La ciutat i l'exemple

12/11/2014

Entenc que una ciutat educadora no només vol proporcionar bons equipaments per a la instrucció, fomentar la competència professional i coordinar els serveis educatius. Tot això ho hauria de fer sense donar-se cap títol. Entenc també que una ciutat educadora vol ser un agent educatiu permanent amb voluntat de contrarestar els factors deseducatius. D’una ciutat amb aquestes aspiracions cal esperar, llavors, una consciència diàfana dels elements educadors i deseducadors que ja actuen al si de tota ciutat. ¿Però fins a quin punt una ciutat pluralista moderna defensora de la lliure iniciativa pot ser jutge i part?

La preocupació educadora de la ciutat és tan antiga com la mateixa ciutat, però se’ns fa explícita en l’ Apologia de Sòcrates de Plató. Recordem que Sòcrates va ser condemnat a mort per corrompre el jovent. A Atenes s’entenia que hi havia dues instàncies educadores públiques, les institucions i l’exemple, i dos instruments educadors, el sentiment d’orgull (per l’emulació del que era valuós) i el de vergonya. En darrera instància no educava la ciutat sinó el seu règim polític, entès com una cultura comuna, una manera de viure i de comportar-se, un sentiment compartit d’orgull i vergonya. Tot això s’expressava en el reconeixement públic del bon ciutadà, mitjançant el qual la ciutat es trobava cara a cara amb el millor que podia donar de si i ho oferia com a exemple als joves. El ciutadà exemplar era la millor expressió del seu règim polític. La grandesa d’una polis es mesurava pel tipus d’home que era capaç de nodrir el seu règim. És això el que ens deia el barceloní Ramon Rucabado al seu Compendi d’educació civil (1920).

“-Quin és el bé més gran que un ciutadà pot fer a la ciutat?

-L’exemple de la seva bona conducta personal.

-Quina altra condició tindrà el ciutadà digne de tal nom?

-La consciència dels molts altres beneficis que deu fer i pot fer per la ciutat”.

Una ciutat és educadora quan els seus ciutadans són conscients del seu deure d’exemplaritat pública, començant per les seves figures públiques. Començant pels seus representants.

Vic

 08/11/2014

“Busques alguna cosa?”, em pregunta Josep Costa. “Furonejo...”, li dic mentre guardo el llibre al seu lloc. El preu és excessiu. Hi ha gent que entra a una llibreria perquè sap el que vol. Jo hi entro amb l’esperança de trobar el que encara no sé que voldré. De Costa Llibreter mai n’he sortit decebut.

Entra un nou client interessat en literatura de viatges. Veig entre dos llibres anodins la Vida de Lord Byron, d’Emilio Castelar. En tenia un exemplar, però el vaig perdre quan era bona gent i deixava llibres als amics. Finalment em quedo amb l’ Anecdotario d’Alfredo R. Antigüedad (1926), un gran periodista donostiarra, i Bandera d’escàndol, de Ramon Rucabado (1934), que recull les diatribes d’aquest insigne retrògrad contra l’ Exposició del Nu, que es va inaugurar a Barcelona el 15 de desembre de 1934, amb un fenomenal èxit de públic.

Parlem d’aquesta exposició. Portem cinc minuts junts i ja fem tertúlia. Al meu parer Rucabado no estava completament mancat de raó. Mentre els promotors de l’exposició defensaven la dimensió moral del nu artístic i animaven els joves a omplir les platges amb la seva nuesa, ell els preguntava: “I què fem els homes de quaranta anys, absurds i deformats?” Segons Rucabado, d’aquesta estridència moral, el responsable era -el 1934-“el turisme frívol que ha abocat la riuada tèrbola del seu carnestoltes cosmopolita”. L’altre client ens comenta, amb una ironia trista, que va sentir casualment una conversa entre els seus dos fills adolescents davant la seva biblioteca. Un li preguntava a l’altre: “Tu voldràs aquest munt de llibres?” L’al·ludit li va respondre: “Per a què?” Al dia següent, va fer neteja i va llençar més de la meitat de la seva llibreria al contenidor. Josep Costa afegeix alguna cosa sobre l’incert futur del seu negoci al si de la seva família. Jo m’acomiado perquè en vint minuts he de fer la conferència inaugural del curs escolar a la Sala de la Columna de l’Ajuntament. Tots -penso en sortir al carrer de Sant Sadurní- sentim d’alguna manera, a partir d’una certa edat, que hem fet de la nostra vida alguna cosa així com una tradició que es quedarà fatalment sense hereus.

