Per a què serveix un mestre?

 31/08/2013

"El professor de matemàtiques va entrar a la classe i va dir: «Aquest matí ho he oblidat tot. Les quatre operacions bàsiques. La divisió. L'addició, la sostracció. He oblidat la taula de multiplicar. Fins i tot els números. Només recordo el número cinc. Però sóc incapaç d'escriure o de calcular amb ell. Cinc. Cinc. Cinc. És molt estrany. Sé que vaig ser una vegada el professor de matemàtiques. Que a la pissarra, amb guix, resolia equacions i exercicis. Tot això s'ha acabat aquest matí. He pensat a no fer res. He pensat a no aixecar-me, a romandre al llit una mica més. He pensat en la mort. Tinc 40 anys. Una mica més, li he dit a la meva dona, una mica més i això passarà. M'he quedat estirat i he esperat. Amb cinc minuts n'hi ha prou, li he dit. Però no tenia ni idea de quant és cinc minuts. Digueu-me -va demanar a la sorpresa classe-, digueu-me, si us plau, quants sou vosaltres i quants són el professor de matemàtiques»".

Va caure per casualitat a les meves mans aquest conte de l'escriptor jueu Dror Burstein sobre un mestre sense atributs i vaig pensar immediatament en Daniel Bell. Quan un dels seus alumnes li va etzibar: "Qui ets tu per dir-me què he de fer?", Bell li va respondre: "Sóc algú que sap el que tu no saps. Tu no saps el que no saps. Si ho sabessis, no em necessitaries. Però la teva pregunta posa de manifest que em necessites". Aquesta resposta és especialment pertinent en l'època d'internet. ¿Per a què serveix avui un professor que en comparació amb el que sap internet no sap res?

El saber

Hi ha tres tipus d'alumnes: el superficial, que pensa que l'aprenentatge que demana esforç és avorrit; l'estratègic, més interessat a obtenir bones notes que a entendre, i el reflexiu, que vol comprendre el que estudia. Em fa l'efecte que, per al segon, els coneixements del mestre són irrellevants. L'únic que li interessa és el que cal saber per a l'examen. Però el primer i el tercer no faran res sense la presència activa d'un bon mestre. Vivim temps complicats per als mestres, perquè es dóna per descomptat que només és bo qui aconsegueix bons resultats dels seus alumnes a les avaluacions externes. Si aquest fos el cas, el millor mestre seria qui té més alumnes del segon tipus.

I davant d'això, ¿té futur encara el mestre que s'afanya per saber el que no saben els seus alumnes i per ajudar-los a entendre el que no entenen?

El just, el falcó i el colom

ARTICLE AL DIARI ARA 31-8-2013

El just, el falcó i el colom LARRY DOWNING / REUTERS

John Kerry va qualificar l'ús d'armes químiques per Baixar al-Assad d'obscenitat moral que hauria de "traumatitzar les consciències del món" i en va dir que "desafia tot codi de moralitat". Per defensar el dret internacional es va manifestar disposat a violar-lo, atacant Síria sense l'autorització del Consell de Seguretat de l'ONU.

Si argumentéssim com Chomsky podríem recordar quan Saddam Hussein utilitzava gas sarín i gas mostassa contra l'Iran i la intel·ligència americana no dubtava a proporcionar-li informació sobre els moviments de tropes i les defenses iranianes. Però l'argument de la hipocresia és un mal argument. És contradictori criticar una conducta present adduint que és contrària a una mala conducta del passat. Les dues coses alhora no poden ser condemnables.

Els mitjans de comunicació nord-americans es mostren perplexos a l'hora de definir la política exterior d'Obama. Va començar la seva presidència presentant-se com un colom amb l'Iraq i un falcó amb l'Afganistan. I entre les dues imatges s'ha anat movent amb relativa comoditat. Va ser un colom amb l'anomenada Primavera Àrab i sembla que ha deixat de ser-ho en comprovar l'escàs suport que tenen els Estats Units entre els Germans Musulmans i els militars egipcis. A Líbia s'ha mostrat com un falcó desplomat quan va comprovar que bona part de les armes que va lliurar als rebels que lluitaven contra Gaddafi han acabat en mans de jihadistes. Va voler actuar de falcó de la pau quan va decidir traçar línies vermelles i prohibir a les nacions del món que les traspassessin, fins al punt que Patrick J. Buchanan l'ha qualificat de "Wyatt Earp de l'aldea global." Jo, que no sóc ningú, comparteixo aquesta perplexitat i em temo que Obama està confonent la claredat moral amb la seva intensitat emocional.

