Meditació del pedrís

22/12/2013

Algú li va preguntar a la presentació d'A peu per Múrcia : "Senyor Espinàs, com són els murcians?" "Com els catalans!" "Què vol dir això?" "Doncs molt senzill, que no n'hi ha dos d'iguals!" La literatura pedestre de l'Espinàs porta aquesta convicció a la motxilla. S'inicia el 1956 amb Viatge al Pirineu de Lleida (posteriorment rebatejat com A peu pel Pallars i la Vall d'Aran ). En la segona edició, el 1957, l'autor va revelar que volia escriure un viatge a peu pel Priorat, que seria "el segon germà d'una família de llibres que voldria que fos llarga i profitosa". Sense cap dubte, ha estat una família feraç.

"Narrar -llegim al viatge per la Galícia atlàntica- no és entendre, és meravellar-se'n". Un dels escenaris privilegiats de la meravella és l'humil pedrís.

Un pedrís és una pedra humanitzadora. Per això mateix cada pedrís, com cada ésser humà, és únic. I Espinàs els recorda tots: aquell "banc de pedra, vella i escrotonada" del camí d'Elgeta; aquell altre del mercat abandonat d'Agolada; el del carrer de les Flors de Derroñadas... I a cadascun li correspon un ecosistema humà. El pedrís solitari convoca d'una manera i el banc de pedra circular que volta el tronc d'un arbre frondós al centre d'una plaça, d'una altra, però a cada pedrís és possible trobar-se amb un home disposat a "allargar tant com es pugui el tema que per atzar ha engegat la conversa". Un pedrís serveix evidentment per seure-hi, "però sobretot per indicar que aquell és el lloc. El lloc de trobar-se" ( A peu per la Costa da Morte ).

"Sempre m'ha agradat veure com en aquestes convivències de pedrís es practica amb tanta naturalitat l'art de combinar les ironies amb el respecte" ( A peu per l'Alcalatén ).

A Camporrells hi ha un pedrís a l'ombra d'un gran plàtan a l'entrada del poble que és on millor s'ausculta el batec comunitari. "Quan ens hi atansem hi seuen tres homes. Ens instal·lem prop d'ells, i sembla que passi cada dia, això que baixin de Seganta uns caminadors tan poc equipats, i s'aturin a l'ombra de l'arbre" ( A peu per la Llitera ).

A Bràfim el banc de la plaça està ple, malgrat tenir la propietat d'arrugar la pell de qui s'hi asseu. "Aquest banc, aquesta ombra, mirar si passa algú i fer-li una broma. Això és vida" ( A peu per l'Alt Camp ).

A Maella hi ha dos homes asseguts en un banc, i dos més drets, fent-la petar. "Jo m'assec al banc del costat. No sé quan ni per què, un d'aquests homes em parla, i quan les coses van així, d'una manera tan senzilla i imprevista, vol dir que van bé. I quan a partir d'aquí no arrenca automàticament una conversa, encara van millor. El primer pas, l'important, ja és fet; el simple reconeixement per part d'ells de la presència del desconegut. Si s'han de lligar més frases, ja es lligaran, i la gràcia és que no sigui obligat" ( A peu pel Matarranya ).

A Fageca ( A peu pel Comtat i la Marina ) hi ha un om monumental a la plaça que protegeix un pedrís circular on seu un home tot sol. "A vegades penso que, així com a mi m'agrada trobar aquests homes solitaris, a ells també els agrada que arribi al poble un foraster, que trenca la rutina diària". Seu al seu costat, ni massa prop ni massa lluny, a uns dos metres, i deixa passar el temps necessari perquè la distància fertilitzi i comencin a aparèixer "alguns fils invisibles que ens connecten sense lligar-nos".

Cada situació demana la distància justa, i el foraster que la sap controlar "ja no és un foraster del tot". Una vegada creada l'atmosfera que la cordialitat suggereix, arriba el moment de la paraula. "És molt gran, aquest om". Sí, efectivament, es tracta d'una obvietat, però d'una obvietat que porta implícita una invitació discreta. "Sí que n'és de gran", contesta l'home. I segueix un silenci d'un, dos, tres segons, que és "la pausa de la saviesa de la convivència". Passats els tres segons, l'home afegeix: "És tan gran que, sap què passa?, que totes eixes cases de la plaça tenen pous, i les arrels hi van". "Ja podem parlar de l'aigua -afegeix l'Espinàs, feliç d'haver establert la benaurança de la paraula compartida-, de les cases del poble, dels costums antics i dels moderns, i així arribarà un moment que l'home començarà a parlar d'ell mateix, i jo sé que és en aquest moment quan puc -com si no el sentís prou bé- desplaçar-me discretament, a poc a poc, sense alçar-me visiblement del pedrís, i passar dels dos metres al metre".

Tots hem sortit alguna vegada de casa amb la secreta esperança de trobar un pedrís sota un arbre acollidor i un còmplice amb qui parlar de les nostres coses.

Disciplina de sobretaula

21/12/2013

Escric aquesta columna després d'un dinar amb una llarga sobretaula amb amics docents. De manera inevitable, la nostra vida acadèmica ha estat un tema reincident de conversa. De nou m'he adonat de com és de difícil gestionar els problemes de disciplina als quals, inevitablement, hem d'enfrontar-nos tots... habitualment amb més bona fe que estratègies. Fa uns anys un company d'un institut em va fer, dolgut, una confessió que en aquell moment em va semblar cínica. "Si a classe tens un problema de disciplina -em va dir-, tens un problema de disciplina. Però si el comuniques i fas saber a la direcció el que et passa, llavors tens dos problemes de disciplina".

Algú ha comentat que els mestres dels primers cursos ho tenen fàcil, perquè poden ordenar a un nen entremaliat que pensi el que ha fet. Les coses no són tan senzilles, perquè també entre els petits hi ha maleses amb molt poca gràcia, tot i que és cert que en alguns centres hi ha fins i tot una cadira per pensar, on s'asseu l'alumne que n'ha fet alguna. "Però a secundària -ha afegit- les coses no es poden resoldre així, perquè al costat de l'indisciplinat hi ha uns companys que pateixen el clima que la seva conducta genera, i que acostumen a ser els veritables perdedors de la situació, especialment quan la vida escolar es fa completament impossible".

Docents exemplars?

És cert que hi ha professors que mai no tenen cap problema d'indisciplina rellevant. "Potser els hauríem de fer un monument", ha etzibat un. Tot seguit hem fet un repàs general per la nostra experiència en diferents centres i aviat hem hagut de diferenciar entre els professors carismàtics i aquells que són, simplement, manipuladors molt hàbils i intel·ligents dels seus alumnes, uns genis controlant el seu sentit de la vergonya. Sovint tots dos tipus passen per docents exemplars.

"Ningú vol donar la imatge d'un professor autoritari -ha comentat un docent amb molts anys de pràctica-. No falten les ànimes seràfiques que no volen castigar perquè pensen que el càstig és una imposició deliberada d'un patiment i que ningú pot millorar si el forcem a ser infeliç. És freqüent que aquests professors no entenguin per què els seus alumnes es mostren contraris a seguir la superioritat dels seus arguments morals. Voldrien ser obeïts. No per tenir més poder, sinó per disposar de més bons arguments".

Sis apunts sobre PISA

08/12/2013

Les últimes dades de les proves PISA són una mena de termòmetre de la temperatura escolar de l'any 2012. Ens diuen els graus que hi havia en el moment que es van fer les proves, però no ens expliquen les causes dels canvis tèrmics. I fins i tot la simple lectura de la temperatura és polèmica. Una bona perspectiva és, al meu parer, la que obtenim restant als percentatges d'alumnes de les dues franges superiors els de les dues franges inferiors. Es tracta, doncs, de restar al percentatge d'excel·lents el de molt deficients. Si el resultat és positiu, és que el sistema produeix més excel·lència que deficiència. Si és negatiu, les conclusions seran les oposades. Tindrem presents les dades de matemàtiques. Els alumnes excel·lents demostren un alt grau d'abstracció i disposen d'un pensament estratègic complex, mentre que els de les franges inferiors tenen dificultats per obtenir informació, entendre les dades rellevants d'un problema i resoldre operacions elementals. És previsible que tinguin dificultats per trobar feina. A Corea del Sud la diferència és de +22; al Japó, de +13; a Suïssa, de +9. A Catalunya, de -12 (el 2006 era de -14 i el 2009 de -8). En el conjunt de la UE el resultat és de -13. I a Espanya: Navarra, +1; Castella i Lleó, -2; el País Basc i la Rioja, -4; Madrid, -5; Aragó i Cantàbria, -10.