M’agrada Vic. A cada ciutat hi ha un urbanisme, una història, una llum... i una manera de caminar. A les ciutats d’arrel carlina es passeja amb una certa dignitat processional. Els carlins mai no van ser prou marcials per fer desfilades impecables. Quan començaven a marcar el pas, els sortia una processó. Veig els vigatans passejant parsimoniosament com si amb la seva presència beneïssin els carrers. A l’Ajuntament em rep cordialment Anna Erra, que, generosament, transforma una observació que faig de passada, en una invitació per ensenyar-me les obres de Sert que es guarden a la casa consistorial.

Sert tenia dos defectes importants: era franquista i ric. Com demostra el cas de Dalí, cap d’ells era imperdonable. Però Sert, a més a més, estava especialment dotat per a la felicitat i per a una pintura catòlica, si el catolicisme és la religió de l’encarnació. Pintava titans que són com nosaltres i així metaforitzava el segle XX. Els francesos no van tenir cap inconvenient a dedicar-li una exposició al Petit Palais fa un parell d’anys, potser perquè saben que al mateix temps que Sert pintava una al·legoria de la defensa de l’Alcázar, Claudel escrivia la seva Ode à Pétain, o potser perquè van ser testimonis de la seva amistat amb Picasso, Cocteau, Gide, Diaghilev, Stravinsky…

L’acte d’inauguració del curs es clou d’una manera entranyable amb la Coral de l’Escola la Sínia. Una escola amb el 70% dels alumnes nascuts a l’estranger. Han cantat cançons catalanes sota l’atenta mirada de Maria Àngels Anglada, que ens observa des de la intemporalitat del seu retrat.

A dos quarts de nou abandono l’Ajuntament i entro en un restaurant proper. En seure, obro a l’atzar el llibre del donostiarra Antigüedad i em trobo amb aquesta anècdota. L’escriptor Pedro Muñoz Seca esmorzava un cafè i una torrada llegint el diari, al Café de Levante, a Madrid. Quan s’aixecava per anar-se’n, hi apareixia puntualment una dona a la qual li donava mitja torrada i el diari... fins que la dona va deixar d’anar-hi. Una setmana més tard es van presentar davant la taula de Muñoz Seca dues velles que li van comunicar la defunció de la dona habitual, i li van assegurar que abans de morir havia fet testament i els havia deixat a una la mitja torrada i a l’altra el diari.

Efectivament, una herència només pertany a qui vol heretar-la.

L’ensenyament efectiu

08/11/2014

Si penses que una pràctica innovadora no és, pel fet de ser innovadora, superior a les bones pràctiques tradicionals, ets pedagògicament incorrecte. Però no estàs equivocat. Un estudi recent afirma que les evidències a favor de l’aprenentatge per descobriment o “dels estils d’aprenentatge” són “anecdòtiques”. Ha estat publicat per The Sutton Trust, una fundació del Regne Unit dedicada a la promoció de la mobilitat social i la reducció de les desigualtats educatives, i l’ha dirigit Robert Coe, director del Center for Evaluation and Monitoring de la Durham University. Després d’analitzar més de 200 investigacions recents sobre l’eficiència docent, Coe apunta:

1. Els millors professors dominen la seva àrea de coneixement i estan sempre aprenent coses noves.

2. Les conviccions del professor sobre la seva assignatura i les peculiaritats del seu aprenentatge tenen una gran incidència en els resultats dels alumnes.