La més evident de totes les lliçons de la guerra de l'Iraq va ser que no és gens intel·ligent matar terroristes si cada mort fa incrementar els prosèlits del terrorisme. Però l'experiència dels drones no sembla gaire encoratjadora.

Sembla que l'únic que es va creure allò de les guerres justes va ser ZP. Si hagués llegit el gran Juan de Mariana hauria entès per quina raó tan pocs juristes han pres ordres sagrades. I si hagués llegit Franklin -com segur que l'ha llegit Kerry- hauria meditat sobre aquesta sentència: "Sent el designi de la providència extirpar les tribus salvatges d'aquest país a fi de donar pas als cultivadors de terra, no sembla improbable que el rom en constitueixi el mitjà just i adequat".

Jo us proposo la faula següent del Pantxatantra .

Hi havia una vegada un rei tan just que estava considerat el més just del món. Un dia un colom es va posar al seu genoll i li va demanar protecció. El rei just l'hi va donar. Però en aquest moment va aparèixer un falcó i li va dir que aquell colom li pertanyia. "No lliuraré -va dir el rei- un animal espantat al seu enemic". El falcó es va sorprendre. Ell en cap cas es considerava enemic del colom. Simplement era el seu depredador natural. Per naturalesa els falcons mengen coloms i oposar-se a aquest fet no sembla propi d'un rei just."M'ha confiat la seva vida. Mira com tremola. No puc abandonar-lo", va dir el rei. El falcó li va respondre que si li negava el seu aliment l'estava condemnant a mort a ell i a les seves cries. Si volia ser just i preservar la vida del colom, li va dir que s'havia de tallar un tros de carn del seu cos que pesés el mateix que el colom i l'hi havia de donar. El rei va demanar una balança molt precisa i un ganivet ben esmolat. Va col·locar el colom en un dels plats, es va tallar un tros de carn i el va posar a l'altre. La balança s'inclinava del costat del colom. Va tornar a tallar-se un altre tros. La balança no es movia. En va tallar un altre, i un altre més, i el pes del colom sempre era superior. Finalment ell mateix va posar el seu cos mutilat damunt del plat, però la balança seguia immòbil. Llavors el falcó li va dir: "El colom i jo hem vingut aquí per saber per què diuen que ets l'home més just del món". I els dos ocells se'n van anar volant junts.

Ja saben vostès que les guerres justes no són les declarades per governants justos, sinó les que tenen una majoria de vots del Consell de Seguretat de l'ONU i cap veto dels més poderosos. Però es podria donar el cas que la indignació moral tingués per alguns més valor que una declaració consensuada del Consell de Seguretat, i, de fet, com més pura és la indignació moral, menys necessita de lleis.

En la guerra, la injustícia comença pels eufemismes.

El capitalisme és una bona idea…

 22/08/2013

"El comunisme és una bona idea que ha estat mal aplicada", es diu sovint. I ningú s'escandalitza. S'ho creuen, segons un informe de l'Oficina Federal d'Estadística, tres de cada quatre alemanys de l'Est. A Europa no hi ha progre que no ho pensi de Cuba, amb l'afegit que, en aquest cas, la culpa és dels ianquis. Ara bé, si aneu dient amb convenciment que "el capitalisme és una bona idea que està mal aplicada", ningú us acceptarà aquest intent d'autoamnistia.

Del comunisme, de fet, es diu exactament el mateix que de l'Església: la idea és santa, els pecadors són els homes. D'aquesta manera resten blindats contra qualsevol assalt de la realitat. El cristianisme i el socialisme coincideixen en la seva oferta de platonisme per al poble.

L'ideal comunista és tan noble i incontaminat que Antonio Gramsci parlava dels seus màrtirs amb una profundíssima pietat, considerant-los moralment superiors als del cristianisme, ja que no els animava la fe en la vida ultraterrenal, sinó la seva realització històrica (és a dir: la fi de la història). Però aquesta és una manera una mica tortuosa de reconèixer que els animava una fe fervent. I com sabem els que vam estudiar el catecisme, la fe és creure el que no es veu.