A aquests resultats hi podem sumar la mitjana del rendiment (valor mitjà de matemàtiques) i de l'equitat (la independència dels resultats respecte de la situació socioeconòmica de la família) per obtenir l'anomenat índex de desenvolupament educatiu . Si la mitjana d'Espanya és de 100, la de Catalunya és de 102 (Navarra, 124; Astúries, 123; Madrid, 119; la Rioja, 116; Aragó, 113; Galícia, 110; Castella i Lleó i el País Basc, 107; Cantàbria, 106). L'evolució de Catalunya respecte al 2009 ha estat de -7,7 en matemàtiques, +23,8 en lectura i -11,1 en ciències.

¿Ens podem conformar a comparar-nos amb la resta de comunitats autònomes espanyoles? ¿No ens hauríem de fixar en aquelles regions europees que, pel seu pes històric, econòmic i cultural, constitueixen un referent ineludible per a nosaltres? Penso, per exemple, en les regions del nord d'Itàlia. Doncs bé, la nostra puntuació en matemàtiques ha estat de 493 punts; la de Trento, 524; la del Friül - Venècia Júlia, 523; la del Vèneto, 523; la de la Llombardia, 517. Potser més que buscar subterfugis per explicar els nostres resultats ens hauríem de sentir esperonats per la nostra realitat, sense caure en els retrets mutus. Aquesta és una causa nacional.

Un índex que podria ajudar a explicar el que ens passa: tenim massa alumnes absentistes. A l'OCDE només Turquia està pitjor que nosaltres. La dada és rellevant perquè a la UE la diferència entre els alumnes que falten a classe i els que no és de 90 punts. Aquest absentisme va associat a un mal clima disciplinari. A Catalunya els alumnes tenen una percepció del clima disciplinari lleugerament pitjor que la mitjana de l'OCDE.

¿És l'emigració la causa que els nostres resultats no siguin, comparativament, més esplèndids? La meva opinió és que carregar la responsabilitat de la nostra frustració sobre l'emigració no és gaire intel·ligent, perquè ens deixa sense capacitat de reacció. En termes generals, no tenim més emigració que la Rioja o Madrid. A més a més, les proves PISA demostren que la relació entre els resultats dels alumnes immigrants catalans i els dels immigrants espanyols es correspon amb la relació entre els resultats dels alumnes de Catalunya i els de la resta d'Espanya. Això és així fins i tot als centres concertats. D'altra banda, si la raó de les nostres preocupacions es reduís a la incidència de l'emigració, ¿no s'hauria de notar especialment en la comprensió lectora? Recordem que el pla de foment de la lectura engegat pel departament d'Ensenyament es va posar en marxa l'any 2011-2012. Poca repercussió podria tenir llavors en les proves PISA.

Un apunt més. En valorar els resultats, el ministeri d'Educació ha posat èmfasi, molt interessadament, en la importància de l'autonomia dels centres, subratllant que a Espanya és molt més reduïda que a l'OCDE. Però l'autonomia, per si mateixa, no té cap efecte positiu en el rendiment d'un alumne. Aquest rendiment tan sols millora quan l'autonomia va acompanyada d'una avaluació externa rigorosa al final de l'escolarització postobligatòria. Aquesta és una de les claus de Finlàndia i sembla que la combinació d'autonomia i avaluació externa pot explicar la notable millora experimentada per Polònia en els últims anys, que hauria de ser un motiu de reflexió per a nosaltres.

L'educació de l'atenció

7-12-2013

He llegit l'últim llibre de Daniel Goleman (Focus. Desarrollar la atención para alcanzar la excelencia) immediatament després d'un article dels psicòlegs canadencs Raymond Mar i Keith Oatley, que asseguren que si de veritat es vol desenvolupar la intel·ligència emocional, no hi ha res millor que la bona literatura. Els bons lectors de Tolstoi, per exemple, són més capaços de comprendre els altres, d'empatitzar amb ells i de contemplar el món des de diferents perspectives. Ara bé, per ser un bon lector cal dominar l'art de la lectura lenta. La bona literatura no ens lliura els seus secrets gratuïtament, sense esforç. Demana un hàbit de concentració lectora.

Nietzsche, que es considerava a si mateix un mestre de lectura lenta, posava com a model a imitar les vaques, perquè el bon lector sap remugar, donar importància als detalls, mastegar els dilemes de l'escriptura. El bon lector no té pressa, no llegeix en diagonal, sinó que avança i retrocedeix a mesura que la comprensió li imposa un ritme de lectura, que potser és específic per a cada gran obra.

La lectura lenta és el sagrament de l'humanisme. I molt em temo que només es pot practicar en el text imprès, en el llibre de tota la vida. Recentment el Britain's National Literacy Trust va fer públic un estudi en què mostrava que els adolescents que només llegeixen textos electrònics no saben gaudir de la lectura lenta. Ens preocupem molt per la quantitat de llibres que llegeixen els nens, però sovint ignorem la manera de llegir. Possiblement ens falta una didàctica de la lectura lenta, que seria una didàctica inconfusible de l'atenció profunda.

Torno a Goleman, autor del bestseller Intel·ligència emocional, que va causar un profund impacte en el món educatiu. A mi l'expressióintel·ligència emocional m'incomoda, com m'incomoda l'expressióintel·ligències múltiples. Això no impedeix que estigui completament d'acord amb Goleman sobre la importància de l'atenció. Crec que educar és, bàsicament, educar l'atenció i l'apetit. Però em passa amb aquest últim llibre de Goleman el mateix que amb els anteriors: no comprenc per què no concedeix més importància a la lectura com a educadora tant de l'emoció com, específicament, de l'atenció. ¿No és un contrasentit pretendre educar l'atenció relegant escolarment l'activitat que millor l'educa, la lectura lenta i profunda?

Perdre el cap

24-nov-2013

Plou a Ocata amb acarnissament. Diria que amb mala fe. La borrasca és fenomenal i els arbres li rendeixen un obligat homenatge, com el meu cap. Qui tingui una labirintitis m'entendrà. De fet escric aquest article pensant en els meus germans, els ménières , afligits de vertígens i acúfens que somatitzen disciplinadament cada petita variació isobàrica. En dies així l'únic consol que ens queda és saber que allà fora hi ha algú sentint exactament el nostre desgavell anímic.

Com que diuen que hem de parlar del que sabem, avui parlaré de tres persones notables que ens han precedit en aquesta cosa de perdre el cap: Descartes, Bentham i sant Dionís.

Convidat per la reina Cristina de Suècia, Descartes va arribar a Estocolm a primers d'octubre del 1649, a les portes del que seria un dels hiverns més crus de tots els registrats a Europa. "Què hi faig en aquest infern gelat?", es preguntava. El més important de tot el que va fer va ser morir-se. A principis de febrer del 1650 va agafar una pulmonia. No va ser un bon pacient. Es va resistir a les sagnies perquè no n'entenia el sentit, però ell mateix s'administrava sorprenents beuratges a base de vi i tabac. Va morir el dia 11 d'aquell mes. Tenia 53 anys. Sent catòlic en un país protestant, va ser enterrat en un cementiri destinat a les víctimes de plagues i als nens sense batejar. Uns anys després els francesos van reclamar el seu cos. En arribar a la seva darrera llar, es va obrir el taüt. Llavors es va descobrir que el cos del filòsof racionalista no tenia cap. Es diu que se'l va quedar un capità de la guàrdia sueca. El 1787 D'Alembert va escriure un petit entreteniment titulat Diàleg entre Descartes i Cristina de Suècia als Camps Elisis . La reina recrimina al filòsof en el més enllà el seu excessiu amor a la solitud. Un savi com ell hauria estat molt útil a la humanitat si, en lloc de tancar-se en metafísiques, hagués convençut els poderosos de les virtuts de la vida en pau. "Hauria estat rebut amb els braços oberts! -ironitza Descartes-. Persuadir els homes perquè no es degollin, quan ni ells mateixos saben per què es degollen!" El 1809 el filòsof Berzelius va comprar el que suposadament era el crani de Descartes, que es conserva actualment al Musée de l'Homme. Al seu epitafi s'hi pot llegir que "està gaudint de la Veritat que va perseguir durant tota la seva vida".

