viernes, 5 de octubre de 2012

Poesia i autoconeixement

Gràcies al llenguatge entenem el que sentia una dona de Mitilene que fa 2.700 anys va escriure: "Només et miro i la meva veu emmudeix". Donem forma al que sentim quan ho verbalitzem. Si els que tenim davant no ens parlen, no els acabem de veure, i si no ens parlem a nosaltres mateixos, no ens entenem. Insistim en la importància pedagògica de la llengua i en la necessitat de la lectura, però per esdevenir intel·lectualment profitosa, la lectura ha de ser com un bon menú, variada. La llengua solament ens ofereix les seves potencialitats expressives quan estem familiaritzats amb les diverses formes de dir. No n'hi ha prou amb fer de tastaolletes literaris, cal memoritzar i rumiar. La poesia és imprescindible perquè sense ella una potencialitat de la nostra ànima queda amorfa. La poesia és, fonamentalment, un estat de l'ànima. Per això el seu gaudi no se'ns entrega fàcilment. Demana una actitud d'autoexigència, de concentració, de sensibilitat envers el ritme, la tonalitat i la cadència del vers que ha format tradicionalment el moll de l'humanisme.

No hay comentarios:

Publicar un comentario