Pedagogia i pedofília

27/02/2016

El creador de les escoles lliures, el pedagog alemany Gustav Wyneken (1875-1964), és també l’autor de L’eros pedagògic, una de les obres que la pedagogia s’ha de prendre cum grano salis. Tenint -segons assegura- com a referent El convit de Plató, hi defensa la creació d’un lligam entre l’alumne i el mestre que faci possible la sublimació de l’erotisme en el coneixement. Wyneken va acabar a la presó el 1921, acusat de pederàstia, però les seves idees no han estat mai completament oblidades. El seu eros pedagògic -si més no en la seva forma més platonitzant- va ser recollit per Paul Goodman als Estats Units i per Homer Lane (el mentor d’A.S. Neill) a Anglaterra.

En un dels seus textos més significatius, Les antinòmies centrals de la pedagogia, es pregunta obertament si és lícit educar un nen. Es respon que educar significa transformar un home en un altre i això èticament és tan condemnable com l’assassinat. Al seu parer, no podem fonamentar moralment el dret a formar -a “violentar”, segons les seves paraules- una persona indefensa. Educar seria esclavitzar. “L’educació no ha de ser la impressió d’un segell aliè en l’ànima del nen ni l’acomodació de l’home jove a qualsevol norma i finalitat, sinó simplement un desenvolupament i cura de les forces i disposicions que estan dorments en l’home, sense cap intromissió de fora, sense cap instil·lació d’idees o suggestions alienes”. El paper del mestre ha de ser “contemplar i deixar créixer sense intervenir”. Wyneken sembla que pensi en Sòcrates i Alcibíades.

Aquestes idees van conèixer una revifalla el 68 entre l’esquerra radical decidida a alliberar sexualment els nens, encara que fos contra la seva voluntat. Va haver-hi escoles a Berlín, com la Rote Freiheit, en les quals les revistes porno estaven considerades material didàctic i els jocs sexuals eren directament estimulats per uns pedagogs obsessionats a evitar tot trauma infantil a la canalla. Els nens havien de ser obligatòriament espontanis i lliures en l’expressió de la seva sexualitat, perquè els adults veien en la repressió sexual la causa subjacent de totes les neurosis socials; i en el control del desig sexual, un instrument de domini de la societat burgesa al mateix temps que la causa de l’agressivitat inherent al sistema capitalista. Concebien la llibertat com un alliberament de les pròpies repressions. Es van obrir jardins d’infància que feien tot el possible perquè els nens s’enfrontessin a situacions en què l’erotisme (tal com era concebut per l’adult) fos ineludible.

I si els nens s’interessaven espontàniament per altres coses o simplement volien jugar als jocs infantils, els pedagogs es veien en la necessitat d’esperonar la seva curiositat sexual per poder satisfer-la posteriorment.

Un dels llibres del moment, La revolució en l’educació, de 1971, criticava també la deserotització de la vida familiar posada de manifest -al seu parer- per la prohibició de l’activitat sexual entre els nens i el tabú de l’incest. Amb l’objectiu de reerotitzar les relacions humanes es van crear comunes que pretenien superar tota restricció burgesa eliminant la propietat privada, les relacions monògames i el control verinós de la vergonya per part “del sistema”.

Els jocs sexuals entre adults i nens es veien amb bon ulls a la Comuna 2 de Berlín, creada l’estiu de 1967 com un projecte d’educació antiautoritària, i en diferents kindergartens privats de Frankfurt, Berlín, Hamburg, Stuttgart... Una vegada i una altra es va descobrir que els nens es mostraven espontàniament molt més interessats pels seus jocs que pel sexe, però els adults estaven disposats a desinhibir-los de les inhibicions que no tenien.