Quan el filòsof utilitarista Jeremy Bentham va morir, el 1832, va ordenar que el seu cos es conservés incorrupte, assegut en una cadira, amb actitud de concentració filosòfica i vestit amb les seves robes de cada dia. Es guardaria a l'interior d'una espècie d'armari dissenyat per poder transportar-lo fàcilment, perquè a Bentham li feia il·lusió imaginar que els seus amics i deixebles es reunirien al seu voltant per prosseguir els seus debats habituals. Però tot el procés de momificació va resultar un desastre. El rostre va perdre gairebé per complet qualsevol familiaritat amb el de Bentham i els seus amics van decidir substituir el seu cap per una reproducció de cera. Per respectar el seu desig, van dipositar el cap original, amb les ulleres, entre els seus peus. El lloc triat per guardar el conjunt va ser el claustre sud de l'edifici principal del University College, de Londres. I aquí va començar el destí a jugar les seves cartes. Aquell cap filosòfic va ser un reclam irresistible per als estudiants. L'any 1975 el van segrestar i van demanar-ne un rescat de 100 lliures. En una altra ocasió va desaparèixer i reaparèixer de manera sorprenent en una consigna de l'estació d'Aberdeen. La gota que va fer vessar el got va ser quan el trist i desfigurat cap de Jeremy Bentham va despertar-se un dia enmig del camp de futbol. A partir de llavors, es conserva en un lloc segur i el cos només llueix el seu útil cap de cera.

A sant Dionís, patró de París, se'l representa amb la figura d'un bisbe que porta el cap a les mans. Hi ha una bona raó per a aquesta iconografia. Va ser decapitat per un centurió romà quan es dirigia a la seva congregació a l'antiga ciutat de Lutècia. El cap li va rodar per terra. Ell el va recollir i va continuar el seu sermó. Els seus goigs ho diuen així: "Degollat vos aixecàreu / i el cap vau arreplegar / amb ell vàreu caminar..." M'imagino que trontollant una mica. Res que no coneguem nosaltres amb els nostres vertígens. Antigament, fets com aquest es consideraven extraordinaris. Avui, que tots portem l'USB a la butxaca, això de tenir el cap a les mans no deixa de ser un gest trivial.

L'art d'examinar-se

En un examen normal (deixem de banda les improvisacions i els exercicis de sadisme pedagògic), els nostres alumnes posen de manifest tant els seus coneixements com la seva intel·ligència estratègica. Molt sovint treuen resultats decebedors simplement perquè no saben enfrontar-se estratègicament a una prova d'avaluació. Aquests són, al meu parer, els seus errors més comuns:

-Uns triguen massa a començar. Hi ha alumnes que senten com una mena de respecte al full en blanc i dilaten en excés el moment de començar a escriure. No els hem d'animar a començar sense pensar, sinó a començar aviat a pensar sobre el conjunt de l'examen.

-D'altres comencen immediatament, sense dedicar un temps prudencial a la lectura de les preguntes i sense captar bé què se'ls demana. Per exemple quan apareix un "respon breument", han d'entendre aquest "breument". I no és gens evident que ho entenguin si no els ensenyem a analitzar bé les preguntes i a no precipitar-se a abocar la resposta que ja porten assajada de casa.

-Deficient planificació. Insisteixo: un examen és un exercici de pensament estratègic que demana un profit específic del temps disponible, d'acord amb els requeriments de cada pregunta. Cal, doncs, saber quant temps cal dedicar a la correcta comprensió de les preguntes, a l'ordre en què s'han de respondre i a l'extensió adequada a cadascuna. També cal reservar un temps per a un repàs final.

-Confusió entre quantitat i qualitat. Una gran extensió d'una resposta no garanteix que sigui una bona resposta. Cada pregunta exigeix un enfocament i una resposta concreta segons si s'hi demana un exercici d'anàlisi, síntesi, avaluació, analogia, etc. Entre l'excessiva generalització i l'excessiva concreció detallista, cada examen és un exercici d'equilibri que cal aprendre a controlar.

-Tot examen hauria d'anar acompanyat d'una reflexió crítica de l'alumne sobre el seu propi pensament estratègic i sobre la seva capacitat d'expressió. Cal que comprengui que no se sap bé el que no se sap expressar bé. El domini de la llengua és imprescindible per expressar-se amb claredat en qualsevol matèria. Però un bon professor no pot limitar-se a numerar els errors dels seus alumnes. Ha d'analitzar les lògiques d'aquests errors per corregir-les. Un bon examen marca una nova oportunitat d'aprenentatge... especialment per al professor.

La suprema felicitat

10/11/2013 

Els que tenim una certa edat sabem que la felicitat és una cançó d'estiu. El seu autor té un nom poc glamurós: Palito. Palito Ortega, un home amb "el corazón contento y lleno de alegría ". Per això ens sorprèn que a Veneçuela, un país amb més de dos mil homicidis mensuals, una inflació que supera el 50% i el paper higiènic pels núvols, s'hagi creat el Viceministerio para la Suprema Felicidad Social. Aquesta associació desuprema i felicitat fa del nou organisme una mena de mascaró de proa d'ell mateix que podria donar títol a una novel·la de Miguel Ángel Asturias o de García Márquez. Pur realisme màgic onomàstic per a una organització de beneficència per als veneçolans més vulnerables... i de gran potencial clientelar per al chavisme. El seu objectiu, diu Maduro, el president del país, és "atendre el més sublim, el més sensible, el més delicat, el més estimat per un ésser que es diu revolucionari, que s'assumeix com a cristià, revolucionari i chavista". La imaginació, inevitablement, se'ns en va cap a aquell Ministeri de l'Abundància d'Orwell, que tenia la missió de repartir cartilles de racionament.

La premsa chavista, bo i reconeixent que Maduro no va donar un exemple de sagacitat en triar aquest nom i que serà tota una feinada mesurar la suprema felicitat dels més pobres, ha sortit en defensa del president adduint que si Coca-cola es pot anunciar com una beguda que proporciona felicitat i McDonald's dóna a un dels seus menús el nom de Happy Meal, amb més raó el president pot crear el Viceministerio para la Suprema Felicidad Social.

En una línia més encertada, un diari recordava que el 1972 Jigme Singye Wangchuck, el quart rei de Bhutan, es va inventar el concepte de felicitat nacional bruta (FNB), per intentar superar espiritualment el materialista producte interior brut (PIB) d'Occident. Podria haver recordat també elWorld Happiness Report , de les Nacions Unides, o el Happy Planet Index, de la New Economics Foundation... o, fins i tot, Catalunya. ¿Hem oblidat ja que el segon tripartit va voler mesurar la felicitat dels catalans? Sembla que va agafar la idea de Lord Layard of Highate, un economista laborista britànic autor de Happiness: lessons from a new science (2005). Aquest bon lord no és cap esquerrà marginal. Treballa com a director de programes al Center for Economic Performance de la London School of Economics, i és un dels fundadors del que pomposament s'autoanomenahappiness economics , que intenta esbrinar com pot ser que l'increment del PIB no porti associat el de la felicitat. Hi ha, fins i tot, economistes disposats a capturar objectivament la felicitat utilitzant com a xarxes pomposes equacions matemàtiques. Em sembla recordar que CiU s'hi va oposar... adduint el malbaratament de cèntims públics que suposaria portar a terme aquesta idea.

Deia Cioran que la societat és a vegades un infern de salvadors. Efectivament. Hi ha molta gent disposada a estalviar-nos l'experiència de la realitat: des de la psicologia positiva i els llibres d'autoajuda fins a lahappiness economics (en el cas que no siguin el mateix). No són rars els educadors que asseguren sense complexos que el seu objectiu és fer feliç la canalla. Sovint el que volen dir amb aquesta declaració és que els estalviaran l'esforç de l'exercici intel·lectual. L'emotivisme sembla que li hagi declarat la guerra a la intel·ligència. Qui els deu haver atorgat a aquests mestres el dret a posar tan baix el llistó d'aspiracions dels seus alumnes?

"Diu vostè que és un home feliç -escriu Baudelaire a un conegut-. El compadeixo, senyor, pel fet de ser tan fàcilment feliç". Baudelaire sabia que no hi ha possibilitat d'experimentar la bellesa d'aquest món si l'alliberem de l'acció corrosiva del temps. Si per trobar la bellesa ens neguem a mirar la natura cara a cara, ens incapacitem per gaudir del que és bell. Eric C. Wilson defineix la bellesa, en aquest sentit, com una rebel·lió flàccida contra el temps.

"La de la felicitat és una aspiració plebea", va dir Goethe. Gottfried Benn va concretar més la idea: "Ser ximple i tenir feina, aquesta és la felicitat".

Facundo Cabral solia explicar (l'hi he llegit a Laureano Márquez) que un president de l'Argentina li va preguntar a la seva mare què podia fer per ella. La bona senyora li va contestar amb fermesa: " Con que no me jodas ya está bien ".

