Anostrar

Joan Roure Parella, defensava el 1933 a Escola Normal, el butlletí de l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya, que la pedagogia és essencialment pedagogia de la pròpia cultura, és a dir, del conjunt de continguts i formes d’expressió de la pròpia comunitat. Insisteix que quan la joventut no entoma els valors heretats, una cultura està en crisi. Si diu això és perquè s’ha adonat que al llarg del primer terç del segle XX la psicologia li ha anat restant a poc a poc protagonisme a la pedagogia. Però la psicologia, diu, “separa l’individu del seu món i, per tant, a la joventut dels valors objectius de la seva cultura”.

Efectivament, així és. El resultat d’aquest procés és fàcil de veure avui: les nostres escoles es mostren molt més preocupades per discernir quines són les causes eficients de l’aprenentatge de cada nen en particular (vegeu la fixació una mica neuròtica d’alguns per les últimes investigacions de les neurociències) que per les causes finals de l’escola com a institució republicana.

Sentit de ‘copertinença’

El meu propòsit en escriure llibres i articles sobre educació és bàsicament recuperar la dimensió política, republicana de la pedagogia. Quan estava escrivint L’escola contra el món feia ús d’un terme que sempre m’ha agradat, el de copertinença. Josep Maria Espinàs m’advertia, però, que no era un terme català i vaig haver de carregar-me de raons per poder fer-ne ús. El que jo pretenia era definir l’escola com una institució republicana de copertinença, entenent que no és el mateix la pertinença que la copertinença. Mentre es pot pertànyer, per exemple, a un club sense exigir a la resta de socis que corresponguin a la teva pertinença, la copertinença subratlla la reciprocitat de la relació comuna.

He donat moltes voltes a aquesta idea. I vet aquí que causalment trobo en un vers de Vinyoli el terme català que em mancava. Estimaven les coses, diu Vinyoli, “i les fèiem nostres per causa / de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les” ( Llibre d’amic, VIII ). Efectivament, d’això es tracta: educar, des d’una perspectiva republicana, és anostrar.

Per anostrar, com diu Vinyoli, hi ha una condició imprescindible: estimar. La meva tesi és que el bon mestre és el que estima de manera fins i tot gelosa el millor que el seu alumne pot arribar a ser, però no com a home psicològic, sinó com a home polític, com a ciutadà.