El flagell de la vida?

24/10/2014

Els hotentots, uns pastors nòmades del sud-oest de l’Àfrica, anomenen al pensament el flagell de la vida. Potser no els falta raó. Si més no, això és el que suggereix un article publicat el 4 de juliol a la revista Science (Timothy D. Wilson, The challenges of the disengaged mind ), que deixa per terra el nostre narcisisme racionalista, perquè conclou que se’ns fa molt costerut quedar-nos a soles amb els nostres pensaments. Hi ha qui s’estima més donar-se descàrregues elèctriques.

Timothy Wilson va demanar a 400 universitaris que es quedessin en silenci al llarg de quinze minuts en una habitació sense finestres i gairebé sense mobles. En acabar, havien d’avaluar el seu grau d’avorriment. Va repetir l’experiment en diferents circumstàncies i amb diferents tipus de persones. Però els resultats van ser molt homogenis. Es va veure obligat a constatar que la majoria de nosaltres simplement no gaudim pensant. No importa ni l’ambient, ni l’edat, ni la relació de les persones amb la tecnologia.

Per avaluar fins a quin punt aquesta conclusió era certa, Wilson va dissenyar un nou experiment. Quaranta-dos alumnes es van asseure sols en una habitació amb els turmells connectats a una màquina que podia proporcionar-los un molest, encara que no dolorós, electroxoc. Si estaven molt avorrits, podien aplicar-se descàrregues elèctriques per entretenir-se. Dotze de divuit homes i sis de vint dones van optar per aquesta alternativa d’una a sis vegades. Un noi que, segons sembla, s’avorria desesperadament va arribar a les cent noranta. Després de llegir l’article no puc allunyar la sospita que si no ens sentim estúpids és perquè fem tot el possible per amagar-nos que ho som.

Molt abans que Wilson, Pascal ja havia observat que ens distraiem amb qualsevol cosa. L’home, que es considera el “sobirà jutge del món”, no és un bon jutge d’ell mateix. “No necessita una canonada per interrompre els seus pensaments; n’hi ha prou amb el grinyolar d’un penell o d’una politja. Una mosca brunzint al seu costat ja l’incapacita per ordenar les seves idees”. “Quin Déu més grotesc!”, conclou Pascal.

Però malgrat el que diguin Wilson o Pascal, sembla evident que no tots ens distraiem amb la mateixa facilitat. Efectivament, una mosca és una molèstia, però no tothom es perd seguint el vol d’una mosca.

El 1944, Isaiah Berlin va haver de fer un vol urgent de Washington a Londres en un bombarder de l’exèrcit amb una màscara d’oxigen perquè la cabina no estava pressuritzada. No podia ni parlar, ni dormir (el soroll l’hi impedia), ni llegir (viatjaven a les fosques). Així que es va dedicar a pensar. En aquest viatge va néixer un historiador de les idees.

Però el que educativament ens interessa no és constatar que la capacitat atencional varia molt entre les persones, sinó saber si es pot desenvolupar en una persona. Hi ha pedagogs postmoderns que consideren que l’atenció és una andròmina de la societat industrial i que el que és verdaderament modern és el multitasking, però les evidències ens mostren que la falta de control atencional no tan sols dificulta greument l’aprenentatge sinó que desemboca fàcilment, per raons òbvies, en l’estrès i en problemes de relacions amb els altres. Qui no pot controlar la seva atenció està incapacitat per desenvolupar un pensament estratègic.

Els investigadors del Boston Attention and Learning Lab afirmen que sí, que les ments vagabundes poden aprendre a focalitzar l’atenció i la concentració. Però hi ha un problema: per controlar l’atenció cal parar esment al que fem. És a dir, cal desenvolupar la musculatura de la voluntat.

A pensar se n’aprèn de diferents maneres. Potser la més estimulant és el contacte amb un professor que pensa davant nostre. He gaudit molt llegint l’autobiografia de Richard Dawkins i la seva reivindicació de les bones classes magistrals: “Un bon professor pensant en veu alta, reflexionant, meditant, repetint per aclarir una idea, tornant al camí després d’un moment de dubte, variant el ritme... pot ser un model de com pensar sobre un tema i com transmetre una passió intel·lectual”. Si és tan fascinant aquest espectacle d’un mestre que es nega a oferir explicacions fàcils o improvisades és perquè pensar bé és difícil. Pensar bé, diu Steiner, és transformar la quincalleria intel·lectual que habitualment ens entreté en idees. “Un pensament de primera magnitud -conclou-és tan poc freqüent com la creació d’un sonet de Shakespeare o d’una fuga de Bach”.

Efectivament, som uns déus una mica grotescos.