Exigim als governs que ens tractin amb dignitat, sense furonejar per la nostra vida, que ens garanteixin certes comoditats, però que no ens amenacin de fer-nos feliços i, encara menys, supremament feliços.

És que jo sóc dolent en matemàtiques...

 09/11/2013

Sovint sentim expressions que donen per fet que hi ha alguna cosa així com una intel·ligència matemàtica, que seria la responsable última de l'èxit o el fracàs d'un nen en matemàtiques. Expressen un mite que és més perillós com més gent hi creu, perquè fa l'alumne irresponsable del seu fracàs i, en conseqüència, li permet creure en la irrellevància de qualsevol esforç.

Possiblement és cert que no tots estem capacitats intel·lectualment per ser uns genis matemàtics, però és evident que per tenir una cultura matemàtica decent no cal ser un geni, sinó estar interessat a entendre el món. Com fomentar aquest interès? Doncs, senzillament, ajudant el nen a créixer en un ambient que no sigui matemàticament inhòspit, sinó en un clima on números i operacions matemàtiques formin part del llenguatge habitual. Els àmbits intel·lectualment pobres fomenten expectatives intel·lectualment pobres entre els que hi pertanyen, però avui sabem que les expectatives de cadascú sobre el seu propi rendiment es converteixen fàcilment en profecies, que, per la seva pròpia naturalesa, tendeixen a complir-se.

Expectatives perilloses

En anglès parlen de self-fulfilling prophecy , que és el terme encunyat el 1948 per Robert Merton per referir-se a "una definició falsa d'una situació però que té la capacitat d'estimular un nou comportament que fa veritable la concepció originalment falsa". Les expectatives que uns pares o un mestre projecten sobre una criatura són sovint profecies d'aquest tipus. Alguns nens fracassen perquè ningú no els ha ajudat a creure en ells mateixos. Tenim una àmplia literatura pedagògica al nostre abast.

Al meu parer, Richard Nisbett ha demostrat de manera fefaent (vegeu el seu llibre Intelligence and how to get it ) que la intel·ligència és mal·leable, és a dir, la fe que amb el nostre esforç (atent, intens i prolongat) podem millorar la nostra pròpia intel·ligència pot ser vista també com una self-fulfilling prophecy . No cal insistir en la relació que té aquesta idea amb l'aprenentatge de les matemàtiques i, en general, amb qualsevol aprenentatge, però donada la nostra baixa cultura matemàtica, l'ensenyament matemàtic hauria de començar per desmuntar falsos mites deterministes sobre la intel·ligència. ¿Cal afegir que això no depèn de cap llei educativa... encara que la signi el ministre Wert?

Paraules davant la mort

27/10/2013

Paraules davant la mort LAMARTARILE

"Per la mort, per la por a la mort comença el coneixement del Tot. D'enderrocar l'angoixa del que és terrenal, de treure a la mort el seu agulló verinós i el seu alè de pestilència a l'Hades, presumeix la filosofia". Aquestes són les primeres paraules de La estrella de la redención , del filòsof Franz Rosenzweig. No cal apuntar tan alt. La humanitat no és altra cosa que un motí de la naturalesa contra la mort. Un motí, sens dubte, escandalosament ingenu, propi d'un mico orgullós, com diu Nietzsche, que no sap ben bé quan està protagonitzant una tragèdia o una comèdia, però és capaç, malgrat tot, de crear meravelles (penso en el Rèquiem de Mozart). Alguna cosa així insinua Melville en la millor novel·la filosòfica de la història de la literatura, Moby Dick , en situar el capità Ahab davant el cap seccionat d'una immensa balena, a qui interroga com si fos una antiga esfinx. La balena s'ha submergit fins als fonaments del món i n'ha vist prou per fer d'Abraham un escèptic, però quan és interrogada, roman muda, com una tomba buida.

Ja que la mort només parla d'ella mateixa per la boca dels vius, podem parar esment a les últimes paraules d'alguns moribunds a veure si sentim la seva remor de fons.

N'hi ha de tota mena, des de les que impugnen la vida de l'imminent difunt ("Estimeu-me!", va demanar Sacher-Masoch) fins a les que la confirmen fil per randa (el profeta Nostradamus: "Demà, ja no seré aquí").

Hi ha qui mor traient pit (el general John Sedwick: "Aquests no encertarien ni un elefant a aquesta distànc..."); educadament (Noël Coward: "Adéu amics. Fins demà"); orgullosament (August Comte: "Quina irreparable pèrdua!"); donant una última lliçó (Karl Kraus, després de saber que els japonesos havien envaït Manxúria: "Res d'això hauria esdevingut si haguéssim estat més estrictes en l'ús de la coma"); socràticament (Pere Abelard: "No sé"); negant no sabem què (Alfred Rosenberg: "No!"); malhumorat (Marx a Engels, que li havia preguntat si volia dir les seves últimes paraules: "Fora d'aquí! Desapareix de la meva vista! Això de les últimes paraules és per als inútils que no han dit prou mentre vivien"); amb sentiment de culpa (Manolete: "Quin disgust li donaré a la meva mare!"), o perplexitat (Sigmund Freud: "Això és absurd!"; o Sucre, un cavaller que en la seva vida no havia dit una paraulota: " Carajo , un tret!").

Hi ha qui mor deixant rere seu polèmiques interminables. Va ser el cas de Kant. Tot el que va dir va ser: "Està bé". Però a què es referia? Al món? A la vida? A la seva biografia? Estava desitjant el final dels seus sofriments? El seu amic Wasianski va sospitar que tot simplement estava expressant la seva satisfacció pel vi que acabava de beure.

També hi ha qui mor previsorament. Per exemple, el músic navarrès Emilio Arrieta va contestar a un grup d'alumnes que havien acudit fins al seu llit de mort a interessar-se per la seva salut: "Em trobo molt malament! Molt malament, joves, molt malament! Tan malament, que si a l'alba em diuen que he mort, no em xocarà gens!"

Un dels comiats més singulars és el del pare d'un famós cantant espanyol. Sentint-se ja a les acaballes, va convocar tota la seva família al voltant del seu llit, perquè els volia confessar una inquietud que li corroïa l'ànima. Davant la gravetat de la petició, hi van córrer sol·lícits i expectants i, quan l'home es va assegurar que ja hi eren tots, els va dir: "Voldria jo saber d'on treuen tants diners les diputacions provincials!" I es va morir. Cal dir que això va ser poc abans d'esclatar l'actual crisi econòmica.

El comiat que més m'ha fet pensar és el de Wu Bingyuan. El cinc d'abril del 1968, en plena Revolució Cultural xinesa, va ser detingut i condemnat a mort en una execució pública, per revisionista. Havia escrit un fullet titulat Mirant cap al nord . No va ser condemnat pel seu contingut, sinó pel títol. El tribunal popular va entendre que amb aquest fullet estava animant a expandir el revisionisme de la Unió Soviètica per la República Popular de la Xina. L'execució va coincidir amb el festival en honor dels avantpassats. Va romandre dempeus durant hores amb el cap inclinat davant el poble expectant. En arribar l'hora, va aixecar el cap i va cridar: "Aquest món és massa fosc". I es va abandonar a la mort.

Les fronteres d'aquest món són tan fosques que diuen que Ortega va dirigir les seves darreres paraules a la seva dona demanant-li: "Guia'm tu, que jo no hi veig". Però nosaltres, els vius, solament veiem com s'esvaeix la vida... no com arriba la mort.

Hans El Llest

 26/10/2013

Hans el Llest va aprendre del seu propietari, Wilhelm von Ostem, un professor jubilat de matemàtiques d'un Gymnasium alemany, a resoldre senzilles operacions aritmètiques i ho demostrava per les fires dels pobles de Suïssa entre manifestacions d'entusiasme."Quant és 3 més 2?", li preguntava el Wilhelm. El Hans responia immediatament colpejant el terra cinc vegades amb la seva peülla. De les sumes senzilles passaven a les restes, les multiplicacions, les divisions i fins i tot a senzilles operacions amb fraccions. Després les preguntes es complicaven una mica més. "Si avui som dimecres 16, quin dia del mes serem el dilluns de la setmana vinent?" Per descomptat, el Hans donava 21 cops a terra.