Qui en vulgui més informació pot acudir al capítol 9 de l’autobiografia de Daniel Cohn-Bendit, Der grosse Basar (1975), en què descriu la seva experiència com a mestre en un kinderladen de Frankfurt. O pot trobar les seves declaracions en el programa Apostrophes del 23 d’abril de 1982. Òbviament no tots els adults de l’esquerra radical i contracultural alemanya eren partidaris d’ignorar les fronteres naturals entre els nens i els adults, però haver-n’hi, deunidó si n’hi havia!

La història no acaba aquí. El 1985 Els Verds, a la seva convenció a Lüdenscheid, van defensar que una sexualitat “no violenta” entre els infants i els adults hauria d’estar permesa, sense restriccions d’edat.

Per cert, el fracàs educatiu més gran de Sòcrates va ser l’incontinent Alcibíades, el nen mimat de la democràcia atenesa.

Exemple i actualitat de l’aranya

20/02/2016

Vaig tenir la sort de sopar recentment amb la científica colombiana Gladis Aparicio Rojas, que té l’obstinada pretensió de crear un nou material sintètic basat en el fil de l’aranya Nephila clavipes que, al seu parer, augmentarà la vida útil de les bateries. “És molt més resistent que l’acer i més flexible que el niló”, em va dir. Li vaig preguntar per la seva relació amb les aranyes i em va respondre que “al principi sentia una por natural”, però que, a poc a poc, va començar a entendre el seu comportament: “Vaig aprendre a relacionar-m’hi i avui dia ens hem fet bones amigues. Són unes companyes de feina molt especials i els tinc molta estima”.

Mai hauria vist en una aranya una companya de feina. Però entenc que un científic pot fer-ho. La ciència contempla el passat i el futur des de les hipòtesis que ha bastit en el present. És la seva feina. Però en les coses humanes no passa el mateix. Les coses humanes convé observar-les des del passat, per entendre bé les seves constants, les permanències, i comprendre per què algunes imatges remotes continuen sent valuoses per desxifrar-nos a nosaltres mateixos.

Vista des de les coses humanes, l’aranya és l’animal teixidor que fa de la caça amb parany un art molt subtil. Ningú sap, però, si en realitat quan teixeix la seva tela té la pretensió de caçar mosques. Spinoza sembla que es feia aquesta pregunta quan s’entretenia enganxant-hi mosques per contemplar el posterior festí aràcnid entre rialles estentòries. Gilles Deleuze, que confessava sense complexos la seva fascinació pels polls, les paparres i les aranyes, comenta diverses vegades aquesta conducta del seu admirat Spinoza. Ens diu que, de la mateixa manera que les aranyes no esperen cap premi per teixir bé la seva teranyina, els humans hauríem de realitzar la nostra essència humana i viure d’acord amb ella sense dipositar les nostres esperances en premis futurs. “Els animals -afegeix Deleuze- ens ensenyen el caràcter irreductiblement exterior de la mort. No la porten en si mateixos, encara que es matin necessàriament els uns als altres. La mort és, en el seu cas, el resultat d’una topada inevitable en l’ordre de les existències naturals. Però ells no han inventat encara aquesta mort interior, aquest sadomasoquisme de l’esclau-tirà”

Des d’una perspectiva diferent, Francis Bacon compara les tasques de l’aranya amb les de la formiga i l’abella per concloure: “Els que s’han ocupat fins ara de les ciències han estat empiristes o racionalistes. Els empiristes, a la manera de les formigues, es conformen reunint i utilitzant el que han reunit; els racionalistes, a la manera de les aranyes, teixeixen les teles a partir de la seva pròpia substància; però el mètode de l’abella és el millor: recull la seva matèria de les flors dels jardins i dels camps, però la transforma i la digereix per una facultat que li és pròpia”.

Som com aranyes, ens diu Diderot, i els nostres sentits són la teranyina que teixim per captar el món. Aquesta imatge és recollida per Nietzsche per dir-nos que la xarxa amb la qual atrapem el sentit del món és el nostre llenguatge, que està fabricat i extret de nosaltres mateixos. Estenem la nostra teranyina lingüística i cacem només aquella part de la realitat que s’hi deixa atrapar.

