El dubte fructífer

19/12/2015

Parlar de qui és déu és fàcil perquè en podem anomenar molts. És fàcil també parlar de l’ateisme, que al cap i a la fi és el plural de Déu. És molt més difícil saber què és déu. Algú pot dir que és impossible, perquè de Déu només en sabem fantasies. Franz Rosenzweig responia a aquesta objecció dient que tot el que sabem del món es redueix a les impressions que en tenim, i el que sabem de l’home, a vivències personals i intransferibles. El món i l’home, llavors, no es trobarien en millor posició que Déu davant el tribunal de la raó. Per què, llavors, concentrem els nostres dubtes en Déu? “Perquè aquest és el dubte fructífer”, ens diu Rosenzweig. Crec que, efectivament, el coneixement que creiem tenir del món i de l’home alguna cosa li deu a la fe, com la filosofia ha anat insinuant si més no des de Hume. També aquí es pot objectar que el llenguatge del coneixement científic és ben diferent del de la teologia. Però recentment s’han reunit a Munic un grup de físics i filòsofs per discutir fins a quin punt determinats desenvolupaments de la física teòrica que tracten especialment de l’espai, el temps i la matèria poden ser contrastats i si una teoria que no pot ser contrastada empíricament (la teoria de cordes o la del multivers, per exemple) continua mereixent el nom de científica. Però no vull entrar en un camp en el qual sóc incompetent. El que em vull preguntar és si podem saber què és Déu a partir dels seus efectes no en el món de la ciència, sinó en el món de la vida. Al cap i a la fi, la ciència és una reducció -rigorosa- del món de la vida i la fantasia a un dels seus ingredients naturals.

“A Déu ningú no l’ha vist”, sosté l’evangelista Joan. Però sí que veiem el món que es forma al voltant de la fe dels creients i alguna cosa deu tenir a veure l’un amb l’altre. Nietzsche deia que, així com al voltant d’un heroi tot es torna tragèdia, al voltant d’un Déu tot es torna món. Podríem dir, doncs, que anomenem Déu al principi no hipotètic que ordena i sosté el món que envolta el creient i fa possible la seva manera espontània d’habitar-lo. Si habites de manera espontània en un món, tens un Déu. Però com que el món és sempre allò que considerem natural, podem fer un pas més: per saber en quin Déu creu un poble podem observar què és el que aquest poble entén per “natural”. Tots ens sotmetem al que admirem i el que més admirem volem que sigui el més natural. Potser no sempre tenim clar què és exactament el que admirem, però no dubtem a seguir les litúrgies que fan palesa la nostra admiració.

A Francis Fukuyama l’hem criticat molt per haver suggerit que ens trobem a la fi de la història. El que volia dir és que la història s’acaba en el moment que desapareix tot el que té més valor que la pròpia vida: quan els homes ja no tenim cap causa per la qual morir i la nostra convicció més forta és la de ser propietaris exclusius del nostre cos. Però aquesta tesi ha estat refutada per la sang que continua vessant la fe. Fins no fa gaire els diferents déus es refugiaven al si de diferents fronteres polítiques. Ara no. Ara a la nostra escala de veïns podem viure diferents credos, és a dir, concepcions molt diferents del món. Els nostres déus ja no són els déus del nostre poble. Però ens podem preguntar si un grup de persones que no comparteix un déu forma un poble o si hi ha un exèrcit quan els generals no comparteixen la fe de la tropa.

Espero que els teòlegs i els filòsofs polítics em perdonaran aquesta invasió tan grossera en el seu camp, però espero també que acceptin que la teologia -aquest intent tan sorprenent d’articular un discurs racional sobre Déu-és una especificitat del món cristià i, llavors, també ho és aquest article tan desarticulat. El món que ens torna el cristianisme a canvi de la nostra fe és un món en el qual és possible enraonar sobre Déu. I per enraonar cal -calia- saber filosofia. Per aquesta raó les universitats són un fenomen estrictament europeu i cristià.

Tota la reflexió anterior no vol ser més que una meditació sobre el Nadal, que per als cristians és la festa major dels pobres. Celebren un esdeveniment absolutament estrany: el naixement d’un Déu, és a dir, l’encarnació d’un Déu en la fragilitat d’un nadó que per sobreviure necessita el caliu dels homes. El pessebre, com a fet religiós, és un fenomen de l’ortodòxia cristiana, però la reflexió sobre el seu significat és un fenomen europeu; molt més europeu que els llums merament decoratius que il·luminen els carrers predilectes del consum, i que ens barren així l’observació dels estels.