Aquesta història és completament certa. A finals del segle XIX era tema de conversa popular i erudita a Europa i Amèrica. En podeu trobar molta informació a internet. És fàcil imaginar-se la curiositat que envoltava un cas que semblava posar en qüestió de manera dramàtica les fronteres entre l'home i la resta d'animals. Es va formar una comissió d'investigació el 1904, dirigida pel psicòleg i filòsof Carl Pfungst, que incloïa també un veterinari, un mestre, un oficial de l'exèrcit i el propietari d'un circ. Wilhelm von Osten va acceptar de bona gana col·laborar-hi. No tenia res a amagar. I, efectivament, després de moltes proves, la comissió va concloure que no hi havia frau.

Cara a cara

Pfungst, però, no estava completament satisfet descartant el frau. També volia saber la veritat. Va descobrir que el Hans era del tot incapaç de donar una resposta correcta si l'interrogador es cobria la cara. En aquesta situació es mostrava violent i mossegava a tothom. Era un animal amb molt poca resistència a la frustració.

Seguint aquesta pista, Pfungst va arribar a una conclusió que el va deixar perplex: el Hans començava a colpejar el terra sense saber quan s'havia d'aturar. Si l'encertava era per la seva extraordinària capacitat per llegir en els microgestos de la cara del seu interrogador (fos el Wilhelm o un estrany) quan havia donat el nombre de cops correctes.

La conclusió és senzilla, encara que potser avui, en el món de les noves tecnologies, no sigui gens òbvia: la relació cara a cara és la relació educativa. Si ho és per a un cavall, com no ho ha de ser per a un nen? Però per ser educativa ha de ser sincera, diàfana i plena de confiança.

Blues del diumenge al capvespre

13/10/2013

Blues del diumenge al capvespre GETTY

Bona part del desconsol que arrosseguem es deu a l'excés de tardes de diumenge. O potser això és una exageració inevitable en un text escrit en una tarda de diumenge d'octubre, un mes ple de tardes de diumenge, entre les pàgines desordenades dels dominicals, la pel·lícula digestiva de la tele i les restes del dinar sobre la taula. Únicament Bacallà Salat, la meva gata, sembla indemne a aquesta malenconia. Heidegger diu que els animals són més pobres de món que nosaltres. Això, penso jo, els allibera del neguit de les tardes de diumenge.

En la Història de la decadència escriu Cioran paraules definitives sobre aquesta ombra negra que es cola a les cases acompanyant l'arribada del capvespre: "L'única funció de l'amor és fer-nos suportables les tardes de diumenge, cruels i incommensurables, que ens deixen ferides que ens fan mal durant la resta de la setmana -i fins i tot durant tota l'eternitat". En les tardes dels diumenges l'ànima se'ns posa alhora desganada i hiperbòlica. Abans que Cioran escrivís aquest sil·logisme de l'amargor, Etta James ja ens havia advertit del que és realment important: I want a Sunday kind of love . En la seva veu hi havia una esperança tènue i una voluntat que volia ser ferma, però semblava a punt de trencar-se. A França, Charles Trenet cantava alhora Les enfants s'ennuient le dimanche , i per deixar constància que la veritat té una dimensió geogràfica, Rita Pavone llançava a l'èter el seu dubte existencial, que Gelu, a Espanya, va traduir així: "Per què, per què... els diumenges pel futbol m'abandones?" Eren temps de grans cançons metafísiques, que et deixaven la identitat tocada de l'ala. Bona part dels problemes existencials de la meva generació es van incubar amb aquell oxímoron que Raphael anava sembrant des dels tocadiscs de les adolescents de barri, que passaven les tardes dels diumenges amb les finestres de les seves habitacions obertes de bat a bat: Jo sóc aquell . Quan, anys després, el filòsof Riqueur va escriure Soi-même comme un autre [Si mateix com un altre], ho van entendre tot a la primera.

Llegim Spengler en una tarda de diumenge ("L'optimisme és covardia", deia) i descobrim un teorema elemental. Gràcies a Déu les tardes de diumenge no estan fetes per llegir, sinó per passejar lànguidament la mirada pels llibres que mai obrirem: The Jean-Paul Sartre cookbook , Les plantes no comestibles dels cementiris , La història natural de l'ànima ,Descartes et le cànnabis , El llibre dels indolents o El post-anarquisme explicat a la meva àvia . En tot cas, res de Pascal.

Georges Seurat va intentar pintar la tarda del diumenge i, inevitablement, li va sortir un quadre enorme que va trigar a acabar tres anys. El va titularUn dimanche après-midi à la Gran Jatte (1884-1886). Està habitat per figures una mica fantasmals que miren sense veure-hi, tret d'una dona abraçada a un home indolent, indiferent al seu afecte. Sospito que abraça sense adonar-se'n les sobralles d'un amor de dissabte. Seurat creia estar fundant el neoimpressionisme i, en realitat, estava anticipant les nostres tardes de diumenge en aquells temps de l' spleen . Per això els crítics del moment no el van entendre. Més èxit va tenir entre els seus contemporanis Edward Hopper, que sembla estar pintant sempre el mateix interminable blues d'una tarda de diumenge.

La malenconia de la tarda del diumenge és en part nostra i en part d'aquell nen que vam ser, que es desperta en nosaltres sobresaltat perquè encara té deures pendents per al dilluns. La seva reminiscència ens provoca un atac d'història personal. Els caps de setmana mai no saben estar a l'alçada del que el divendres prometia. Els caps de setmana fan molt bona olor, però en tastar-los deceben, com la vida mateixa. I encara queda el munt de roba per planxar!

Abans el diumenge era el dia del Senyor, però, des que vam matar Déu, és al matí una mena de dia de resurrecció i a la tarda, de Divendres Sant. Però no hi ha manera de venerar la santa vacuïtat. Quina càrrega, aquest portar amb nosaltres un animal metafísic un diumenge a la tarda!

"Primer viure, i després filosofar", deien els antics. Però el precepte no és aplicable a les tardes de diumenge, aquesta terra de ningú en què ja s'ha acabat l'oci i encara no ha començat el dia laborable.

És clar que tot això és només aplicable al Prometeu trivial que té la sort de tenir feina i crema les últimes hores del seu dia de festa encadenat al comandament a distància de la tele. No està veritablement trist... més aviat es compadeix d'ell mateix per la seva falta d'alegria.

Els deures dels pobres

12/10/2013

John Dewey va dir una vegada: "Allò que els pares més atents i ben formats volen per als seus fills és el que tots hem de voler per als fills de la nostra comunitat. Qualsevol altra cosa destruiria la nostra democràcia". Semblen grans paraules, però no són més que un d'aquests solemnes brindis al sol que tant agraden a certs pedagogs moderns. Sembla que diuen molt, però, en realitat, amaguen més del que diuen. Són molts els pares atents i ben formats que volen menys deures per als seus fills. No fa gaire se'n queixava un perquè la seva filla s'estava transformant en una "insomne zombi adolescent" per culpa dels deures.

Els pares amb una formació cultural sofisticada fan bé de queixar-se dels deures. Sens dubte és més profitós que portin els seus fills al teatre, a un concert, a una exposició o a una biblioteca; o que discuteixin educadament amb ells en la sobretaula les notícies del dia, les seves lectures en curs o la planificació del pròxim viatge a Nova York. Però aquests pares en cap cas els representen a tots.

L'efecte Mateu

He parlat ja en aquesta columna del que Keith Stanovich anomena "l'efecte Mateu". Es refereix a les paraules de l'evangelista: "A qui té se li donarà, i en tindrà de sobres; en canvi, aquell qui no té, fins i tot allò que té li serà pres". És a dir: la cultura ens fa cultes i la incultura incultes. Precisament per això els coneixements que un nen pobre no assoleix a escola, no els assolirà enlloc. Començant pels més importants: els relatius al domini de la seva llengua.

Per contrarestar "l'efecte Mateu" només hi ha un remei: accelerar el ritme d'aprenentatge d'"aquell qui no té". Per a aquests nens els deures no són només importants: són imprescindibles... si no és que volem condemnar-los a viatjar per la vida en el furgó de cua. No hauríem, doncs, d'utilitzar els deures per completar el que no hem tingut temps de fer a classe, sinó per reforçar les destreses bàsiques dels més necessitats, especialment en llenguatge i matemàtiques. L'important dels deures és la seva adequació a les necessitats de l'alumne. I hauríem de tenir sempre present que els que més els necessiten són precisament els que menys ajuda poden rebre dels seus pares.

Als Estats Units els alumnes asiàtics dediquen més del doble de temps que els negres a fer deures. ¿Cal dir quins tenen més possibilitats de sortir de la pobresa?