El capitalisme, a diferència del socialisme, sempre està exposat a ser impugnat per la realitat. I em pregunto si no rau, precisament aquí, la seva superioritat moral respecte al comunisme.

Un nen que passa gana és, sense cap dubte, una crueltat capitalista. Però 100 milions de morts no són una objecció per al comunisme, perquè els seus defensors neguen de manera vehement que el comunisme pugui ser encausat. Com podria encausar-se, ens diuen, el que mai no ha existit?

L'únic capitalisme que hi ha és el realment existent en cada cas; a diferència del comunisme, que només troba la seva realitat en la seva absència.

Si algun règim o partit comunista ha fet alguna cosa condemnable, aquesta condemna és la prova que no era veritablement comunista. Si Laurencic, el depravat dissenyador de la famosa txeca del carrer Vallmajor, va cometre un crim contra la humanitat (dels que no prescriuen), no per això és vergonyós manifestar-se al costat d'un estalinista. Hi ha més partidaris del dogma de la Immaculada Concepció entre els comunistes que entre els catòlics.

Quan Bush i Putin van arribar a França per commemorar el 60 aniversari del desembarcament aliat a Normandia, només el primer va ser rebut amb manifestacions de rebuig a tot Europa. ¿Vol dir això que per a la consciència pacifista europea els morts de Txetxènia valien menys que els de l'Iraq? En absolut. Només vol dir que aquesta consciència estava formada amb les imatges proporcionades pels mitjans de comunicació capitalistes, que no tenien accés al que passava a Txetxènia. El capitalisme democràtic genera de manera natural una autoconsciència crítica de si mateix ràpidament consumida per tots els exaltat d'indignació moral anticapitalista. Per això els indignats són un fenomen tan capitalista com la Coca-cola, les samarretes amb el retrat del Che Guevara o el llibreNo logo , de Naomi Klein.

El capitalisme és una bona idea si exigir respostes pràctiques -i no merament tecnològiques o ideològiques- per als problemes polítics és una bona idea. És a dir, si la saviesa pràctica és més eficaç per encarar els problemes humans que la tècnica o la ideologia. El que passa és que en qüestions de saviesa pràctica cap sistema polític va sobrat. Per això mateix el capitalisme no pot estar sinó mal aplicat. Fins i tot podem afegir que no pot estar sinó mal dissenyat. El capitalisme no hi cap en una teoria. En ell es posa de manifest amb tota la seva cruesa la llei fonamental de la política, que diu que la urgència dels problemes a resoldre és sempre molt més gran que la nostra capacitat per comprendre'ls.

François Furet va concloure el seu gran llibre, Le Passé d'une illusion(1995), amb aquestes paraules: "Aquí estem, condemnats a viure en el món que vivim".

Marx ja es va adonar que entre la filosofia i l'estudi del món real hi ha sovint la mateixa relació que entre la masturbació i l'amor sexual. Però aquesta lliçó de filosofia elemental només se l'aplica el capitalisme, un sistema manifestament imperfecte i corrupte, però que no s'enganya a si mateix amb la suposada superioritat moral de les seves promeses incomplertes. Sap una cosa que el comunisme ignora: que, com advertia Bossuet, "Déu es riu dels homes que es queixen de les conseqüències al mateix temps que trien alegrement les causes".

La inspiració I el treball

17/08/2013 

El foment de la creativitat és avui un dogma pedagògic. Ningú gosa posar en qüestió que aquesta és una de les principals finalitats de l'escola. El problema és que no tenim ni idea de com fer-ho. No està gens clar ni que comprenguem què volem fomentar, atès que els experts no es posen d'acord a l'hora de definir creativitat , la qual cosa no impedeix que se n'hagin escrit muntanyes de llibres i venut milions de programes i cursos de desenvolupament del pensament creatiu i divergent. Sense gaire èxit, tot s'ha de dir, vist que la revista Newsweek , que va dedicar una portada a aquesta qüestió el juliol del 2010, considera que la creativitat dels joves nord-americans és cada vegada menor.