L’aranya també s’ha utilitzat per representar el funcionament de la llei. Sembla que va ser Anacarsis, un filòsof escita amic del grec Soló, el primer que va dir que les lleis són semblants a les teranyines. Els animals petits i prims s’hi queden travats i presos, però els grans i forts les trenquen i se’n van. El poeta còmic Plató va dir alguna cosa semblant: “Les nostres lleis són com aquestes fines teles que l’aranya teixeix entre els murs”. Aquesta analogia és recollida per Francesc Eiximenis al Regiment de la cosa pública, en què es queixa que en “els temps presents” la cosa pública està en decadència per culpa dels governants que “fan de la llei tela d’aranya que no pot retenir res que sia fort, però que reté mosquits i coses sense força”. A Spill d’exemples de naturaleses d’uns quants animals, escrit per un frare franciscà a principis del segle XV, llegim, en aquest mateix sentit: “La aranya fon ben adaptada al propòsit de la justícia, perquè no n’à sinó per al pobre. Que si en la tela de la aranya hi cau un animal petit, o moschó o semblants, s’hi atura e la aranya se’l menja; si hi cau un animal gros (…) se’n va sa e salvo”.

De vegades l’expressió “els temps presents” significa “el present continu de l’home”.

Quan a Davos cantaven les cigales

30/01/2016

Parlem de Davos, però no d’economistes, sinó del debat filosòfic que va tenir lloc a l’Hotel Belvedere el diumenge 17 de març del 1929 entre Cassirer i Heidegger.

Cassirer era un jueu burgès, un liberal humanista partidari de la República de Weimar. Es va atrevir fins i tot a defensar públicament que la idea d’una Constitució republicana, lluny de ser aliena a la mentalitat alemanya, havia estat promoguda per l’idealisme filosòfic. A la seva universitat va celebrar públicament el Dia de la Constitució, malgrat el boicot promogut per molts professors. La majoria del públic assistent al debat el veia com el representant de la filosofia democràtica, que és la filosofia que, en lloc de preocupar-se per la contemplació desinteressada del que és etern, centra els seus esforços a alleujar els mals de l’home. La filosofia democràtica és -per entendre’ns- la caritat bíblica sustentada en cites filosòfiques.

Heidegger promovia una nova manera de pensar centrada en l’existència individual i en la nuesa de l’home davant la mort. Sintonitzava bé amb els joves presents, molts dels quals eren veterans de la Primera Guerra Mundial, marcats pel trauma de les trinxeres. El veien com un filòsof pagà, ja que estava entestat a buscar la veritat de manera orgullosa, imprudent, impertinent fins i tot, i no li importava gens ni mica que fos o no confortable. Aquest era el Heidegger que fascinava Arendt i Löwith.

El debat es va decidir quan Cassirer va ser incapaç de respondre a aquesta pregunta de Heidegger: “¿Fins a quin punt la tasca de la filosofia és permetre l’alliberament de l’angoixa? ¿No deu tenir com a tasca sotmetre l’home, fins i tot radicalment, a l’angoixa?” El 1931, en una conferència titulada L’essència de la veritat, Heidegger va resumir aquesta qüestió en una inversió de la frase bíblica que sosté que només la veritat ens fa lliures. Només la llibertat -va dir- ens fa veritables. No necessàriament lliures o feliços.

Mentre Cassirer parlava de cultura, Heidegger insistia que l’home és un ésser-per-a-la-mort. Si hi ha per a ell alguna possibilitat de transcendència, no es troba en un hipotètic refugi en els grans valors o en les grans idees, sinó en l’assumpció de la seva condició d’ésser-cap-a-la-mort.

