Hannah Arendt va escriure La crisi de la cultura el 1958,
però sembla que hagi trobat en nosaltres els seus receptors genuïns.
Eren aquells -també- uns temps d'incerteses. La societat nord-americana
semblava haver perdut la confiança en el seu sistema educatiu. La llarga
tradició de les escoles progressistes, que havien arribat a ser
hegemòniques als anys 30, es mostrava incapaç de proporcionar al jovent
la formació necessària per fer front a una Unió Soviètica que acabava de
fer palesa una inquietant superioritat tecnològica amb el llançament de
l'Sputnik. En aquest sentit la crítica d'Arendt va dirigida directament
a una escola basada -potser de manera molt laxa- en les idees de Dewey.
La seva tesi principal és que la primera responsabilitat dels docents
és introduir els seus alumnes en el món tal com és.
Els educadors, molt especialment si són funcionaris, no tenen per missió fer de l'escola l'ariet dels seus somnis polítics. Són els representants legítims d'un món que evidentment no han construït, amb el qual és ben probable que es trobin insatisfets i contra el qual és legítim que protestin.... com a ciutadans, però no davant els seus alumnes, perquè com a educadors representen el món tal com és. Són els ambaixadors de la realitat davant els nens i si no volen ser-ho, haurien de canviar de feina, afegeix Arendt.
El mestre ha signat voluntàriament un contracte mitjançant el qual es compromet a fer de pont entre les famílies, tal com són, i la societat, tal com és. Cau, llavors, en la irresponsabilitat quan amaga als seus alumnes les condicions efectives del món real.
Els educadors, molt especialment si són funcionaris, no tenen per missió fer de l'escola l'ariet dels seus somnis polítics. Són els representants legítims d'un món que evidentment no han construït, amb el qual és ben probable que es trobin insatisfets i contra el qual és legítim que protestin.... com a ciutadans, però no davant els seus alumnes, perquè com a educadors representen el món tal com és. Són els ambaixadors de la realitat davant els nens i si no volen ser-ho, haurien de canviar de feina, afegeix Arendt.
El mestre ha signat voluntàriament un contracte mitjançant el qual es compromet a fer de pont entre les famílies, tal com són, i la societat, tal com és. Cau, llavors, en la irresponsabilitat quan amaga als seus alumnes les condicions efectives del món real.
Estimado Gregorio: Creo que hay una errata en el post. No es "La crisis de la cultura" la obra arendtiana a la que te refieres, sino "La crisis de la educación", cuyo contenido refleja mejor el comentario que haces y cuyo año de publicación sí coincide con el que citas.
ResponderEliminar