La piadosa soledat dels xiprers

 28/10/2012

Aquest mes d'octubre farà 56 anys de la primera gran revolta popular contra una dictadura comunista, l'hongaresa. Fins al 1956 hi havia hagut aldarulls esporàdics als països comunistes, però el que va passar a Budapest va esdevenir un símbol que encara hauria de merèixer la nostra atenció.

En un context com l'actual amb tants decebuts amb el capitalisme realment existent, cal tenir molt present què va ser el comunisme realment existent. Tampoc convé oblidar que la política no és altra cosa que la gestió assenyada de les relacions de forces al servei d'un fi i que, a vegades, l'enemic el tenim a casa. A mitjans del segle passat hi havia molts ciutadans europeus occidentals que actuaven com a quintacolumnistes dels tancs soviètics. El 1953, és a dir, tres anys abans dels esdeveniments de Budapest, el Partit Comunista Francès va dedicar aquesta necrològica a Stalin: "El cor de Stalin, l'il·lustre company d'armes i prestigiós continuador de Lenin, cap, amic, germà dels treballadors de tots els països, ha deixat de combatre. Però l'estalinisme és immortal. El nom sublim del genial mestre del comunisme resplendirà amb una brillant claredat a través dels segles. Serem fidels a Stalin per sempre. Els comunistes s'esforçaran per ser dignes, mitjançant una dedicació incansable, a la sagrada causa de la classe obrera, del títol d'honor d'estalinistes. Glòria eterna al gran Stalin. Les seves magistrals i imperibles obres científiques ens ajudaran a reagrupar la majoria del poble". La revolta hongaresa es pot entendre com una insurrecció popular contra aquesta retòrica en recerca de les paraules polítiques elementals.

Tot va començar el 23 d'octubre com una petita manifestació que inicialment es concebia com un acte de solidaritat amb les protestes obreres de Poznan iniciades el 15 de juny i que havien permès als polonesos un cert increment de la seva autonomia, però espontàniament no va trigar a transformar-se en una riuada en què una població molt plural abocava tant les seves frustracions com les seves il·lusions. De manera inevitable tot plegat va prendre un caire marcadament antisoviètic que les autoritats comunistes no van saber com gestionar. El secretari general del partit comunista hongarès va fer un virulent discurs contra els manifestants, que només va servir per tensar més els ànims i, en última instància, per obrir les portes, el 4 de novembre, als 6.000 tancs de l'exèrcit roig que van aixafar la revolta. Aquest home tan manifestament incompetent es deia Erno Gero i havia estat el responsable de la dramàtica transformació socialista de l'economia magiar, que oferia promeses de felicitat col·lectiva a uns ciutadans que veien minvar diàriament la seva qualitat de vida.

La major part de la seva vida Erno Gero va ser un disciplinat funcionari de la revolució. L'any 1937 va ser destinat a Catalunya per la Internacional Comunista amb l'encàrrec d'actuar com a conseller del PSUC a les ordres directes d'Alexander Orlov, el responsable de la NKVD (la policia secreta estalinista) a Espanya. A Barcelona es feia conèixer com a Pedro o Guéré i tenia el seu despatx al darrer pis de la Pedrera, a prop del de Comorera, amb qui es veia sovint. Cap editorial de Treball , l'òrgan del PSUC, es podia publicar sense el seu vistiplau. Les seves decisions havien de ser acatades immediatament, sense discussió. Davant la seva figura freda i implacable, fins i tot el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antónov-Ovséienko, se sentia insegur (amb raons més que sobrades). Va ser l'ideòleg de l'operació contra el POUM que va acabar amb l'assassinat d'Andreu Nin i ho va fer amb tant d'èxit que encara avui n'hi ha que diuen que el POUM era un partit trotskista, fent-se còmplice de la injusta propaganda de Gero. Va ser també un dels principals promotors de terribles txeques barcelonines, autèntics laboratoris de la crueltat que les grans causes poden arribar a covar.

Evidentment a Barcelona no estava mancat d'amics. Caritat Mercader, la mare de Ramon Mercader, l'assassí de Trotski, tenia amb ell tanta familiaritat que sempre li deia Pere.

La seva criminal actuació a Catalunya ha estat premiada amb el nostre oblit. Per la seva desastrosa gestió de la crisi hongaresa, va ser substituït al capdavant del partit comunista i, finalment en va ser expulsat. La causa a la qual havia entregat la seva vida ja no el reconeixia com un dels seus. Va morir a Budapest el 1980.

Cal recordar aquestes coses per no permetre que només els xiprers continuïn creient en Déu.