Francesc del Vaticà

29/09/2013

Francesc del Vaticà LAMARTARILE

No sé si comprenc bé el papa Francesc, però gosaré dir-ne alguna cosa donat que els meus amics catòlics s'han tornat hooligans de la seva autoritat. Veuen en ell un profeta que els diu exactament el que volien sentir. Reconeixen que no ha dit que l'homosexualitat, la píndola o l'avortament siguin moralment permissibles per als catòlics, però fan seva la convicció que la insistència excessiva en aquestes coses dilueix "l'aroma i fragància de l'Evangeli". Un malintencionat potser podria pensar que els meus amics estan contents perquè el Papa els ha apartat silenciosament de la primera línia de la seva fe el que els feia nosa, el dogma, substituint-lo pel protagonisme de la caritat.

Com que a Occident donem per descomptat (és el nostre dogma laic més preuat) que el que no es compassa al ritme de la història queda ràpidament obsolet, les propostes del Papa han estat rebudes com un alleujament pels que temien estar quedant-se endarrerits. Però, com saben bé musulmans i jueus, en adaptar els passos als batecs del present s'està donant a entendre que la batuta de la moral està en mans de la història. Per això mateix la funció del dogma (de la xaria o de la Torà) ha estat sempre oferir una guia estable per a l'home que viu en el temps.

És visible en la història del cristianisme una tensió permanent entre el dogma i la caritat. La interpretació dogmàtica no està mancada d'arguments, perquè davant dels déus és noble agenollar-se. Set dels deu manaments de l'Església comencen amb un no. Allà on hi ha una moral -sigui filosòfica o religiosa- hi ha imposada una orientació cap al bé que permet que els prosèlits reconeguin l'objecte dels seus desitjos més elevats. Però la interpretació dogmàtica s'avé malament amb un text tan poc reglamentista com el de l'Evangeli. Si el dogma vol imposar una forma a la natura humana, l'Evangeli ens diu que la saviesa infinita de Déu ha pres la forma de la natura humana amb Crist i, en conseqüència, ens mostra la naturalesa humana com el camí de salvació. "Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té", diu sant Joan. En aquest reconeixement troba el cristià l'opció fonamental de la seva vida, que s'humanitza corresponent amb l'amor als altres al do de l'amor de Déu. Però alhora la resurrecció de Crist es presenta com l'última paraula sobre la veritat del cristianisme, i en ella hem d'acceptar la naturalesa humana subordinada al dogma (al credo).

És comprensible que la concepció cristiana de l'amor no hagi estat mai lliure de polèmiques. Els filòsofs pagans adduïen que creure en un déu-amant és una impietat, perquè li suposa una mancança. "Déu no deu res a les seves criatures", els va contestar sant Tomàs. Però com que un amor infinitament gratuït no és gens fàcil de copsar, sembla filosòficament legítim preguntar-se, amb Nietzsche, si en l'amor cristià no hi ha alguna mena d'ascesi de l'amor carnal i, llavors, de la mateixa naturalesa humana. Si fos així, aquesta ascesi voldria transformar la naturalesa eròtica de l'home en naturalesa caritativa. No cal posar exemples cruels sobre la dificultat d'aquesta empresa.

Els jueus i musulmans sempre han tingut els seus dubtes sobre la fe dels cristians. Si és cert que Crist va ser un profeta desarmat, no és menys cert que la història va prestar al cristianisme les falanges del poc escrupolós Constantí.

El Papa sembla mostrar una cara entranyablement moderna i caritativa quan pregunta, referint-se als gais: "Qui sóc jo per jutjar-los?" Però per aquest camí no sé si no està animant els capellans a acabar els sermons dominicals amb la següent recomanació: "Aquesta és només la meva opinió".

Crist va dir a la pecadora: "Jo tampoc no et condemno". Però va afegir, lligant l'amor i la llei: "No pequis més". Les dues coses van unides: no es pot practicar el perdó si no hi ha una doctrina del pecat (uns manaments, una llei, una ortodòxia, en definitiva). La revelació és també la llei. Aquesta és la raó de la tensió inherent al cristianisme.

Em van semblar un pèl revengistes les paraules del Papa al comitè de coordinació del Celam a Rio de Janeiro, quan va assegurar que quan l'Església s'institucionalitza "es transforma en Obra". I la seva confessió que "mai" va ser de dretes no està mancada de dogmatisme. Al cap i a la fi tenim bons motius per creure que el que diferencia ideològicament la dreta de l'esquerra són els seus dogmes. La dreta té més fe en la moral que en la història, mentre que si l'esquerra és progressista és perquè té més fe en la història que en la moral.

L'avorriment

 28/09/2013

Em van passar no fa gaire un estudi que assegurava que la principal causa del fracàs escolar és l'avorriment a classe i propugnava com a solució la transformació radical de l'escola. Res de nou sota el cel de la pedagogia. Però, fins i tot donant per cert que un alt percentatge de nens s'avorreixen, abans d'afanyar-nos amb les conclusions hauríem d'analitzar el fenomen complex de l'avorriment. No és el mateix ser un professor habitualment soporífer que tenir un dia espès; ni podem comparar un grup d'alumnes ensopits amb un adolescent ocasionalment perdut en les seves fantasies. N'hi ha que s'avorreixen perquè no entenen res i n'hi ha que s'adormen a classe perquè tot els sembla trivial i gens estimulant. El desinterès, doncs, té moltes cares. Per això mateix les actuacions pedagògiques davant del tedi han de ser inevitablement diverses.

Estructural o conjuntural?

Podem diferenciar entre l'avorriment estructural (que acompanya habitualment un centre o un professor) i el conjuntural (que s'apodera incidentalment d'una persona amb el capritx peculiar dels estats d'ànim). En el primer cas les mesures que s'han de prendre semblen òbvies: caldrà modificar, segons sigui el cas, o els currículums o les metodologies. ¿I en el segon cas? Què hem de fer? ¿Hem d'assumir com una obligació professional l'alliberament immediat del nostre alumne o del nostre fill de les urpes flàccides del tedi?

És obvi que si un adult s'avorreix puntualment a la feina, el que ha de fer és sobreposar-s'hi i complir amb les seves obligacions. L'avorriment en aquest cas no s'accepta com un argument, sinó com una excusa. ¿I el nen que s'avorreix llegint una pàgina o fent un exercici? ¿Li podem concedir l'abandonament com a alternativa? ¿Li podem fer creure que no té cap responsabilitat sobre el seu avorriment i que la culpa de la seva desídia rau exclusivament en el professor perquè no ha sabut motivar-lo? ¿No hauríem de fer-li veure que el que està en joc és la formació del seu caràcter? ¿No hem experimentat tots, tot sovint, que la motivació arriba quan avancem en una feina que inicialment no ens semblava gaire atractiva?

El nen, perquè és nen, pot pensar que el que no és divertit no mereix ser fet, però l'adult, perquè és adult, hi és per dir-li que l'avorriment no és una bona raó per deixar de treballar. Especialment si el que està en joc és la formació d'un mateix.

Igualtat, llibertat i autoestima

15/09/2013

Igualtat, llibertat i autoestima LAMARTARILE

El 9 de juny de 1964, Mary McCarthy escriu a Hannah Arendt des de París: "Em fa l'efecte, potser subjectivament, que el cuc de la igualtat [...] està deixant de banda les diferències de classe entre el sa i l'insà, el bell i el lleig, el bo i el dolent. Concretament, m'adono que em sento culpable i rara en presència d'un psicòtic, com si jo, en nom de la igualtat, hagués d'amagar la meva salut mental. El mateix em passa amb algú que és estúpid: em mortifica parlar amb una persona així, tinc por de dir alguna cosa que pugui treure a la llum la seva estupidesa". El dia 23 Hannah Arendt li contesta des de Nova York: "Això de comparar-nos constantment és realment la quinta essència de la vulgaritat. Si no caus en aquest hàbit espantós, immediatament t'acusen d'arrogant, com si en no comparar-te t'estiguessis situant per sobre de tothom".

Efectivament, l'actual consciència democràtica no s'avé amb les idees d'autoritat, elit o excel·lència. És un fenomen tan generalitzat que fins i tot les modernes jerarquies fan tot el possible per guanyar la seva legitimitat fingint que, en realitat, són com els altres. Qui acceptaria avui definir l'autoritat com el dret a ser obeït? La demanda d'igualtat ha substituït en el rànquing de valors l'antiga virtut, aparentment una mica obsoleta. En aquesta mateixa direcció, Michael Young, professor emèrit de l'Institut d'Educació de la Universitat de Londres, declarava la setmana passada que hi ha molts professors que, per no frustrar els seus alumnes, no gosen dir-los que s'han equivocat.