3. Les lloances indiscriminades i immerescudes als alumnes no els fan bé. Sovint fomenten un narcisisme molt fràgil.

4. La didàctica importa. L’aprenentatge ordenat de forma progressiva és especialment eficaç amb els alumnes procedents de mitjans culturalment desfavorits.

5. El progrés de l’alumne és el criteri que millor avalua la qualitat del seu professor.

6. La interacció del professor amb l’alumne té un gran impacte en l’aprenentatge i contribueix a la creació d’un clima positiu a l’aula.

7. Un clima positiu és aquell en què els alumnes saben que el professor està disposat a entendre les seves dificultats específiques.

8. Sense capacitat per controlar el comportament dels alumnes no hi pot haver un clima positiu a classe.

9. Tot i la popularitat dels “estils d’aprenentatge” no disposem d’evidències que ens permetin preferir aquest mètode als tradicionals.

10. Per aprendre cal esforçar-se. L’esforç pot ser estimulant. A més, la convicció que s’aprèn alguna cosa difícil ajuda a retenir-la més temps.

11. Les relacions amb col·legues i pares tenen un impacte moderat en l’aprenentatge dels alumnes.

12. En general, els resultats dels alumnes són molt superiors amb els mètodes tradicionals que estimulen l’esforç personal, utilitzen el temps de classe de manera eficient i insisteixen en normes clares per organitzar la convivència.

La credulitat dels nens

25/10/2014 00:00

Mai m’han agradat gaire ni els contes infantils que presenten els animals salvatges com si fossin persones filantròpiques, amables i raonables, ni els ecologistes que humanitzen els animals per defensar-los. Totes aquestes projeccions morals sobre la naturalesa em sembla que fomenten més la beateria que el pensament crític. Si hem de salvar els animals salvatges de l’extinció no és perquè siguin bons i la seva desaparició suposi una reducció de la moralitat del món, sinó perquè són salvatges i la seva desaparició redueix la nostra riquesa biològica.

Els óssos de peluix poden ser molt macos i els óssos filantròpics dels contes poden proporcionar-nos interessants reflexions morals, però haurien d’avisar els nens que en la vida real no s’hi acostin, perquè la imatge infantilment bucòlica d’una naturalesa amable és un joc de la imaginació. Ni als óssos ni als lleons els causa cap problema de consciència cruspir-se un nen.

Llegint la biografia de Richard Dawkins, Una curiositat insaciable, em trobo amb una pregunta inquietant: “Per què els adults promouen la credulitat dels nens?” Dawkins està pensant en els contes infantils que, al seu parer, es caracteritzen per una “penosa absència de pensament crític”. “No hauríem d’instruir els nens -diu- en el pensament crític i l’actitud escèptica des de la primera edat? ¿No se’ls ha d’ensenyar a dubtar, a sospesar la plausibilitat d’una afirmació, a demanar evidències?”

Imaginació i pensament crític

Donem per fet que la literatura fomenta la imaginació i el pensament crític. Però potser la relació entre imaginació i pensament crític no és gens òbvia. Confesso, amb certa vergonya, que mai m’havia plantejat aquesta pregunta. Sens dubte, una imaginació descontrolada ens fa ingenus. Pot ser comprensible la creença que si es desitja molt una cosa es farà realitat. Però encara és més raonable acompanyar aquest desig amb el nostre esforç. Podem pensar que no hi ha brúixola més fiable que el nostre cor, però no ens hauríem d’oblidar d’analitzar els resultats de la nostra navegació cordial de manera racional.

Acostumem a dir que als nens els agrada investigar coses. Però és indubtable que sovint es conformen amb qualsevol resposta i el pensament crític és aquell que sospita que darrere la seguretat d’una resposta hi ha sempre una pregunta inquietant que encara no sabem formular.