L’opinió generalitzada va donar com a triomfador Heidegger, que, d’acord amb el testimoni de Taubes, en acabar, es va negar a donar la mà a Cassirer. Em costa de creure, perquè, si bé les seves diferències, com veiem, eren òbvies, Cassirer havia convidat Heidegger a Hamburg i Heidegger convidarà Cassirer a Friburg. Només a partir del 1933, quan Heidegger es va afiliar al partit de Hitler, es van separar, i de manera definitiva.

Quina és exactament la utilitat de la filosofia, si en té cap? Jo sóc tan escèptic que signaria de grat la carta que, el 19 de febrer del 1758, Diderot va escriure a Voltaire: “Ser útil als homes? ¿Estem segurs de fer alguna cosa més que divertir-los o que hi hagi una gran diferència entre un filòsof i un flautista? Els homes escolten l’un i l’altre amb plaer o desdeny, i continuen sent el que són”. Ara, als meus seixanta anys, crec que els homes fan el que han de fer. Després del debat de Davos, els joves assistents no es van recloure a remugar cada paraula sentida, sinó que van fer una gran festa.

Són els economistes -substituts dels filòsofs a Davos- els que tenen la pretensió (una mica còmica, si ens atenem als fets) d’utilitat. La filosofia, segons com es miri, és pitjor que inútil: és perillosa. Al cap i a la fi no és altra cosa que l’art de dormir amb l’enemic, o, dit d’una altra manera, l’art de deixar anar amarres. Sòcrates, de manera més crua, deia que filosofar és preparar-se per morir, i Demòcrit, que filosofar és aprendre a riure, que és una manera impertinent de dir que quan s’arriba a comprendre com funciona el món és que ja s’està preparat per abandonar-lo. Només és prematura la mort dels ignorants. Cap aquí apunta aquesta pregunta d’Erasme: “Digueu-me: si hagués de morir demà, ¿preferiria morir com a idiota o com a savi?”

Seguint de prop la narració de Plató, podem veure com Sòcrates, després de beure la cicuta, va sentir que el cos se li anava posant rígid. Quan la rigidesa li va arribar al baix ventre, es va cobrir el cap -¿per vergonya?- i, finalment, va fer un encàrrec al seu amic Critó que els filòsofs sense ironia no saben interpretar: “Sacrifica un gall a Asclepi”. El gall és l’animal que estira el coll de matinada, i Asclepi, el déu que cura les penalitats dels cossos malmesos.

La moralitat dels noms

16/01/2016

Un objecte que no està ben definit és un objecte matemàtic? ¿Els matemàtics creen noves realitats quan defineixen nous objectes?

El dia 22 de desembre vaig tenir la sort de dinar amb Jean-Michel Kantor, que es fa aquestes preguntes a El nom de l’infinit, un llibre que va escriure amb Loren Graham i en què explora la història del misticisme matemàtic dels Adoradors del Nom, un grup rus ortodox convençut del poder creador de la denominació. Com si el seu esperit se n’hagués contagiat, Kantor intentava assaborir l’harmonia del nom Barcelona, que, al seu parer, és l’únic nom que cal saber pronunciar per comprendre allò que anomena, perquè no hi ha res trivial en la seva fonètica. En la localització del punt exacte de la seva accentuació es trobaria la barreja de pebre i llum que caracteritza l’atmosfera de la ciutat. “Barcelona és la nostra petita Nova York”. “La nostra”, és a dir, de nosaltres, els europeus.

Al matemàtic Jean-Michel Kantor el va entusiasmar el Saló del Tinell, “un lloc màgic”, la geometria de les petites places i, fatalment, el naturalisme arquitectònic de Gaudí. Pronuncia tots aquests noms amb deler, assaborint-los. Potser assaborir el nom de les coses és la millor manera d’aprendre a relacionar-s’hi i a emmudir la bèstia que portem a dins, que, com que no sap dir noms, parla amb les ungles.

Un dels més il·lustres adoradors del nom va ser el gran matemàtic Dmitri Egorov. Vull dir quatre coses de la seva història, que en realitat és la història de Nikolai Txebotariov.