Tinc la convicció que el que avui entenem per igualtat és sensiblement diferent del que van entendre les generacions passades. El que volem és un igual dret a ser diferents, perquè entenem la diferència com la màxima expressió de la llibertat i de l'autenticitat (aquest vici modern que ha substituït la sinceritat). No em sembla una simple anècdota que el pròxim festival Xplore de París ofereixi entre les seves activitats un taller sobre "l'orgasme meditatiu anal". Reivindiquem una igual llibertat a la diferència, en definitiva, perquè així afirmem la nostra autoestima.

Ha circulat per internet la notícia que una associació esportiva d'Ontario, al Canadà, animava els nens a jugar a futbol sense pilota per evitar que hi hagi perdedors. "Volem -declarava un suposat promotor d'aquesta idea- que els nostres fills aprenguin que l'esport no té res a veure amb la competició, sinó amb la imaginació. Si t'imagines que ets un bon jugador de futbol, llavors ho ets".

La notícia sembla perfectament versemblant. Però és falsa. El que és veritablement noticiable és la facilitat amb què ens la creiem.

Des que Nathaniel Braen va publicar La psicologia de l'autoestima , el 1969, hem fet tot el que era possible per amagar el fracàs a l'escola. Hi ha molts mestres convençuts de l'existència d'una relació directa entre l'increment de l'autoestima d'un alumne i els seus resultats. No obstant això, hi ha estudis que hi mostren una relació negativa. Gosaré dir dues coses, potser polèmiques: 1) com més defensa un educador la importància de l'autoestima per a l'aprenentatge, menys coneix els estudis rellevants sobre aquesta qüestió, i 2) com més rellevants són aquests estudis, menys òbvia se'ns mostra aquesta relació.

L'elogi indiscriminat produeix més efectes negatius que positius. El nen que escolta a totes hores que n'és d'intel·ligent es converteix fàcilment en un narcisista amb por al risc i amb una obsessió malaltissa per no defraudar les esperances que els adults dipositen contínuament en ell. Estudi darrere estudi, els nens als quals se'ls penja l'etiqueta (la llosa?) de ser molt intel·ligents es mostren propensos a defugir les tasques difícils que podrien revelar les seves febleses.

Els nens, els adults i, fins i tot, els països assoleixen consciència del seu valor a mesura que tenen èxit fent coses valuoses. El narcisisme unit a la ignorància ofereix poques garanties de conducta prudent. Per això en lloc de lloar la intel·ligència d'un nen, estimulem la seva capacitat de treball i d'atenció, esperonem el seu coratge per assumir riscos raonables i compartim amb ell el goig de la feina ben feta. Fem-li veure que la seva intel·ligència es desenvolupa a mesura que s'atreveix a enfrontar-se a nous reptes sense donar-se per vençut a la primera dificultat. Fem com Jaime Escalante -un dels grans mestres del segle XX-, que va demostrar als seus alumnes hispans d'un institut de Los Angeles, aparentment condemnats al fracàs, que " everything is possible with GANAS ".

Educar és ensenyar a parlar

14/09/2013 

Una persona educada domina l'art del ben parlar, que és l'art de moure's amb naturalitat en diferents àmbits culturals fent servir el registre lingüístic adequat en cada cas. Això, que ho sabien molt bé els nostres pares, hem començat a oblidar-ho nosaltres. Però una educació que vulgui merèixer el seu nom ha de començar per expandir el vocabulari dels alumnes. El llenguatge és l'eina per entendre el món. Per això podem dir que és la cultura en acte. Les persones amb més vocabulari saben més coses sobre el món real i les saben amb més precisió. És a dir, són més competents. Estan més capacitades per encarar eficaçment el futur. Fins i tot la nostra memòria de treball (les dades que tenim efectivament presents quan intentem resoldre un problema) depèn de l'amplitud del nostre vocabulari.

No cal dir que per expandir els nostres recursos lingüístics la memorització de llistes de paraules no és el millor mètode. El que cal és parlar i llegir. Cal participar en converses que siguin intel·lectualment estimulants (la reflexió és l'aplicació a un mateix del diàleg amb els altres) i cal adquirir informació rellevant sobre el món natural i social mitjançant la lectura lenta. Totes dues activitats tenen lloc en la vida quotidiana i a l'escola, però l'escola es caracteritza per ordenar-les seqüencialment en un currículum rigorós i coherent centrat en l'adquisició de coneixements, que va ampliant progressivament les perspectives intel·lectuals dels alumnes.

No es pot aprendre a aprendre

La més perniciosa de totes les ocurrències pedagògiques és la que defensa que l'educació no té res a veure amb coneixements factuals (ja que, segons alguns, estarien sempre canviant), sinó amb l'adquisició d'eines intel·lectuals que permetin desenvolupar-se en un món de coneixements mutants. Aquesta va ser una idea innovadora als anys 30 del segle XX, però avui ha perdut el seu crèdit en tots els països que, en planificar el seu futur, no es deixen guiar pel conte de la lletera.

Ni es pot aprendre a aprendre ni es pot assolir un pensament crític sense coneixements factuals. Esclar que difícilment defensarà els coneixements factuals qui no valori la diferència entre coneixement i opinió. Per la meva banda, els confesso que, malgrat el triomf a casa nostra del nacionalconstructivisme, vull seguir creient que el canibalisme no serà mai una especialitat gastronòmica.

Per a què serveix un mestre?

 31/08/2013

"El professor de matemàtiques va entrar a la classe i va dir: «Aquest matí ho he oblidat tot. Les quatre operacions bàsiques. La divisió. L'addició, la sostracció. He oblidat la taula de multiplicar. Fins i tot els números. Només recordo el número cinc. Però sóc incapaç d'escriure o de calcular amb ell. Cinc. Cinc. Cinc. És molt estrany. Sé que vaig ser una vegada el professor de matemàtiques. Que a la pissarra, amb guix, resolia equacions i exercicis. Tot això s'ha acabat aquest matí. He pensat a no fer res. He pensat a no aixecar-me, a romandre al llit una mica més. He pensat en la mort. Tinc 40 anys. Una mica més, li he dit a la meva dona, una mica més i això passarà. M'he quedat estirat i he esperat. Amb cinc minuts n'hi ha prou, li he dit. Però no tenia ni idea de quant és cinc minuts. Digueu-me -va demanar a la sorpresa classe-, digueu-me, si us plau, quants sou vosaltres i quants són el professor de matemàtiques»".

Va caure per casualitat a les meves mans aquest conte de l'escriptor jueu Dror Burstein sobre un mestre sense atributs i vaig pensar immediatament en Daniel Bell. Quan un dels seus alumnes li va etzibar: "Qui ets tu per dir-me què he de fer?", Bell li va respondre: "Sóc algú que sap el que tu no saps. Tu no saps el que no saps. Si ho sabessis, no em necessitaries. Però la teva pregunta posa de manifest que em necessites". Aquesta resposta és especialment pertinent en l'època d'internet. ¿Per a què serveix avui un professor que en comparació amb el que sap internet no sap res?

El saber

Hi ha tres tipus d'alumnes: el superficial, que pensa que l'aprenentatge que demana esforç és avorrit; l'estratègic, més interessat a obtenir bones notes que a entendre, i el reflexiu, que vol comprendre el que estudia. Em fa l'efecte que, per al segon, els coneixements del mestre són irrellevants. L'únic que li interessa és el que cal saber per a l'examen. Però el primer i el tercer no faran res sense la presència activa d'un bon mestre. Vivim temps complicats per als mestres, perquè es dóna per descomptat que només és bo qui aconsegueix bons resultats dels seus alumnes a les avaluacions externes. Si aquest fos el cas, el millor mestre seria qui té més alumnes del segon tipus.

I davant d'això, ¿té futur encara el mestre que s'afanya per saber el que no saben els seus alumnes i per ajudar-los a entendre el que no entenen?

El just, el falcó i el colom

ARTICLE AL DIARI ARA 31-8-2013

El just, el falcó i el colom LARRY DOWNING / REUTERS

John Kerry va qualificar l'ús d'armes químiques per Baixar al-Assad d'obscenitat moral que hauria de "traumatitzar les consciències del món" i en va dir que "desafia tot codi de moralitat". Per defensar el dret internacional es va manifestar disposat a violar-lo, atacant Síria sense l'autorització del Consell de Seguretat de l'ONU.

