La poesia del tic-tac

08/06/2014

Deia Leonid Andreiev que “l’home pur santifica el crim”. Andreiev era un revolucionari de primera hora que va morir d’angoixa en constatar que era molt més atractiu assaltar el cel que comprometre’s amb les rutinàries feines postrevolucionàries. José Antonio Balbontín va aplicar aquesta sentència a Ramon Casanellas, assassí de Dato i posterior dirigent del PC de Catalunya: “Era un home simple, confiat i generós”. Un home que santificava el crim.

Jo no t’imagino atemptant contra ningú, però quan al tren de Rodalies em parlaves amb tanta vehemència de la teva indignació, pensava que l’home pur santifica el seu ressentiment, perquè troba en la seva ràbia l’evidència moral immediata que clarifica les fronteres entre el just i l’injust. Com més diàfana és aquesta consciència, més convençut està de tenir un accés privilegiat al coneixement del bé comú. El radicalisme, és, en certa manera, una sobredosi de perspicàcia i optimisme.

No vaig gosar dir-te que la indignació no és una bona consellera. Encara que ens pugui revelar la bondat de les nostres intencions, no prova que tinguem raó. El que prova és que tots ens sotmetem al que admirem amb entusiasme.

Anaves a la Ciutat de la Justícia perquè esperaves que posessin el teu germà, un dels detinguts de Can Vies, en llibertat. “Sóc insolvent, insubmisa, desobedient. Visc fora del sistema. No tinc Seguretat Social ni llibretes d’estalvi. No em fio de la policia ni de la justícia ni de ningú. Són capaços d’inventar qualsevol cosa perquè estan decidits a impedir que no es desenvolupi res d’alternatiu, res que pugui qüestionar el sistema”.

En acomiadar-nos a l’estació de Sants em vas dir que tenies pressa, perquè portaves una carta de l’alcaldessa del teu poble dient que el teu germà era un bon noi. Ni per un moment vaig dubtar de la puresa de les teves intencions.

Bona part dels nostres problemes polítics neixen de les nostres diferències respecte al que admirem, és a dir, de les divergències dels nostres sotmetiments. Chesterton tracta d’aquesta qüestió a L’home que fou dijous mitjançant un diàleg entre dos poetes, Gregory i Syme. Per Gregory, les persones estan malaltes de monotonia, cansades del tic-tac dels rellotges. Per Syme, el que preserva la salut de les persones és el miracle de la previsibilitat. Gregory representa els que, seguint Ulisses, defensen el dret a allunyar-se, i Syme, els que, com Penèlope, es queden a casa mantenint el foc de la llar encès per rebre l’heroi a la seva tornada.

“Per què tota aquesta gent que va amunt i avall en els trens -pregunta Gregory- té un aspecte tan trist i cansat?” Perquè sap -es contesta ell mateix- que el tren està fent el que ha de fer! Sap que si té un bitllet per a una estació, acabarà arribant a aquesta estació. Sap que després de Sloane Square ve Victoria, “i només Victoria”. Als Ulisses els saltaria el cor d’alegria si la propera estació fos Baker Street. Syme replica que el caos no té res de poètic, perquè ens pot portar vés a saber on, a Baker Street o a Bagdad. “Però l’home és un mag, i tota la seva màgia rau en això, que diu Victoria, i aquí hi ha Victoria”. No hi ha res més poètic -proclama Syme- que un fullet amb l’horari d’un tren, que és la prova del triomf de l’home contra el caos. “Quan sento que la propera estació és Victoria, estic sentint l’herald que anuncia una conquesta. Victoria és la victòria d’Adam”.

A Gregory res d’això li fa el pes. “El poeta -diu- està descontent fins i tot als carrers del cel. El poeta és un home indignat”. “Què hi ha de poètic -li etziba Syme- en viure indignat?” Això és com equiparar la poesia i la malaltia. Estar indignat o estar malalt pot ser comprensible en certes situacions, però no té res de poètic. “Indignar-se és com vomitar. És la salut el que és poètic. És una bona digestió el que és poètic. El més poètic de tot, més poètic que les flors, més poètic que les estrelles, el més poètic del món, és no estar malalt”.

Gregory i Syme representen dues actituds que travessen avui cada país modern i que, en el fons, es podrien veure com la sístole i diàstole de la seva dinàmica cultural. Jo sóc més dels Syme perquè, per exemple, valoro molt la puntualitat i les bones formes. Penso, com John O’Leary, un fervent nacionalista irlandès (perdó per la redundància) que “hi ha coses que un home no ha de fer ni tan sols per la seva pàtria: mai ha de cridar en públic”. Però ja intueixo la teva rèplica un xic irada: “¿Tu creus -em preguntaries- que les autoritats fan cas de les manifestacions pacífiques?”