La cultura general és la cultura comuna

14/04/2013

La cultura general s'ha quedat sense defensors públics. En aquest temps de memòries externes, no s'acaba d'entendre el sentit de la memòria interna. Sentim dir contínuament que els coneixements han perdut rellevància perquè com que els temps canvien a una velocitat vertiginosa, l'important és aprendre a aprendre. La moderna Il·lustració ha canviat els llums de la raó per la velocitat de la connexió. Però hi ha una pregunta que no ens podem estar de fer-nos: ¿podem viure junts sense cultura comuna?

Es diu sovint que la cultura és el que queda quan tota la resta s'ha oblidat. No és del tot cert. Més aviat la cultura -la cultura general- és el saber, o conjunt de sabers, que ens permeten viure en comunitat. Per això a la cultura general li podem donar el nom de cultura comuna. No és cap andròmina. Precisament ara, que els sabers especialitzats proliferen tant, la cultura comuna s'ha d'entendre com un saber comunitari previ a l'especialització que, entre altres coses, permet als especialistes sortir del seu hermetisme i comunicar-se amb la població. La defensa de la cultura comuna és inseparable de la defensa de la vida en comú. Òbviament el Barça, el pa amb tomàquet, Sant Jordi i els castellers formen part de la nostra cultura comuna. No cal renunciar a res... però és evident que amb això no n'hi ha prou.

Podem definir la cultura comuna com el saber que permet a un ciutadà dialogar diacrònicament amb la seva tradició i moure's sincrònicament amb seguretat i confiança més enllà dels límits de la seva tribu. És, per exemple, el saber que ens permet emprar amb rigor un cercador d'internet i disposar de criteris per ordenar críticament el que hi hem trobat.

¿Té encara sentit conèixer totes les comarques de Catalunya? ¿I tenir coneixements de biologia molecular és avui imprescindible? ¿Hauria de saber tothom qui és Pietro della Vecchia? ¿Cal dominar l'ortografia? ¿I l'arrel quadrada? Podem discutir-ho. Però crec que estarem d'acord que cal saber que l'Ebre no passa per Viella, que la biologia molecular està afectant la nostra comprensió de la vida, que no és el mateix l'art romà que el Romànic, que és assenyat no comportar-se com un estranger en la pròpia llengua i que l'arrel quadrada de 25 no és 17 (digui el que digui la calculadora).

La possessió d'una àmplia cultura comuna ens ajuda a aprendre (com més coses sabem, més fàcilment adquirim coneixements nous); ens facilita la comprensió lectora (com més informació tenim sobre economia, millor entenem un article d'economia); afavoreix el desenvolupament de la imaginació (no se li pot demanar a ningú que s'imagini la vida quotidiana a Roma si no té coneixements històrics sobre el món romà), de la creativitat (cal saber molt d'un problema per trobar-hi una solució nova) i del pensament crític (sense coneixements, no podem argumentar les nostres opinions).

L'expressió espontània de la cultura comuna és la llengua. No hi cap gran diferència entre la competència lingüística i la cultural. La nostra llengua és la nostra cultura en acte.

La defensa ferma de la cultura comuna hauria de ser un dels compromisos de l'escola. ¿Si no la defensa ella, qui la defensarà? No em refereixo a una defensa retòrico-folklòrica, sinó efectiva. I aquí ens trobem de nou amb la importància de la llengua. La diferència entre una escola bona i una de dolenta es resumeix en el vocabulari nou que els alumnes hi aprenen diàriament. No hi ha cap pedagogia més estúpida que la que menysprea el coneixement. Si diem que volem que els alumnes siguin creatius, participatius, crítics, autònoms i no sé quantes coses més i ens oblidem d'incrementar de manera substancial el seu vocabulari, només donem fum. Però el cert és que als Estats Units (i així en posem un exemple llunyà) el National Council of Teachers of English va defensar que la correcció lingüística era immoral perquè imposava els usos lingüístics d'una classe social a una altra. La mateixa idea de correcció lingüística seria una imposició classista. ¿Privem, doncs, a les classes populars de tot el que pugui sonar a elitista? Atendre les singularitats dels alumnes està molt bé. Però no tan bé com dotar-los d'una cultura comuna.

La cultura comuna no és una competència personal, sinó la manifestació d'una sensibilitat col·lectiva. Per això el seu contingut ha de ser expressió d'una voluntat política, més que d'una decisió psicopedagògica. La raó és òbvia: el preu a pagar per l'afebliment dels lligams de copertinença és inevitablement un preu polític.