a la Cambra de Diputats.
Un mes abans havia arribat a Mèxic l'equip guanyador del Campionat d'Espanya de beisbol. Entre els seus integrants hi havia tres eminents membres del POUM, Bartomeu Costa-Amic, Daniel Rebull i Manuel Martínez. Tenien previstes accions de propaganda de la República, però, a més, Costa-Amic duia una carta d'Andreu Nin per a Cárdenas en què li sol·licitava que acollís Trotski. Aparentment les relacions entre els dos grups van ser amigables i Costa-Amic va parlar amb la Caritat davant els diputats.
La Caritat es va traslladar als EUA, on es va trobar amb el secretari general del PCUSA, Earl Browder, amb qui tenia bones relacions. Després va tornar a Mèxic a dirigir l'embarcament de tot el que havia aconseguit. Estava ben informada de l'arribada de Trotski al país i va fer tot el possible per vigilar-ne el desembarcament a Tampico el 9 de gener del 1937. Les autoritats mexicanes, amb bon criteri, es van negar a prolongar-li el visat. Va enviar llavors un telegrama a Joan Comorera, secretari general del PSUC, en què l'informava que a Mèxic hi havia un grup del POUM que es feia passar per representant del Front Popular. "Cal desautoritzar comunicant decisió ambaixada espanyola", li deia. Els poumistes van participar en l'organització de l'arribada de Trotski i en el disseny de les defenses de la Casa Blava de Coyoacán, la seva residència. Diverses fotografies els mostren en un ambient de relaxada cordialitat. Una té aquesta dedicatòria: "Per al camarada Bartomeu Costa-Amic amb una salutació revolucionària. Lev Trotski. 18/II/1937. Mèxic-City". En una altra, Costa-Amic i Trotski són al jardí de la Casa Blava amb Natàlia Sedova, Frida i Cristina Kahlo i Silvia Ageloff, la ingènua secretària que tres anys després va facilitar l'accés a Trotski al seu enamorat, Jacques Mornard, l'àlies de Ramon Mercader, sense sospitar-ne les intencions.
Segons Lluís Mercader, quan la Caritat caminava pel carrer tothom es parava a mirar-la. "Per què et miren?", li va preguntar un dia. "Tota la vida m'han mirat. Ja hi estic acostumada", li va contestar. Era alta, imponent, de posat distingit, i posseïa una mirada penetrant, dominant. Era molt elegant i anava sempre ben vestida. Potser perquè a la seva imaginació el paradís socialista es confonia amb La invitació al viatgede Baudelaire: " Là, tout n'est qu'ordre et beauté, / Luxe, calme et volupté" ("Allà, tot és ordre i bellesa, luxe, calma i voluptat"). El Lluís la recordava amb mitges de niló, quan encara ningú no en portava, i sabates de pell de serp marró amb taló d'agulla. Es va insurreccionar contra el seu passat... però no completament. Els que la van tractar ressalten la seguretat amb què parlava i actuava i la facilitat amb què es feia respectar.
Va ser una dona amb una fe de trinxera, i ja se sap que la trinxera és el primer que s'abandona a la seva sort quan la rereguarda es replega ideològicament. Va creure fermament que les portes del cel s'estaven obrint per als elegits de la història i es va entregar incondicionalment a aquesta causa. Per això va viure amb perplexitat la rutina de la postergació del Paradís. És fàcil matar i deixar-se matar per una gran metàfora. És molt més difícil matar i deixar-se matar per un sil·logisme. És fàcil matar i deixar-se matar quan el món es divideix en botxins i botxins dels botxins. El que és insuportable és viure a Moscou a quaranta graus sota zero com a funcionària de la desesperança.
No hay comentarios:
Publicar un comentario