Egorov mai va amagar la seva intensa fe. Per això va ser acusat de “reaccionari defensor d’idees religioses” i de barrejar matemàtiques i misticisme. Ell reconeixia sense complexos que, efectivament, era religiós, matemàtic i místic i, a més, sostenia que les institucions educatives no s’havien de ficar en les seves creences personals. El 1924, a Moscou, aquesta era una pèssima estratègia defensiva, i va ser expulsat de l’Institut d’Enginyeria Civil. Cal dir que en aquells anys el comissari d’Educació, Lunatxarski, participava en un moviment anomenat Constructors de Déu, entestat a convertir el marxisme en una nova religió. “M’inclino a creure que el marxisme com a filosofia és el nou sistema religiós i el definitiu”, deia. Però, si ho era, era una religió que no admetia competidors.

Per substituir Egorov va ser cridat Nikolai Txebotariov, que era jove, revolucionari, bon matemàtic i un ciutadà soviètic ateu i lleial. Estava casat amb una doctora que es deia Maria Smirnitskaia. Aquesta oferta de feina li obria les portes d’una prometedora carrera acadèmica. Però en informar-se del que havia passat amb el seu predecessor va pensar que no era gens honest substituir algú que estava més ben qualificat que ell i que havia sigut expulsat per qüestions ideològiques. Si ho fes, no podria sentir-se en pau amb ell mateix. A Txebotariov se li van tancar immediatament les possibilitats de treballar a Moscou i va haver de desplaçar-se a Kazan.

Egorov va ser titllat pels seus propis col·legues de sabotejador, una acusació gravíssima. L’estalinisme no podia reconèixer cap error en el comunisme i, llavors, si alguna cosa no hi funcionava, la seva disfunció era la prova que al darrere hi havia un sabotejador. I si no n’hi havia, calia crear-lo. Egorov va ser detingut el setembre del 1939 i enviat a una presó remota, a Kazan. Com que li impedien resar amb els seus rituals, es va declarar en vaga de fam. El seu estat es va agreujar tant que el van ingressar en un hospital i van posar un vigilant a la porta de la seva habitació. Casualment el va atendre Maria Smirnitskaia, la dona de Txebotariov, que immediatament es va adonar de la seva extrema gravetat. Va redactar llavors un certificat de defunció que va lliurar al guardià perquè n’informés els seus superiors i, cobrint-lo amb un llençol, va traslladar el malalt a casa seva amb l’ajut del seu marit. Egorov va morir l’endemà i el van enterrar en una tomba anònima.

Convé mantenir vives les històries dels herois morals, perquè per esdevenir morals hem de començar atrevint-nos a posar nom a la persona moralment valuosa.

Uns anys després, la policia estalinista va detenir un amic d’Egorov, també un gran matemàtic i un adorador del nom, Pàvel Florenski. “Nosaltres -el va advertir el seu interrogador- no podem comportar-nos com el govern tsarista i castigar la gent per un delicte ja comès. Nosaltres ens hem d’anticipar”. Florenski va ser afusellat al gulag de les illes Solovetski, al mar Bàltic, per un delicte sense nom.

Mestres i lampistes

16/01/2016

A TALIS (l’estudi de l’OCDE sobre docència i aprenentatge), la majoria dels docents diuen que entenen l’aprenentatge de manera constructivista, com un procés en el qual els alumnes s’impliquen activament en l’adquisició del coneixement, i rebutgen les metodologies que els forcen a ser receptors passius d’informació. Més del 90% asseguren que el seu paper ha de ser facilitar la investigació que l’alumne desenvolupa autònomament, perquè només d’aquesta manera adquireix un pensament crític i esdevé un actiu constructor del significat d’allò que aprèn.