El flagell de la vida?

24/10/2014

Els hotentots, uns pastors nòmades del sud-oest de l’Àfrica, anomenen al pensament el flagell de la vida. Potser no els falta raó. Si més no, això és el que suggereix un article publicat el 4 de juliol a la revista Science (Timothy D. Wilson, The challenges of the disengaged mind ), que deixa per terra el nostre narcisisme racionalista, perquè conclou que se’ns fa molt costerut quedar-nos a soles amb els nostres pensaments. Hi ha qui s’estima més donar-se descàrregues elèctriques.

Timothy Wilson va demanar a 400 universitaris que es quedessin en silenci al llarg de quinze minuts en una habitació sense finestres i gairebé sense mobles. En acabar, havien d’avaluar el seu grau d’avorriment. Va repetir l’experiment en diferents circumstàncies i amb diferents tipus de persones. Però els resultats van ser molt homogenis. Es va veure obligat a constatar que la majoria de nosaltres simplement no gaudim pensant. No importa ni l’ambient, ni l’edat, ni la relació de les persones amb la tecnologia.

Per avaluar fins a quin punt aquesta conclusió era certa, Wilson va dissenyar un nou experiment. Quaranta-dos alumnes es van asseure sols en una habitació amb els turmells connectats a una màquina que podia proporcionar-los un molest, encara que no dolorós, electroxoc. Si estaven molt avorrits, podien aplicar-se descàrregues elèctriques per entretenir-se. Dotze de divuit homes i sis de vint dones van optar per aquesta alternativa d’una a sis vegades. Un noi que, segons sembla, s’avorria desesperadament va arribar a les cent noranta. Després de llegir l’article no puc allunyar la sospita que si no ens sentim estúpids és perquè fem tot el possible per amagar-nos que ho som.

Molt abans que Wilson, Pascal ja havia observat que ens distraiem amb qualsevol cosa. L’home, que es considera el “sobirà jutge del món”, no és un bon jutge d’ell mateix. “No necessita una canonada per interrompre els seus pensaments; n’hi ha prou amb el grinyolar d’un penell o d’una politja. Una mosca brunzint al seu costat ja l’incapacita per ordenar les seves idees”. “Quin Déu més grotesc!”, conclou Pascal.

Però malgrat el que diguin Wilson o Pascal, sembla evident que no tots ens distraiem amb la mateixa facilitat. Efectivament, una mosca és una molèstia, però no tothom es perd seguint el vol d’una mosca.

El 1944, Isaiah Berlin va haver de fer un vol urgent de Washington a Londres en un bombarder de l’exèrcit amb una màscara d’oxigen perquè la cabina no estava pressuritzada. No podia ni parlar, ni dormir (el soroll l’hi impedia), ni llegir (viatjaven a les fosques). Així que es va dedicar a pensar. En aquest viatge va néixer un historiador de les idees.

Però el que educativament ens interessa no és constatar que la capacitat atencional varia molt entre les persones, sinó saber si es pot desenvolupar en una persona. Hi ha pedagogs postmoderns que consideren que l’atenció és una andròmina de la societat industrial i que el que és verdaderament modern és el multitasking, però les evidències ens mostren que la falta de control atencional no tan sols dificulta greument l’aprenentatge sinó que desemboca fàcilment, per raons òbvies, en l’estrès i en problemes de relacions amb els altres. Qui no pot controlar la seva atenció està incapacitat per desenvolupar un pensament estratègic.

Els investigadors del Boston Attention and Learning Lab afirmen que sí, que les ments vagabundes poden aprendre a focalitzar l’atenció i la concentració. Però hi ha un problema: per controlar l’atenció cal parar esment al que fem. És a dir, cal desenvolupar la musculatura de la voluntat.

