sábado, 13 de octubre de 2012

Catalunya lírica


 14/10/2012 

Catalunya líricaCatalunya lírica EFE
Quan vaig arribar a Barcelona, a finals de la dècada dels 70, res em va cridar més l'atenció que el surrealisme quotidià. Mai no oblidaré aquell Primer de Maig -encara als temps grisos- en què un grup de contraculturals es manifestava pel carrer Aragó cridant " Juan Carlos, escucha, Sofía está en la ducha ". Era un crit que recuperava de les cendres del franquisme aquelles pintades de la Barcelona anarquista que deien " Viva la organización de la lucha contra la disciplina " o "No al militarisme, tots al front".
Compartia pis amb un militant heroic del PSUC que s'entenia -molt sovint- amb la dona del cap de la seva cèl·lula comunista. Un dia en arribar al pis em vaig trobar el marit i l'amant plorant, perquè la dona els havia abandonat a tots dos just després de veure amb una amiga Emmanuelle . El pis, tan minúscul que no deixava espai per a cap intimitat, donava a la plaça de Sant Agustí. Cada nit, potser per confirmar les meves sospites sobre el surrealisme català, els gitanos del barri es dedicaven a fer palmas i cantar a la lluna les seves alegries, que eren les meves penes. Els entesos m'asseguren que des dels temps de la taberna de Juanito el Dorado Barcelona ha estat el Vaticà del flamenc i em remeten al darrer fenomen, El Salao, que va triomfar fa uns dies ni més ni menys que a l'Heliogàbal. Aquell ambient de la plaça de Sant Agustí continua viu a la plaça del Raspall, no gaire lluny de la plaça del Poble Romaní, que té un monument al Gato Pérez amb aquesta inscripció: "Al barri de Gràcia hi ha un munt de gent / que porta a la sang el ritme calé". Molt a prop, al carrer Fraternitat, va néixer Antonio González, el Pescaílla , creador de la rumba catalana.
Actualment, el fenomen surrealista que més em crida l'atenció és el Pájaro. Un dia, a les portes del Lletraferit, Alexandre Diego Gary, un barceloní fill de pares il·lustres, Romain Gary i Jean Seberg, em va mostrar una mena de quadre fet amb materials abandonats i em va dir: "És del Pájaro. Fa coses així i les deixa al costat dels contenidors". La cosa en qüestió em va semblar molt digna. Tenia aquesta inscripció: " El arte es basura ". Els habituals del Raval prou bé que saben de què parlo. A la paret, al costat de l'obra del Pájaro, hi havia un cartell amb la foto de Mariz Molina Pérez. Al peu de la foto hi deia: "Próximamente en programa TV 'Cántame una canción'. Todo un orgullo para nuestra comunidad filipina ". Al costat, al carrer de la Lluna hi ha un "espai chill out berber".
Ilya Ehrenbourg descriu a les seves Memòries el seu astorament davant el surrealisme quotidià català. Al front d'Aragó va veure un grup de soldats que havien abandonat la trinxera i es banyaven tranquil·lament. "Durant el dia no lluitem, que fa massa calor -li van dir-, però si s'espera, veurà quina una n'organitzarem d'aquí un parell d'hores!" En una posició no gaire allunyada, Mikhaïl Koltsov estava visitant el batalló del capità Medrano. "Quin enemic té al davant?", va preguntar. "Els facciosos", li van respondre. "Però qui, en concret? Quines forces? Quants canons i metralladores tenen?" "Si l'enemic es diu enemic -li va respondre el capità Medrano, admirat de la ruqueria del periodista del Pravda- , és perquè no va dient quines són les seves forces. Si ho fes, ja no seria l'enemic, sinó l'amic!" Koltsov constata que ningú no s'havia preocupat de fer el més mínim reconeixement de les forces franquistes. La conversa va tenir lloc a l'ombra dels canons enfundats del batalló, inservibles per manca de munició. "Els catalans són uns lluitadors esplèndids -escriu una altra cronista estrangera, Mary Low-, però com a soldats són pèssims. Mai no giren cua davant l'enemic, però és impossible que s'estiguin als seus llocs quan plou".
Em fa l'efecte que Eugeni d'Ors volia subratllar d'alguna manera la singular convivència dels catalans amb la realitat quan en el seu retorn a Barcelona, darrere les tropes franquistes, va lluir un molt poc reglamentari uniforme falangista que feia d'ell una esperpèntica síntesi entre un bomber i un xofer d'aristòcrata. A Salamanca ja havia donat nombroses proves de la seva excentricitat reglamentària, i l'havia justificat al·legant que si bé li agradaven els uniformes, el que de veritat l'entusiasmaven eren els multiformes. No tenia cap inconvenient a visitar els amics amb un uniforme verd adornat amb unes descomunals flors de lis al pit o a presentar-se davant el Caudillo d'una manera estrafolària que Umbral va qualificar de " churrigueresca ".

No hay comentarios:

Publicar un comentario