Jo estic molt agraït a tots aquells professors que van ser un referent intel·lectual i moral per a mi i em van ensenyar coses que ni imaginava que podien existir. No vaig notar cap propietat en el seu coneixement que dificultés la seva transmissió. Crec que el més rellevant no és la via d’accés a una informació, sinó la seva digestió, és a dir la manera com el coneixement nou es relaciona -a vegades de manera fosca i inconscient- amb allò que prèviament creia saber. La guspira de la comprensió és molt capritxosa i l’experiència lluminosa del “Ja hi caic!” sembla tenir vida pròpia. Els conceptes de passiu i actiu en referència al coneixement s’han de valorar diacrònicament, d’acord amb les conseqüències de l’aprenentatge a llarg termini, més que no pas sincrònicament, perquè la memòria no és menys activa que la imaginació. Els processos mitjançant els quals la memòria a llarg termini pren protagonisme com a memòria de treball són molt foscos, però el que està clar és que sense la primera, la segona es queda sense recursos.

Tornem a TALIS. Curiosament, quan en lloc de preguntar als professor per les seves creences ens interessem per les seves pràctiques efectives quotidianes, descobrim que majoritàriament fan ús de les metodologies que prèviament han considerat passives. Sembla que diuen el que és pedagògicament correcte i fan el que és pedagògicament possible.

Recentment, un director em reconeixia melancòlicament que havia pres possessió del càrrec somiant a portar el seu centre a Ítaca, però que no feia més que arreglar vies d’aigua. Qui no té experiència directa de fer classes i del que suposa, per exemple, tractar al llarg d’un dia lectiu amb 180 alumnes en plena ebullició adolescent, mai no comprendrà la transcendental importància de la lampisteria com a ciència auxiliar de la pedagogia.

Cinismes

02/01/2016

Carles Capdevila escrivia en aquestes pàgines que “no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic”. No es referia a cap dels deixebles del grec Antístenes, el creador de l’escola cínica, sinó als que consideren de bon to menysprear els valors morals perquè ells no en creuen necessitar cap. Posem l’exemple d’aquell parricida que havia matat els seus pares i es va dirigir al jutge que estava a punt de llegir-li la sentència d’aquesta manera: “Senyor jutge, no oblidi que sóc un pobre orfe”.

Un filòsof cínic mai ens acusaria d’ingenus, perquè la ingenuïtat era la seva aspiració filosòfica. Enfront de la sofisticació de les convencions culturals, defensava l’espontaneïtat del comportament i, especialment, l’expressió diàfana dels propis pensaments. El cínic genuí es caracteritza pel seu culte fanàtic a la veracitat, siguin quines siguin les conseqüències, que sovint van ser greus. Més d’un va acabar crucificat en la Roma imperial.

La cultura occidental mai no ha oblidat completament el seu component cínic, encara que el cinisme com a moviment no ressorgeix amb força fins que el recuperen els joves nihilistes russos de mitjans del segle XIX. Es van voler caracteritzar, de manera molt conscient, per una sinceritat crua i directa, radicalment oposada a qualsevol forma d’hipocresia i sentimentalisme. Dmitri Pisarev escriu el 1861: “El que es pot trencar, ha de ser trencat; el que aguanti el cop, perdurarà; el que es faci miques, a les escombraries; en qualsevol cas, copeja a tort i a dret, no hi haurà perjudici ni pot haver-n’hi”.

En el nostre temps crec que el filòsof que més atenció ha dedicat, des de la seva càtedra, a la llibertat de paraula dels cínics ha estat Foucault. Crec intuir en els seus últims textos un ambigu lament per la seva falta de coratge per atrevir-se a parlar com un cínic. Dic ambigu per no dir hipòcrita, perquè la diferència entre un catedràtic i un cínic és que aquest últim no té por de perdre la seva reputació.

Jo no tinc gens clar que la veritat crua sigui un bé social.

James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuen Aquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria”.