A pensar se n’aprèn de diferents maneres. Potser la més estimulant és el contacte amb un professor que pensa davant nostre. He gaudit molt llegint l’autobiografia de Richard Dawkins i la seva reivindicació de les bones classes magistrals: “Un bon professor pensant en veu alta, reflexionant, meditant, repetint per aclarir una idea, tornant al camí després d’un moment de dubte, variant el ritme... pot ser un model de com pensar sobre un tema i com transmetre una passió intel·lectual”. Si és tan fascinant aquest espectacle d’un mestre que es nega a oferir explicacions fàcils o improvisades és perquè pensar bé és difícil. Pensar bé, diu Steiner, és transformar la quincalleria intel·lectual que habitualment ens entreté en idees. “Un pensament de primera magnitud -conclou-és tan poc freqüent com la creació d’un sonet de Shakespeare o d’una fuga de Bach”.

Efectivament, som uns déus una mica grotescos.

La insolència moral del cínic

12/10/2014

Diògenes de Sinope, el cínic (del grec kinós, gos), era un tipus singular. Estava convençut que havia descobert la drecera per arribar a la felicitat: viure d’una manera natural, prescindint de tota convenció cultural, com els dos okupes que es van asseure al meu costat en el tren de Rodalies ahir a la nit.

Algú podria pensar que Diògenes es va afanyar a anar a viure al bosc, a ser feliç entre els conills i la ginesta. Però va romandre a Atenes, practicant l’ostentós esport de viure com un home natural al si de la ciutat més sofisticada del seu temps, instal·lant-se com un paràsit entre les contradiccions quotidianes de la gent que complia els seus horaris laborals.

Viure en societat exigeix anar canviant de màscara a mesura que canvia l’espectacle, perquè la gent educada no vol decebre el seu públic, però com que el cínic fa sempre la mateixa funció, considera que ell no porta màscara per la senzilla raó que mai se la canvia.

El desig de mostrar un jo fort i desinhibit és probablement natural, però els que arrosseguem les nostres histèries quotidianes sense gaires estridències sabem que hi ha moltes coses naturals que són contràries a la convivència i que probablement el que és natural en l’home és l’imperatiu de la frustració. Al cap i a la fi, si renunciem al Codi Penal acabem en braços de la llei natural... que és la raó per la qual el cínic no dimiteix de la seva condició de ciutadà.

Diògenes se sentia molt cofoi d’haver-se alliberat de tota hipocresia. No hi ha cap dubte que hi va reeixir. Segons algunes fonts antigues, acostumava a fer-ho tot en públic, tant les urgències digestives com les sexuals. Es justificava dient que si menjar públicament no és vergonyós, tampoc ho hauria de ser donar sortida en públic a les seves conseqüències digestives. Es masturbava també davant de tothom, i es planyia que no fos tan senzill lliurar-se de la picor de la fam fregant-se la panxa. Tota la sofisticada construcció intel·lectual de l’erotisme platònic, ell la resolia manualment.

És fàcil entendre que Atenes podia admetre un Diògenes als seus carrers, però no gaires més, perquè no hi hauria manera llavors de caminar per la plaça pública a peu eixut. Això nosaltres avui ho hem resolt d’una manera molt higiènica creant les xarxes socials.

Diògenes no era només un home insolent. Era un home insolent amb una ideologia que transformava els seus capricis en lliçons de moralitat. En realitat, ell, que feia de la veritat un argument per fuetejar la hipocresia aliena, vivia sempre en el millor aparador d’Atenes, a l’àgora. És ben coneguda l’anècdota que explica que una vegada Alexandre el Gran es va aturar davant seu i li va prometre que li donaria tot el que li demanés. “Aparta’t, que em tapes el sol”, li va contestar. Li podia haver demanat que reparés el clavegueram d’Atenes!

Un altre dia es va posar a demanar almoina a una estàtua. Òbviament estava a l’aguait, amb la resposta preparada, esperant el primer ingenu que li vingués a preguntar què feia: “M’exercito a fracassar”, li va contestar. Quin exercici de vanitat!