Considerem com el creatiu Dan Wieden va donar forma a l'universalment conegut "Just do it" de Nike. La història és interessant. Wieden estava buscant un eslògan que unifiqués tots els anuncis que la seva agència havia fet per a Nike. Un dia algú va esmentar a la feina l'escriptor Norman Mailer. Wieden sabia que Mailer havia escrit la biografia de Gary Gilmore, un famós assassí en sèrie, titulada La cançó del botxí . Passats uns dies, era al seu despatx donant-hi voltes, quan de sobte va recordar que les últimes paraules de Gilmore abans de la seva execució havien estat "Let's do it". Assegut a la seva taula, va estar donant voltes i voltes a aquesta frase fins que a altes hores de la nit es va convertir en "Just do it".

Creativitat imprevisible

Hi ha moltes històries semblants darrere de publicistes, músics, poetes o científics. El que ens mostren és que podem descriure a posteriori el procés creatiu d'algú, però no el podem programar. No disposem de res semblant a una ciència o un algoritme de la creativitat. Ni tan sols podem avaluar el potencial creatiu d'una persona. El que sí que sabem és el que deia Picasso: "La inspiració existeix, però t'ha d'agafar treballant". L'exemple és Wieden. El camí que hi ha des d'un comentari pres al vol a la feina fins a l'esclat del "Just do it" posa també de manifest que per ser creatiu els coneixements no molesten gens. O, si és vol, que per relacionar coses entre elles cal disposar de coneixements que facin de ponts i permetin relacionar-les. No deixa de ser una ironia que l'afirmació que la imaginació es més important que el saber sigui d'Albert Einstein, que no era precisament un analfabet.

L'enigma Dutrem

 04/08/2013

L'enigma Dutrem EFE LAMARTARILE

Al número 50 del carrer de Sant Pere Més Alt hi ha, com correspon als temps actuals, un local a lloguer. Sobre la persiana metàl·lica un cartell enganxat anuncia una exposició d'art xinès contemporani. Tot just davant hi ha l'Ós Panda, un comerç tèxtil, i l'autoescola An-Lé II, que té un rètol amb caràcters xinesos.

Aquí hi havia la famosa farmàcia de Wenceslau Dutrem, on s'elaborava un dels preparats farmacèutics més celebrats dels primers anys trenta, l'Erotyl, un antecedent de la Viagra. Sagarra va cantar amb aquella lírica desacomplexada que tan popular el feia els seus efectes vigoritzants entre la població, incloent-hi Cambó i Macià. Al Papitu es poden trobar nombrosos acudits sobre aquest producte "magne e insubstituïble", capaç, segons la publicitat, de combatre eficaçment la impotència, la neurastènia, l'ejaculació precoç, la blennorràgia i "les afeccions de l'aparell genital de la dona". I tot això, per 21,75 pessetes.

Passem ara al número 45 del carrer Viena de Coyoacán, Mèxic. És la casa de Trotski. El 24 de maig del 1940 va ser crivellada a trets. Miraculosament només va resultar ferit el nét del revolucionari rus. Un metge s'hi va presentar poc després. Era Wenceslau Dutrem. Passats tres mesos, el 20 d'agost, Ramon Mercader hi va dur a terme el seu atemptat. A les declaracions a la policia, Natalia Sedova va dir que en veure el seu marit ferit va demanar un metge i li va donar tres noms: Zolinger, Baz i Dutrem. Joseph LeRoy Hansen, un dels vigilants de la casa, va declarar que Natalia li va demanar que avisés els doctors Zolinger o Baz, però en anar a trucar-los no va trobar els seus números i va dir a un altre vigilant, Charles Olney Cornell, que se n'encarregués. La declaració de Cornell va ser la següent: "La senyora em va dir que anés a buscar un metge i em vaig dirigir a la porta, però no la vaig poder obrir perquè necessitava algú que m'ajudés i tots estaven a ocupats, així que vaig pensar a agafar el cotxe de Jackson [Ramon Mercader] i en veure que no tenia les claus posades les hi vaig demanar". Cornell, llavors, va fer servir el Buick de Mercader per anar a buscar el metge més proper, que era Dutrem. Va arribar-hi 20 minuts després de l'atemptat, i va observar una paràlisi al braç dret del ferit i moviments desordenats a l'esquerre. Sembla que el va acompanyar a l'hospital en una ambulància.

Wenceslau Dutrem Domínguez va néixer el 7 de gener del 1909 a Barcelona. En esclatar la guerra va abandonar el seu laboratori i es va apuntar com a metge a les primeres columnes que van sortir cap a Tardienta, i va ser un dels principals protagonistes de la creació del Servei de Transfusions de Sang, al costat de Serafina Palma i Frederic Duran-Jordà. Probablement va conèixer Caritat Mercader en ser ferida de gravetat els primers dies de campanya. Recordem que el seu fill Ramon l'acompanyava.

