Teoria del porc espí

28/04/2013 

En un dels dies més freds d'un hivern gèlid, un grup de porcs espins es va refugiar en un cau. Volent aprofitar l'escalfor dels seus cossos, es van arreplegar tan precipitadament que es van clavar les seves pues afilades. Van separar-se astorats, planyent-se del mal que havien trobat en la seva recerca del bé comú. Però una vegada separats, la tremolor els anava acostant prudentment els uns als altres fins que van aprendre a dominar la proximitat justa, amb què gaudien d'una escalfor respectuosa amb la privacitat de cadascú.

L'autor d'aquesta faula és el filòsof alemany Arthur Schopenhauer. La seva conclusió és que mentre el desig de companyia impulsa els homes a buscar-se els uns als altres, inevitablement els seus nombrosos defectes tornen a separar-los. Freud s'hi referia sovint. La psicoanàlisi no és cap altra cosa que la recerca d'una distància higiènica amb el món i amb nosaltres mateixos, perquè la nostra ànima és també un cau de porcs espins necessitats d'equilibris. Les alegres proclames a acceptar l'altre sovint obliden que l'altre és un ésser tan espinós com nosaltres mateixos. Trobem un ressò d'aquesta faula en l' Ocnos de Cernuda, un llibre "escrit des de la nostàlgia" (segons Francisco Brines), però en lloc de porcs espins, el poeta ens parla d'eriçons: "Com els eriçons, ja ho sabeu, els homes un dia van sentir fred. I van voler compartir-lo. Llavors inventaren l'amor. El resultat va ser, ja ho sabeu, com en els eriçons".

No tinc gaire clar com interpretava el mateix Schopenhauer aquesta al·legoria. D'ell no es pot dir que fos precisament un optimista antropològic. Era un home esquerp i amb freqüència molt mesquí en els seus judicis sobre els seus veïns. "Estic infinitament persuadit -va escriure- que si solament restessin dos homes al món, el més fort no vacil·laria un minut, si li faltés sèu per a les seves botes, a matar el seu únic company per disposar del seu greix". Veia la sociabilitat com una inclinació perversa que ens obliga a posar-nos en contacte amb éssers moralment dolents i intel·lectualment estúpids. Tenia un amic de veritat. Un de sol. Era l'Atman, el seu gos. No trobava entre els humans res de semblant al seu "moviment de cua tan benèvol, tan expressiu, tan profundament honrat". "El meu gos -deia- és transparent com el vidre". Sovint repetia que no voldria viure una vida sense un gos al seu costat.

Unamuno va anar una mica més lluny. Ell no volia anar al cel si no s'hi trobava amb el seu gos. En la seva Elegia a la mort d'un gos hi ha aquesta estrofa: " Allá, en el otro mundo, / tu alma, pobre perro, / ¿no habrá de recostar en mi regazo / espiritual su espiritual cabeza? / La lengua de tu alma, pobre amigo, / ¿no lamerá la mano de mi alma?" I no sé com interpretar el que un dia va confessar Lacan als seus alumnes: que la seva gossa, la Justine, era feliç pujant al seu llit, "orgullosa d'ocupar un lloc la significació privilegiada del qual reconeixia perfectament".

El que de ben segur no feien ni Unamuno ni Lacan era insultar els seus animals amb l'exabrupte emprat per Schopenhauer quan s'enfadava amb l'Atman: "Tros d'humà!"

Trobar l'equació de la distància justa és el problema fonamental de la política i de l'ètica. Com que no en vull posar exemples obvis trets de l'actualitat política, permeteu-me un exemple ètic. Quan la policia va arrestar Oscar Wilde, acusat "del pitjor dels pecats", la sodomia, una multitud es va reunir davant de casa seva, deixant un passadís per on havia de passar l'escriptor i, a mesura que passava, l'escridassaven. Un desconegut es va limitar a descobrir-se i inclinar el cap. "Senyor -li va dir Wilde-, hi ha persones que per menys que això han entrat al paradís".

Encara que alguna proposta política sembli indicar el contrari, em fa l'efecte que la majoria dels homes no volem renunciar a les espines per viure una vida de gos feliç. I fins i tot podríem preguntar-nos, com feia Nietzsche, si l'Atman voldria viure la vida del seu amo.

Els Aforismes sobre l'art de saber viure , de Schopenhauer, s'obren amb una cita de Chamfort, que diu: "La felicitat és molt difícil de trobar en nosaltres i impossible de trobar en cap altre lloc". Llegint-los em pregunto si aquells que humanitzen els animals no acaben sovint deshumanitzant proporcionalment els homes, conscientment o inconscientment, menystenint-los pel fet d'estar coberts de pues. I de fet, qui no porta l'ombra d'alguna antiga espina?

"M'agradaven molt les dones -va reconèixer un Schopenhauer ja vell-; tant de bo els hagués agradat jo a elles".