Al meu parer, cal defensar l’educació en l’actitud de distància. I aquí és on vull anar a parar, perquè avui es considera de bon to pedagògic la incontinència emocional, amb el supòsit que, si no les fas públiques, les teves emocions se somatitzen i deriven en malalties. Davant d’aquest cinisme emocional i d’aquesta emotivitat desinhibida, jo defenso la virtut de l’opacitat i la hipocresia de les bones maneres. Una actriu, vestida de Dior, confessant que el capitalisme la fa plorar, ¿no és una forma de contaminació ambiental?

Fart dels acúfens que m’acompanyen, vaig acudir a una suposada especialista d’una important clínica de Barcelona. La doctora va començar parlant-me d’emocions. Em va dir que cada emoció està relacionada amb un òrgan del cos. Jo li vaig assegurar que no tinc tanta versatilitat emocional. Em va mirar sorpresa. Li vaig preguntar per què n’estava tan segura. Em va contestar que aquesta relació ja era coneguda per la medicina antiga. Crec, més aviat, li vaig dir, que són els acúfens els que em provoquen trastorns emocionals. Bé, és el mateix, em va contestar ella. Després d’una hora de conversa surrealista en la qual, entre altres coses, la doctora em va assegurar que tots els homes veiem en les nostres dones la nostra mare, em va dir que el tractament pujaria a uns 3.600 euros, perquè, segons les seves paraules, el meu és un trastorn idiosincràtic, però que coneixia una financera que em podia ajudar.

El seu domini són els núvols

02/01/2016

L’educació és bàsicament un tropisme de l’atenció. Per això l’educació de l’atenció és més fonamental que l’ensinistrament competencial, que al cap i a la fi és una domesticació tecnològica (en tant que percep l’home de manera instrumental). Educar l’atenció equival, bàsicament, a educar la mirada i l’escolta atenta. Centrem-nos avui en la mirada. Saber mirar és saber trobar en les coses tot el que hi ha, però, com deia Balmes, no més del que hi ha.

La meva amiga B., que coneix el meu interès per aquestes qüestions, m’ha regalat aquest Nadal un llibre que no oblidaré fàcilment, Le météorologue, d’Olivier Rolin. Tracta de la passió i mort d’Alexei Feodosiévitx, un dels primers meteoròlegs de l’URSS, i comença així: “El seu domini eren els núvols”. Estava convençut que el socialisme també s’edificava al cel. Va ser detingut el gener del 1934, acusat absurdament de sabotejar el desenvolupament de l’agricultura socialista, per haver-la privada dels mitjans de previsió de les sequeres. El van portar al gulag de les illes Solovietski, al mar Blanc, i allà, cada vegada que mirava al cel obert, patia atacs d’angoixa. Políticament no era cap heroi. Era un home normal, tot i que, com a pare, el que va fer em sembla que bé mereix el qualificatiu d’heroic.

Tenia una filla, Eleonora -anomenada així en honor de la filla de Marx-, a la qual enviava els dibuixos de les plantes que trobava al gulag amb la intenció d’ensenyar-li els rudiments de l’aritmètica i de la geometria. Els lòbuls de les fulles representaven els números elementals, la seva forma la simetria i la dissimetria, etc. El centenar de cartes que li va escriure conformen un preciós esbós d’una didàctica de la mirada matemàtica. “Cada parterre -li diu en una ocasió- conté algun element per a l’edificació de l’observador”. Mentre la seva dona, Bàrbara, fa creure a Eleonora que el pare està en un llarg viatge d’exploració, ell troba temps cada dia per desplegar davant la mirada d’una nena la geometria implícita en cada planta, com si intentés preservar la seva fe en l’ordre del món. Fins al 1956, any de la seva rehabilitació post mortem, Bàrbara va esperar el seu retorn, però havia estat afusellat el 1937. Poc abans de morir, Eleonora va confessar que la regla de la seva vida havia sigut sempre jutjar-se a si mateixa a través dels ulls del seu pare.