Si argumentéssim com Chomsky podríem recordar quan Saddam Hussein utilitzava gas sarín i gas mostassa contra l'Iran i la intel·ligència americana no dubtava a proporcionar-li informació sobre els moviments de tropes i les defenses iranianes. Però l'argument de la hipocresia és un mal argument. És contradictori criticar una conducta present adduint que és contrària a una mala conducta del passat. Les dues coses alhora no poden ser condemnables.

Els mitjans de comunicació nord-americans es mostren perplexos a l'hora de definir la política exterior d'Obama. Va començar la seva presidència presentant-se com un colom amb l'Iraq i un falcó amb l'Afganistan. I entre les dues imatges s'ha anat movent amb relativa comoditat. Va ser un colom amb l'anomenada Primavera Àrab i sembla que ha deixat de ser-ho en comprovar l'escàs suport que tenen els Estats Units entre els Germans Musulmans i els militars egipcis. A Líbia s'ha mostrat com un falcó desplomat quan va comprovar que bona part de les armes que va lliurar als rebels que lluitaven contra Gaddafi han acabat en mans de jihadistes. Va voler actuar de falcó de la pau quan va decidir traçar línies vermelles i prohibir a les nacions del món que les traspassessin, fins al punt que Patrick J. Buchanan l'ha qualificat de "Wyatt Earp de l'aldea global." Jo, que no sóc ningú, comparteixo aquesta perplexitat i em temo que Obama està confonent la claredat moral amb la seva intensitat emocional.

La més evident de totes les lliçons de la guerra de l'Iraq va ser que no és gens intel·ligent matar terroristes si cada mort fa incrementar els prosèlits del terrorisme. Però l'experiència dels drones no sembla gaire encoratjadora.

Sembla que l'únic que es va creure allò de les guerres justes va ser ZP. Si hagués llegit el gran Juan de Mariana hauria entès per quina raó tan pocs juristes han pres ordres sagrades. I si hagués llegit Franklin -com segur que l'ha llegit Kerry- hauria meditat sobre aquesta sentència: "Sent el designi de la providència extirpar les tribus salvatges d'aquest país a fi de donar pas als cultivadors de terra, no sembla improbable que el rom en constitueixi el mitjà just i adequat".

Jo us proposo la faula següent del Pantxatantra .

Hi havia una vegada un rei tan just que estava considerat el més just del món. Un dia un colom es va posar al seu genoll i li va demanar protecció. El rei just l'hi va donar. Però en aquest moment va aparèixer un falcó i li va dir que aquell colom li pertanyia. "No lliuraré -va dir el rei- un animal espantat al seu enemic". El falcó es va sorprendre. Ell en cap cas es considerava enemic del colom. Simplement era el seu depredador natural. Per naturalesa els falcons mengen coloms i oposar-se a aquest fet no sembla propi d'un rei just."M'ha confiat la seva vida. Mira com tremola. No puc abandonar-lo", va dir el rei. El falcó li va respondre que si li negava el seu aliment l'estava condemnant a mort a ell i a les seves cries. Si volia ser just i preservar la vida del colom, li va dir que s'havia de tallar un tros de carn del seu cos que pesés el mateix que el colom i l'hi havia de donar. El rei va demanar una balança molt precisa i un ganivet ben esmolat. Va col·locar el colom en un dels plats, es va tallar un tros de carn i el va posar a l'altre. La balança s'inclinava del costat del colom. Va tornar a tallar-se un altre tros. La balança no es movia. En va tallar un altre, i un altre més, i el pes del colom sempre era superior. Finalment ell mateix va posar el seu cos mutilat damunt del plat, però la balança seguia immòbil. Llavors el falcó li va dir: "El colom i jo hem vingut aquí per saber per què diuen que ets l'home més just del món". I els dos ocells se'n van anar volant junts.

Ja saben vostès que les guerres justes no són les declarades per governants justos, sinó les que tenen una majoria de vots del Consell de Seguretat de l'ONU i cap veto dels més poderosos. Però es podria donar el cas que la indignació moral tingués per alguns més valor que una declaració consensuada del Consell de Seguretat, i, de fet, com més pura és la indignació moral, menys necessita de lleis.

En la guerra, la injustícia comença pels eufemismes.

El capitalisme és una bona idea…

 22/08/2013

"El comunisme és una bona idea que ha estat mal aplicada", es diu sovint. I ningú s'escandalitza. S'ho creuen, segons un informe de l'Oficina Federal d'Estadística, tres de cada quatre alemanys de l'Est. A Europa no hi ha progre que no ho pensi de Cuba, amb l'afegit que, en aquest cas, la culpa és dels ianquis. Ara bé, si aneu dient amb convenciment que "el capitalisme és una bona idea que està mal aplicada", ningú us acceptarà aquest intent d'autoamnistia.

Del comunisme, de fet, es diu exactament el mateix que de l'Església: la idea és santa, els pecadors són els homes. D'aquesta manera resten blindats contra qualsevol assalt de la realitat. El cristianisme i el socialisme coincideixen en la seva oferta de platonisme per al poble.

L'ideal comunista és tan noble i incontaminat que Antonio Gramsci parlava dels seus màrtirs amb una profundíssima pietat, considerant-los moralment superiors als del cristianisme, ja que no els animava la fe en la vida ultraterrenal, sinó la seva realització històrica (és a dir: la fi de la història). Però aquesta és una manera una mica tortuosa de reconèixer que els animava una fe fervent. I com sabem els que vam estudiar el catecisme, la fe és creure el que no es veu.

El capitalisme, a diferència del socialisme, sempre està exposat a ser impugnat per la realitat. I em pregunto si no rau, precisament aquí, la seva superioritat moral respecte al comunisme.

Un nen que passa gana és, sense cap dubte, una crueltat capitalista. Però 100 milions de morts no són una objecció per al comunisme, perquè els seus defensors neguen de manera vehement que el comunisme pugui ser encausat. Com podria encausar-se, ens diuen, el que mai no ha existit?

L'únic capitalisme que hi ha és el realment existent en cada cas; a diferència del comunisme, que només troba la seva realitat en la seva absència.

Si algun règim o partit comunista ha fet alguna cosa condemnable, aquesta condemna és la prova que no era veritablement comunista. Si Laurencic, el depravat dissenyador de la famosa txeca del carrer Vallmajor, va cometre un crim contra la humanitat (dels que no prescriuen), no per això és vergonyós manifestar-se al costat d'un estalinista. Hi ha més partidaris del dogma de la Immaculada Concepció entre els comunistes que entre els catòlics.

Quan Bush i Putin van arribar a França per commemorar el 60 aniversari del desembarcament aliat a Normandia, només el primer va ser rebut amb manifestacions de rebuig a tot Europa. ¿Vol dir això que per a la consciència pacifista europea els morts de Txetxènia valien menys que els de l'Iraq? En absolut. Només vol dir que aquesta consciència estava formada amb les imatges proporcionades pels mitjans de comunicació capitalistes, que no tenien accés al que passava a Txetxènia. El capitalisme democràtic genera de manera natural una autoconsciència crítica de si mateix ràpidament consumida per tots els exaltat d'indignació moral anticapitalista. Per això els indignats són un fenomen tan capitalista com la Coca-cola, les samarretes amb el retrat del Che Guevara o el llibreNo logo , de Naomi Klein.

El capitalisme és una bona idea si exigir respostes pràctiques -i no merament tecnològiques o ideològiques- per als problemes polítics és una bona idea. És a dir, si la saviesa pràctica és més eficaç per encarar els problemes humans que la tècnica o la ideologia. El que passa és que en qüestions de saviesa pràctica cap sistema polític va sobrat. Per això mateix el capitalisme no pot estar sinó mal aplicat. Fins i tot podem afegir que no pot estar sinó mal dissenyat. El capitalisme no hi cap en una teoria. En ell es posa de manifest amb tota la seva cruesa la llei fonamental de la política, que diu que la urgència dels problemes a resoldre és sempre molt més gran que la nostra capacitat per comprendre'ls.

François Furet va concloure el seu gran llibre, Le Passé d'une illusion(1995), amb aquestes paraules: "Aquí estem, condemnats a viure en el món que vivim".

Marx ja es va adonar que entre la filosofia i l'estudi del món real hi ha sovint la mateixa relació que entre la masturbació i l'amor sexual. Però aquesta lliçó de filosofia elemental només se l'aplica el capitalisme, un sistema manifestament imperfecte i corrupte, però que no s'enganya a si mateix amb la suposada superioritat moral de les seves promeses incomplertes. Sap una cosa que el comunisme ignora: que, com advertia Bossuet, "Déu es riu dels homes que es queixen de les conseqüències al mateix temps que trien alegrement les causes".