El cinisme sembla aspirar a ser la ideologia del nostre temps. La Santa Discreció està envellint ràpidament. Feu un viatge per Rodalies i us adonareu de quanta gent ignora totes les convencions socials quan parla pel mòbil. El cínic està fermament convençut que no té res a amagar, que viu en la realitat tal com és. Som la resta els que estem carregats de prejudicis.

El cínic practica una insolència cruel. Si alguna vegada es trobés amb un grill que canta tan feliç creient que és un rossinyol, no el deixaria en pau fins a fer-li veure que només és un grill, perquè el cínic no és un hipòcrita.

El cínic és l’heroi que tot ho desemmascara, amb plena certesa que la seva privilegiada relació amb la veritat l’hi autoritza. És l’adolescent vivint en l’adult. Diògenes és només el primer personatge de la història social de la insolència. El cínic et mira de dalt a baix perquè t’aixeques d’hora per anar a la feina i et considera un alienat perquè pagues els teus impostos; considera que vandalitzar els serveis públics és un acte d’heroïcitat moral, que respectar la llei és una condemna de l’esclau, que viure a contracorrent és l’única manera d’estar viu i que per afirmar-se un mateix cal estar indignat.

Slavoj Zizek, aquest Borat de la filosofia, fa bé de cínic quan escriu a la premsa d’esquerres que la humanitat és una gran idea, però que el 99% dels homes són idiotes avorrits. Els cínics tot ho diuen a la cara, clar i net.

Amb cap i peus

 11/10/2014

Per raons òbvies intento estar al dia de la literatura pedagògica de casa nostra. Hi ha de tot, que és el normal. I això vol dir que també es publiquen llibres molt interessants. Vull referir-me a dos.

El primer és 100 situacions extraordinàries a l’aula (Cossetània), de Jordi de Manuel i Paz Montserrat. És un llibre escrit amb afecte, i a les llibreries tant podria ser als prestatges de literatura com als de pedagogia. Recull un bon grapat de situacions quotidianes que formen la intrahistòria de l’escola, la lletra petita de la docència, que no ocupa titulars als diaris, però que és imprescindible conèixer si es vol tenir una idea de què és una aula. L’he devorat i m’he reconegut en aquestes històries que als docents ens reflecteixen molt millor que cap llei educativa. He passat de la riallada a la malenconia i de la malenconia a la reflexió perquè, sota una aparença irònica, és un llibre molt seriós.

La virtut de caminar

El segon és Caminar, de Jordi García Farrero (UOC). Tracta d’una activitat que al meu parer és tan educativa com la lectura o l’escriptura: la venerable virtut de caminar. Quan em trobo amb els que van ser els meus primers alumnes, a l’Escola El Cim de Teià, les anècdotes que hi apareixen sempre tenen a veure amb les nostres remotes excursions: aquella vegada que van travessar el Segre agafats a una corda o quan van descobrir un forn romà al costat de Premià. La vivència del paisatge ha sigut per a mi una activitat pedagògica essencial.

Deia Giner de los Ríos que no té sentit estimar la pàtria ideal si no se sap desxifrar “la pàtria circumdant”. La lectura del paisatge és, estrictament parlant, una lectura, i cal aprendre’n les claus, perquè el seu text és història viva. De tots els llibres d’educació que he escrit, del que més orgullós em sento és de Seguint les passes dels almogàvers, perquè és un exercici de lectura d’un paisatge. Doncs bé, el llibre de García és un petit tractat de la pedagogia del caminar, que és l’activitat imprescindible per comprendre el paisatge. La pàtria circumdant es llegeix amb tots els sentits i especialment amb els peus. Casualment la seva publicació ha coincidit amb Andar. Una filosofía (Taurus), del filòsof francès Frédéric Gros, que és una meditació sobre la invitació que ens fa Nietzsche a pensar amb els peus.