La fi de l’home roig

Publicat a l'ARA el 07/11/2015

“Ningú ens va ensenyar la llibertat. Ens van ensenyar només a morir per ella”. No es poden oblidar aquestes paraules, que es troben a les pàgines de La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx.

No sóc expert en la darrera premi Nobel de literatura, però m’havia llegit amb tanta intensitat aquest llibre immens i tristíssim que em vaig veure obligat a fer-me una pregunta inquietant: què dimonis hem entès per llibertat al llarg del segle XX? Precisament per això he seguit amb atenció les reaccions dels crítics davant aquest Nobel inesperat. En un primer moment van ser de sorpresa i fins i tot d’indignació: com se li havia acudit a l’acadèmia sueca premiar algú tan desconegut? Alguns van veure-hi una maniobra política atlantista. A poc a poc han anat modulant el seu to i han passat a defensar que, en realitat, el premi no l’havien donat a una escriptora, sinó a una reportera, és a dir, a un gènere literari, el periodisme narratiu. El Nobel, en darrera instància, estaria reivindicant John Reed. L’inconvenient és que Svetlana Aleksiévitx sempre ha negat que faci periodisme. Els crítics internacionals, més generosos i més ben informats, ressalten sense subterfugis el valor literari dels seus llibres i, utilitzant termes cinematogràfics, el seu excepcional treball de muntatge. Pierre Assouline, a La République des Livres, recordava que està traduïda a una vintena de llengües i que ja ha rebut premis internacionals molt rellevants.

Si, com deia Pla, davant la realitat sempre ens trobem en primera línia, Aleksiévitx ha recollit els efectes de l’exposició a la realitat d’un home que havia de ser nou i només va arribar a Homo sovieticus. Per tirar endavant aquest ambiciós projecte es dedica bàsicament a escoltar. Aleksiévitx ha dedicat la seva vida a afinar l’oïda. Per això cada llibre li demana entre set i deu anys de feina. Visita una vegada i una altra una mateixa persona fins que considera que ja està sentint la seva veu genuïna i ben afinada, alliberada de la banalitat -que a tots ens acompanya- dels estereotips que acostumem a utilitzar a l’hora d’explicar-nos el que ens passa. El seu repte és alhora literari i ètic: vol aconseguir que cada persona arribi a la seva pròpia veu per explicar-se les seves pròpies experiències: que mobilitzi tot el que és per mirar-se cara a cara a si mateixa.

Si d’alguna cosa ens parla Aleksiévitxés de l’art dificilíssim de l’escolta atenta, l’únic capaç de reconèixer el que hi ha nostre sota el que portem prestat. Lyotard deia que podem transformar aquest món només de sentir-hi. De la possibilitat o impossibilitat d’aquesta transformació tracta també La fi de l’home roig.

Obrir els arxius de la intimitat de l’home postsoviètic ordinari no és cap niciesa. La mera pretensió de fer-ho ja impugna el règim sonor que va afaiçonar l’home soviètic. El més característic del totalitarisme no és el que obliga a dir, sinó el que prohibeix callar. Tot home reticent a expressar el seu entusiasme ideològic públicament és culpable.

L’home que pren la paraula davant Aleksiévitx és el residu històric de la gran empresa soviètica de transformació de la humanitat de l’home. El prodigi de la seva escriptura ens fa sentir el dolor fins i tot de les llàgrimes vessades anònimament en silenci i fa temps ja oblidades.

El règim de la domesticació del silenci va començar a ser vençut a partir dels anys 60, a mesura que s’anaven buidant els apartaments comunitaris i es generalitzaven les cuines privades. Llavors va ser possible gestionar autònomament les tonalitats de la pròpia veu. Al si d’aquelles cuines va començar a desenvolupar-se una idea teòrica i sublimada de la llibertat, que és l’única per la qual estem disposats a lliurar la vida.

“Els meus llibres no parlen del nostre passat, sinó dels nostres fonaments”, assegura Aleksiévitx. Llegint-la vaig descobrir que la Bíblia dóna a l’home més dignitat que El capital perquè, si bé el considera fet de fang, aquest fang és el del Paradís. Per a la Bíblia sempre hi ha en l’home alguna cosa a preservar, mentre que l’experiment de creació de l’home soviètic anava tot just en la direcció contrària: l’home vell era una cosa a superar, a deixar enrere.

Una vegada alliberat del somni totalitari, l’home postsoviètic ha descobert que la llibertat real és molt més mediocre que la llibertat ideal i que és més fàcil oblidar-se de les cues i de les botigues buides que de la bandera vermella onejant sobre el Reichstag. Això és el que Putin sembla haver conclòs de tot plegat.