La llista de la vergonya

24/10/2015

Marta Ferrero té un blog, Si tú supieras, que es proposa “compartir pràctiques educatives basades en l’evidència científica”. És una rara avis en un món pedagògic caracteritzat per la bona premsa de l’excentricitat... sempre que l’excentricitat es presenti a ella mateixa com a innovadora. Recentment es podia llegir en un diari amb tons molt elogiosos que havia obert portes una “escola sense pissarra”, fent de la renúncia a un recurs didàctic una virtut.

Mentre que el que és nou sembla haver substituït el que és bo en l’escala dels nostres valors, es presenten com a innovacions projectes que poden ser bons però que de cap manera són nous: el treball per projectes té més de cent anys. De Dewey -el pare del learning by doing - en coneixem bé una obra del 1916, Democràcia i educació, però no la seva revisió, Experiència i educació, del 1938, on fa una severa crítica a l’evolució de les escoles innovadores pel fet d’estar molt més preocupades per oposar-se a l’escola tradicional que per crear una alternativa veritablement innovadora i consistent. La crítica em sembla plenament vigent. Aquest és el taló d’Aquil·les del discurs pedagògic pretesament innovador: ens mostra molt clarament les seves fòbies al pupitre, a l’aula, al llibre de text, a la lliçó magistral, a l’assignatura i a les avaluacions, però quan esperem que ens concreti positivament les seves conviccions, es mostra més aviat vague i vaporós.

Trobo a faltar una innovació crítica. Per això em sembla molt interessant la proposta de Marta Ferrero de crear una “llista de la vergonya” que inclogui les pràctiques didàctiques que no tenen el suport de cap evidència científica i les institucions que les promouen. Disposem d’un bon exemple: la llista de programes ineficaços per al tractament de la dislèxia confeccionada per Juan Cruz Ripoll i Gerardo Aguado a petició del Col·legi de Logopedes del País Basc i de l’Associació de Dislèxia d’Euskadi.

Sembla de sentit comú evitar tots aquells mètodes que al llarg dels anys no han mostrat tenir cap eficàcia, tret que s’estiguin utilitzant de manera experimental i llavors caldria tenir les famílies ben informades. La ignorància a l’hora de recomanar als pares tractaments caríssims i ineficaços -que n’hi ha, i molts-és una greu irresponsabilitat. Si algú està interessat en aquests temes li recomano un llibre: de John Hattie, Visible learning: a synthesis of over 800 meta-analyses relating to achievement (Routledge).