A començament de l'agost del 36 Dutrem va demanar al casal gracienc d'Esquerra Republicana un certificat que el reconegués com a militant d'aquest partit. Immediatament després va sol·licitar la seva admissió al Col·legi de Metges de Barcelona. A l'octubre va presentar una sol·licitud de reconeixement d'invalidesa temporal al Col·legi de Metges de Catalunya i poc després va passar clandestinament a França. A la Universitat de París va estudiar malalties tropicals al llarg d'uns mesos.

Sabem, pel seu passaport, que va abandonar França cap al 21 d'agost del 1938, i que va entrar a Mèxic per Veracruz com a turista l'1 de novembre. El 15 de març del 39 va adquirir la condició d'immigrant "amb caràcter d'asilat polític". En l'autorització s'especificava: "Per a l'exclusiu objecte de prestar els seus serveis en el departament d'ensenyament tècnic de la secretaria d'Educació Pública". Poc després va ser autoritzat a exercir lliurement la seva professió. Va fundar els Laboratoris Farbar SA per a la investigació biomèdica i va ser el principal impulsor de la Borsa del Metge Català a Mèxic. Va morir el 1979. Complint els seus desitjos, les seves cendres va ser escampades a Mèxic.

Diferents fonts que he consultat situen Dutrem en les proximitats del PSUC. Si això fos cert, caldria revisar tot l'atemptat de Trotski. ¿Però ho és? Hi ha indicis que va coincidir amb Ramon Mercader en alguna de les seves visites a la casa de Coyoacán. Costa de creure que no el reconegués i, llavors, el seu silenci el faria còmplice. El que sí que m'asseguren és que Ramon en veure'l acudir a atendre Trotski, li va dir, en català: "Doctor Dutrem, ajudi'm sisplau".

La paradoxa finesa

03/08/2013

El coneixement és valuós perquè és escàs i difícil d'aconseguir. Cal esmerçar-hi molt d'esforç al llarg de molt de temps. Una veritat elemental desagradable, perquè constitueix una ofensa per a la moderna consciència democràtica, i per això ens entestem a negar-la. Es dóna per fet que una democràcia sana requereix una ciutadania culta (més que no pas una de republicanament virtuosa) i, en conseqüència, s'ha volgut fer del saber un fenomen de consum de masses. Això es podia assajar de dues maneres: animant la gent a esforçar-se per arribar al saber o rebaixant el saber per fer-lo accessible. Aquesta ha estat l'opció de l'antiintel·lectualisme (o com diríem avui, de la programació per competències ).

Els resultats efectius d'aquesta renúncia a l'ambició teòrica de l'alumnat han estat denunciats no fa gaires dies per un grup de professors universitaris de matemàtiques de Finlàndia, que han publicat una nota en què posen de manifest que els coneixements matemàtics dels alumnes del país europeu amb millors resultats a PISA han caigut de manera alarmant en els últims anys.

Coneixements reals

El que avalua PISA -que és exactament del que nosaltres volem ser avaluats- és la competència per a la vida corrent de ciutadans poc ambiciosos amb els seus coneixements. En podríem dir que avalua l'alfabetització matemàtica bàsica de la població. Però les matemàtiques que calen per fer una carrera de ciències o de tecnologia van molt més enllà de l'alfabetització. Vull creure que per fer filologia catalana també es necessita alguna cosa més que saber llegir i escriure en català. Per superar les proves de matemàtiques de PISA n'hi ha prou de tenir la competència lingüística adequada per entendre l'enunciat d'un problema elemental. Els alumnes (que no són criatures, tenen 15 anys) no necessiten tenir cap noció d'àlgebra, de geometria, de fraccions, de resolució d'equacions, etc. Tot això se suposa que no és necessari per a la vida corrent d'una ciutadania democràtica culta.

Com a conseqüència, les universitats cada cop han de dedicar més recursos a impartir conceptes que els alumnes ja haurien d'haver estudiat abans. La paradoxa finesa és que quan s'avaluen els coneixements matemàtics reals dels alumnes en proves internacionals apareixen molt per sota de la mitjana. Són un país molt mediocre.