Hi ha dues paraules que em fan nosa: paradigma i complexitat. D’ençà que Thomas Kuhn va començar a donar la tabarra amb els paradigmes ( L’estructura de les revolucions científiques, 1962), no hi ha manera de sortir al carrer sense que algú et faci saber que t’ha passat de llarg el darrer paradigma. Vivim en el paradigma de la successió de paradigmes, que és el paradigma de la ignorància de les permanències. En diem complexitat. És un nom que té la virtut de dignificar la mandra teòrica. Quan les nostres forces intel·lectuals fan figa davant un problema, sempre podem justificar la nostra manca de perspicàcia al·legant que hem tocat l’os de la complexitat.
Richard Riley, que va ser secretari d’Educació de Bill Clinton, va defensar, l’any 2004, que el món se’ns havia tornat tan complex que érem incapaços de veure el futur immediat. “Les feines més sol·licitades el 2010 encara no existeixen”, va dir. La seva conclusió era que l’escola ho fa tot malament, perquè prepara els joves per a feines que no existiran quan acabin els seus estudis. Els treballadors del futur immediat utilitzaran tecnologies que encara no han estat inventades per resoldre problemes que ni tan sols sospitem avui que seran problemes demà. Com a cirereta final va llançar aquesta fal·làcia a la línia de flotació del sistema educatiu: atès que la quantitat d’informació tècnica disponible es duplica cada dos anys, la meitat del que els alumnes aprenen els serà inservible quan acabin la carrera.
A mi em sembla que els enginyers continuaran necessitant una bona base de matemàtiques, física i idiomes. Però els pedagogs postmoderns creuen poder resoldre el dilema de Riley afirmant que és possible desenvolupar la intel·ligència de les noves generacions prescindint de coneixements. Ningú nega que es pot bombardejar els nens amb informacions que no tenen cap efecte positiu en el desenvolupament de la seva intel·ligència. Però això no vol dir que es pugui entrenar la intel·ligència sense proporcionar informació.
Sí, sostenen alguns, perquè a la societat de la informació el que importa no és el coneixement que es posseeix, sinó l’accés al coneixement disponible. No cal memoritzar res -diuen- quan totes les dades imaginables estan a un clic de distància. Conèixer coses és antic, propi del segle XX, una època superada en la qual el coneixement depenia dels llibres, i no de Google.
Si això fos veritat, ens quedaríem sense cultura comuna. Però deixem aquesta qüestió de banda.
Encara que acceptessin que a la societat de la informació (és a dir, a la societat de la sobreabundància d’informació) les dades han perdut rellevància, això no significaria que hagi perdut rellevància tota la informació. El que ha perdut valor és la informació trivial. Si l’economia té a veure amb els recursos escassos, precisament perquè la informació és un recurs cada vegada més gran, la informació rellevant és cada vegada més valuosa.
Per poder discriminar entre la informació rellevant i la irrellevant dues coses semblen imprescindibles: criteri (Balmes és més modern del que ens pensem) i atenció. Com que totes dues són molt més escasses que la informació, són econòmicament molt més valuoses. Podria ser, fins i tot, que la productivitat depengués cada vegada més de la selecció dels filtres adequats. Parlo de filtres, en plural, perquè, des d’un punt de vista econòmic, cal saber garbellar la totalitat de la informació per obtenir-ne el saber productiu i cal garbellar el saber productiu per obtenir-ne el saber amb valor econòmic.
El criteri no és més que una estructura atencional, una forma sofisticada d’atenció (les més sofisticades són les més englobants: les teories). Aquesta és la tesi que defensava Richard A. Lanham a On the economics of attention (2006), que continua plenament vigent. Aquesta vigència posa de manifest que Lanham va saber identificar quins són exactament els problemes als quals hem de donar solució avui, passats vuit anys de la publicació del seu llibre, perquè va saber entendre les permanències.
El repte pedagògic més important del present és l’educació de l’atenció. Però precisament sobre aquesta qüestió la pedagogia postmoderna té poc a ensenyar-nos, perquè ha estat molt més interessada a fomentar l’atenció centrífuga que la centrípeta.
La manera humanista d’educar l’atenció sostinguda ha estat la lectura lenta. Però la lectura i els coneixements es reforcen mútuament. Com més coses sabem, més bé entenem el que llegim, i com més llegim, més coses sabem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario