La fràgil psicologia del cranc

20/12/2014

Hi havia una vegada un cranc de mar que, indignat per ser catalogat com un crustaci, clamava contra la ciència: “Sóc jo, us ho dic, jo i només jo!” Qui ens narra aquesta història és William James (1864-1869), un filòsof entestat a tornar a néixer.

A Les varietats de l’experiència religiosa, James divideix els homes en dos grups, segons hagin nascut una o dues vegades. Els primers, no senten cap necessitat de renéixer perquè tot ho troben bé. No tocarien ni una coma del món. Els segons, ben al contrari, no entenen el sentit de tot plegat i sospiten que el món pateix un greu error de disseny. Els primers mai no van ser expulsats del paradís i semblen biològicament programats per ser feliços. Els segons pateixen el pecat original de la malenconia i saben que no hi ha viatge de tornada al paradís. Poden viatjar en el mateix seient del metro, però són al·lògens els uns per als altres. Qui vulgui recuperar el paradís perdut, diu James, ha de tornar a néixer.

Walt Whitman seria el representant dels primers. Va ser, sens dubte, un home extraordinari. Mai parlava malament de ningú. No es queixava ni dels mosquits. Acceptava amb complaença les lleis de la naturalesa i les seves conseqüències (la malaltia, la deformitat, la mort...). Mai es va plànyer ni del temps, ni d’un dolor. Mai ningú el va veure enutjat o esporuguit.

Homes així existeixen, però no sabem com fer nostra la seva vida. A la majoria dels mortals no solament ens costa sentir la simfonia al món, sinó que de vegades sospitem amb un cert sobresalt que les persones que ens envolten fan grans esforços per ballar al so d’una música que no senten. Els veiem i ens semblen uns actors dolents que, probablement, estant pensant el mateix de nosaltres. No ens sorprendria gaire que algú s’aixequés per dir-nos: “Sóc jo, us ho dic, jo i només jo!” Però probablement cap de nosaltres sap ben bé què vol dir ser “només jo”... encara que tots hem constatat que de vegades, fins i tot de manera inesperada, la felicitat ve a visitar-nos i per una estona ens fa sentir-nos en el món com a casa.

James considerava que els nascuts per segona vegada disposen d’una visió més acurada de les coses precisament perquè coneixen la seva fragilitat. Assegura que fins i tot poden arribar a ser més feliços que els altres... si són capaços d’apostar voluntàriament per la construcció de sentit en el món. Tolstoi és l’exemple que ens presenta.

Però Tolstoi mai no va aconseguir néixer una segona vegada. La prova és que, amb vuitanta dos anys, va abandonar una nit la seva dona i va pujar al primer tren que va poder agafar. En sentir-lo arrencar, va escriure: “Estic bé, estic bé. Sóc lliure”. Per què se’n va anar? Per la mateixa raó que ens n’anem tots, perquè volia tenir un present. Quatre dies després, la mort -“indigna de ser creguda”, com l’havia qualificat alguna vegada- va venir a marcar la fi del viatge a l’estació d’Astàpovo.

No és el mateix viure en el paradís que viure fugint. Aquest va ser el cas de Gauguin. Va arribar a Tahití decidit a néixer de nou. Des d’allà va remetre a Europa imatges versemblants del paradís. Algunes se situen entre les més seductores de l’art modern. Però eren falses, perquè el paradís feia anys que havia deixat d’existir. El viatge al jo està ple d’equívocs. De fet, Tahití va ser per a Gauguin una experiència decebedora. Hi havia estat més infeliç que a França. Però va fer tot el possible per amagar la realitat i convèncer el gran públic que havia viscut en pau amb ell mateix i amb el món. Sovint fa seu el vocabulari de les Les Rêveries du promeneur solitaire de Rousseau. Va acabar presoner del seu propi mite, creient que el seu jo autèntic habitava als seus quadres.

“Els meus desitjos estan a l’alçada dels meus plaers”, escriu Rousseau des del seu refugi del llac de Bienne, encenent la imaginació romàntica. El seu desig era dissoldre el seu jo en la contemplació extàtica dels núvols i viure “com si no tingués cap enemic”. Tot Thoreau està latent a Les Rêveries : “Les afinitats que sento amb les fulles agitades del vern i l’àlber em tallen gairebé l’alè”.

“Per què sortim?”, preguntava Mestre Eckhart. La resposta és sempre la mateixa: “Per trobar el camí a casa”. Algunes vegades necessitem allunyar-nos de tot el que és nostre per trobar-nos amb el que és més nostre.

Envoltat dels cims dels Alps, Amiel, que havia descobert que el paisatge és un estat de l’ànima, escrivia al seu Diari íntim : “Retorn a mi mateix. Quina benedicció!” En realitat els està dient als cingles: “Sóc jo, jo i només jo!”

La meva escola tradicional

20/12/2014

Cada vegada que critico algun aspecte de l’escola postmoderna em veig en la necessitat de justificar que no sóc partidari ni de la memorització dels reis gots ni del retorn a la ploma i al tinter. És a dir, em veig obligat a justificar les meves intencions. En realitat, no critico l’escola postmoderna pel que fa, sinó perquè em sembla que es nega a disposar d’una imatge crítica de si mateixa. Es mostra massa obsessionada per entendre’s a ella mateixa negativament, és a dir, en oposició a una imatge molt esbiaixada de l’escola tradicional. Jo tinc una imatge agredolça de la meva escola. I de la meva biografia. Però, en general, n’estic satisfet. I agraït.

Un dia el metge del meu poble li va dir a la meva mare: “ Su hijo vale para los estudios ”. Això va provocar un problema considerable a casa, perquè per fer el batxillerat calia trobar un internat que fos econòmicament assequible. Em van deixar molt clar -jo tenia 11 anys- que, si volia estudiar, havia de guanyar-me cada any una beca i, si no, m’esperava la vida a pagès. I em van portar als caputxins.

Passat el temps, em sento molt agraït a aquells frares. Estaven convençuts que la seva principal obligació era esperonar el meu gust per l’escriptura (aquelles inoblidables redaccions setmanals!) i la lectura. Quantes hores vaig passar sumit entre novel·les, completament aliè al món circumdant! Ara m’adono que aquelles lectures formen part de les estones més intenses que he viscut a la meva vida. Els estic agraït per haver-me presentat complets desconeguts com Beethoven, Mozart o Brahms i, molt especialment, per haver poblat la meva imaginació adolescent amb imatges d’Orson Welles, John Huston, John Ford, Stanley Donen, Eisenstein... Aquesta va ser la meva escola tradicional, als anys 60.

Va ser una escola austera en les formes, perquè sovint es veia obligada a triar entre Elia Kazan o la calefacció i, gràcies a Déu, acostumava a triar Kazan. Però era una escola ambiciosa, entestada a fer-nos visibles les nostres possibilitats més altes. No fa gaire em vaig creuar al carrer amb un d’aquells frares. Va ser ell qui em va reconèixer. Ens vam fer una forta abraçada i vam començar a xerrar. “Vam ser molt durs?”, em va preguntar. “No! -li vaig respondre-. Dura era la vida que ens esperava al poble. Ens vau ajudar a trobar una sortida”. Crec que li vaig treure un pes del damunt.

El cor al pit

6-XII-2014

El cor al pit

El nostre cos, el cos que tenim ara mateix, no és ni completament natural (és el resultat d’un disseny que l’ha acolorit, tallat, polit, modelat, redreçat, etc.) ni completament cultural (el cos té indiscretes urgències que la cultura no entén). És el menys artificial dels artefactes i el menys natural dels éssers naturals. 

A La Reina d’Àfrica, una Katharine Hepburn que sent debilitat pel rigorisme moral li diu a un Humphrey Bogart, que sent debilitat per la ginebra: “La naturalesa és el que hem vingut a aquest món a superar”. No se n’adona que tots dos estan superant la natura, encara que en direccions oposades. L'afecció a la ginebra, especialment en la forma del cultíssim gintònic, és tan cultural com un cilici.

Com seria un home exclusivament natural? Com es mouria? Com portaria els cabells, les ungles, la pell...? Quins sons emetria? Com desenvoluparia els sentits? Si fem cas als especialistes, comencem a rebre les primeres influències culturals mentre estem al claustre matern. L’home, llavors, només seria un ser exclusivament natural en els seus primers mesos de desenvolupament embrionari.

Pico della Mirandola deia que “quan Déu va crear l’home el va fer d’una forma indefinida”, perquè així “pogués ser l’escultor i el modelador d’ell mateix i degenerar o ennoblir segons la seva decisió.” L’autèntica forma natural de l’home seria, llavors, la indefinició, és a dir, la paradoxa. On més clarament es posa això de manifest és en la pell: No sabem portar la nostra nuesa naturalment. La qual cosa no té res a veure amb la moral, sinó la nostra manera de ser.

D’ençà que Mary Quant va dissenyar la minifaldilla cada nova generació s’ha anat retallant la roba... fins que en trobar-se amb la seva pell nua, ha començat a cobrir-la amb tota mena de tatuatges i pírcings. El que ens diuen els joves és: “No miris la meva pell, sinó la seva decoració”. Dubto que una pesa de roba amagui la pell nua amb més contundència que un tatuatge, perquè els tatuatges, al carrer, viuen una pugna darwinista per la seva visibilitat, és a dir, per satisfer l’impuls antropològic de cobrir la nuesa.

La moda, com el disseny en general, és la tecnologia que satisfà aquesta necessitat de visibilitat. Però per fer visible el disseny, cal portar la biologia a un segon pla.

L’home no sap viure biològicament. És, fatalment, un dissenyador preocupat per la moda. No sap viure enclaustrat dins els límits d’un disseny definitiu. Necessita renovar-se. Si la nostra espècie és la més extravagant, és perquè es la més incapaç de suportar la repetició i la uniformitat. Som desnaturalitzats per naturalesa.

Loos veia en el seu temps una "epidèmia ornamental" perquè no va entendre la funció antropològic de l’ornament. A Ornament i disseny (1910), escriu entre altres coses: "L'home modern que es tatua és un delinqüent o un degenerat. Hi ha presons on un 80% dels detinguts presenten tatuatges. Els tatuats que no estan detinguts són criminals latents o aristòcrates degenerats. Si un tatuat mor en llibertat, això vol dir que ha mort uns anys abans de cometre un assassinat." La veritat és que ni l'epidèmia ornamental està en retrocés, ni la manca d'ornaments és signe de cap força espiritual.

Es miri on es miri, en el present o en el passat, el que trobem a tot arreu és la necessitat de donar expressivitat a la nuesa de l'home, que veu la seva pròpia pell com un paper en blanc en el que cal escriure un missatge. 

Doncs bé: la distància que en cada moment hi ha entre l'humà i la naturalesa no és altra cosa que ornament. I en cada època aquest ornament ens expressa la tolerància específica d’una cultura envers la realitat.

Al llibre I de l’Emili, Rousseau es queixa que totes les coses naturals degeneren en les mans de l’home. “L’home força una terra a donar els productes d’una altra; un arbre a llevar els fruits d’un altre; mutila el seu gos, el seu cavall, el seu esclau; ho capgira tot, ho desfigura tot; no vol res tal com ho ha fet la natura, ni tan sols l’home; l’ha d’adaptar a si mateix com ho fa amb el cavall que ensinistra... com ho fa amb l’arbre del jardí́”. Però afegeix: “Si no fos així́, tot aniria encara pitjor”. Aquesta darrera és la part que acostumen a ignorar els rousseaunians moderns. Caminar sobre dues cames no és una cosa natural, però tampoc és cap destorb.

Ce qu’il y a de plus profond en l’homme deia Valéry-, c’est la peau. La pell és tan profunda que hi ha qui es tatua un cor al pit, per deixar ben clar que en té. I, probablement, en cap altre lloc el cor és més humà.

El pati és la veritat de l’escola

El pati és la veritat de l’escola

06/12/2014

El pati de la nostra escola és un espai sentimental que per sempre portarem adherit a l’ànima.

Sense la presència immediata de la tutela del mestre, les diferències entre els alumnes es mostren més descarnades al pati i, allà on hi ha diferències individuals, es despleguen immediatament relacions de poder. Ser adult és dominar una personalitat de diplomàtic. Ser nen és tenir molta més energia que seny diplomàtic per controlar la nostra personalitat. Però, en tots dos casos, la convivència efectiva amb els altres posa de manifest que per poder ser diferent s’ha d’estar disposat a defensar la nostra diferència i, a vegades, cal pagar-ne un preu molt alt.

Una de les experiències més inquietants de la meva vida docent va ser descobrir que hi ha alumnes que s’estimen més ser humiliats que ser invisibles davant aquells que admiren. Necessiten ser reconeguts i, si no poden ser-ho afirmativament, proven de ser-ho patològicament. Així es creen relacions tòxiques, d’absoluta dependència emocional... però que es troben, amb intensitats molt variables, a tots els espais escolars. Cal acceptar que la veritat de l’escola no es mostra en els valors que formula, sinó en la conducta dels alumnes.

Les ferides dels menyspreus

Sergio Vila-Sanjuán ha escrit una obra de teatre de rellevància pedagògica, El Club de la Escalera. Hi tracta, de manera decidida i fins i tot militant, les ferides que els menyspreus, les humiliacions i els abusos patits al pati de l’escola deixen en els adults, perquè sempre portarem amb nosaltres els llocs on vam ser humiliats. Per això, determinats llocs de la nostra escola ocupen un lloc destacat al nostre currículum sentimental -i el currículum sentimental futur del nostres fills i dels nostres alumnes-. A vegades l’angoixa pren la forma del racó d’un pati.

Els partidaris d’educar a casa asseguren que el bullying és inseparable de l’escola. Vull creure que no, però al voltant del 3% de la població infantil nord-americana s’educa a casa i les famílies que en són partidàries asseguren que les escoles són insegures per a la integritat física dels seus fills. I que ser educats a casa els permet ser més feliços, sociables, sans i predisposats a l’aprenentatge.

Potser podrem acabar eradicant el bullying de les escoles, però em temo que no podrem eradicar mai les dinàmiques inherents a les relacions de poder.

Dos dies amb William Kristol

23/11/2014

He passat dos dies amb William Kristol, director de la revista The Weekly Standard i que és la principal figura del neoconservadorisme nord-americà, i l’he presentat a les conferències que ha impartit al Caixaforum de Madrid i de Barcelona. La meva dona, que és el meu sentit de la realitat més fiable, m’ho va deixar clar en sortir de casa: “Si vols alternar amb aquests neocons teus, vés-hi, però res de fotos, que tard o d’hora se n’assabentaran els néts”. Jo, esclar, li vaig prometre fer bondat, i me’n vaig anar a Madrid amb els aforismes polítics d’Antonio Pérez, secretari de Felip II, a la butxaca.

Poc després de saludar-nos, Kristol em va donar la primera lliçó de realisme polític: “Fa vint anys li vam prometre a Ucraïna que, si ens lliurava el seu arsenal atòmic, garantiríem la seva sobirania. Ens hi vam comprometre. Però quan Putin els ha envaït, hem mirat cap a una altra banda. ¿Com creus que estan rebent aquest missatge a Moldàvia o als països bàltics?”

Vaig començar a interessar-me pels neoconservadors el novembre del 1994, quan els republicans van aconseguir la majoria del Congrés dels Estats Units, on feia mig segle que hi havia majories demòcrates. Al New York Times es va presentar llavors el filòsof Leo Strauss com l’ideòleg ocult de la recuperació republicana. Curiosament, quan Strauss va morir, el 18 d’octubre del 1973, el New York Times li va dedicar una petita necrològica, perduda entre les notícies sobre el Watergate, un viatge de Kissinger a Moscou i les informacions sobre inundacions a Espanya “que han provocat almenys 93 morts”. “Leo Strauss, un influent filòsof polític i intèrpret de la teoria política clàssica, va morir dijous de pneumònia. Tenia 74 anys”. “Mestre -seguia dient- de diverses generacions de científics polítics, va escriure llibres per a altres especialistes més que per al públic en general i no era gaire conegut fora del seu camp”. 30 anys més tard aquest mateix diari es farà repetidament ressò dels que presentaven Leo Strauss com l’ideòleg dels neoconservadors i col·laborarà en l’extensió de la calúmnia que la filosofia de Strauss tenia el secret propòsit de preparar el cop que va culminar en la Guerra de l’Iraq.

El menysteniment contra els neoconservadors no expressava la sorpresa d’unes persones racionals i lliures de prejudicis contra els arguments d’uns adversaris ideològics. Era fàcil veure que eren poquíssims els que havien llegit seriosament Strauss. Ningú va acusar mai Clinton de neoconservador perquè en la seva administració hi hagués alumnes de Strauss, però es considerava legítim criticar Bush per aquesta raó. Per descomptat, tampoc importava que Strauss hagués votat diverses vegades els demòcrates o que George Steiner, Richard Rorty i Susan Sontag valoressin molt positivament el seu magisteri.

El que a mi m’interessava de veritat dels neoconservadors era aquest fenomen de rebuig acrític, però àmpliament difós arreu del món. Vaig sospitar que el pensament, per una llei que sembla inherent a la mateixa naturalesa de les coses humanes, necessita realitzar grans economies per convertir-se en pensament políticament actiu i que les seves principals eines economitzadores són la burla i la por. Això s’ha practicat si més no des d’Aristòfanes. Des de Sòcrates sabem també que el pensament filosòfic és el que es nega a economitzar. El pensament que no economitza és inútil com a munició dialèctica. Però la burla i la por no serveixen només per desprestigiar l’enemic. De fet, ben mirat, cap de les dues coses, per elles mateixes, refuten res. Deixen els arguments del contrari intactes. No podem refutar el que ens neguem a comprendre. La principal utilitat de la burla i la por rau en el seu fenomenal poder cohesionador. I per això mateix són instruments polítics quotidians.

Antonio Pérez, el secretari de Felip II, ho deia així: “Als ídols no els agrada veure davant d’ells l’escultor que els va forjar”. Això és especialment cert quan l’escultor que et dota d’identitat és la imatge falsejada de l’enemic. Per aquesta raó diu Leo Strauss que les victòries són proves molt ambigües a favor de la causa justa.

En les estones que vaig poder fer-ho, vaig parlar amb Kristol de la seva mare, la filòsofa Gertrude Himmelfarb -als seus llibres vaig aprendre per què Aristòtil diu que l’home és un animal polític, i no un animal social-; dels hel·lenistes Seth Benardete i Donald Kagan, i de Francis Fukuyama, íntim amic de Kristol a Harvard, que quan era neocon era dolentíssim i ara que dóna suport a Obama s’ha purificat dels seus pecats.

Les meves mans, el meu capital

22/11/2014

Recordo sovint aquell cartell electoral del PSUC que mostrava un obrer amb les mans obertes sota aquest text: “Les meves mans, el meu capital”. Efectivament, la majoria de nosaltres som valorats socialment pel que sabem fer, és a dir, pel valor de la nostra força de treball. Per això m’escandalitza que es critiqui frívolament el valor de l’esforç. Hi ha qui gosa dir que l’esforç és un valor neoliberal. Però l’esforç és el que ens allibera de la inutilitat, cosa molt necessària si no es disposa d’un bon capital d’un altre tipus o d’una bona agenda de contactes. Quins temps vivim, que cal justificar el que és evident!

L’esforç és un valor perquè ens ajuda a ser autònoms i no hi ha per al pobre més autonomia que la que pot conquerir amb el seu esforç. Qui li digui el contrari l’està condemnant o a la misèria o a la dependència social.

‘Enkrateia’

Sòcrates es va inventar una paraula per referir-se a l’autonomia, enkrateia, és a dir, domini d’un mateix. El seu contrari és l’ akrasia, la incapacitat per conduir les regnes de la pròpia vida. Qui té enkrateia és continent (es conté a si mateix), qui està dominat per l’ akrasia és incontinent (es veu desbordat per si mateix). Per als socràtics l’enkrateia era la primera de totes les virtuts, perquè sense ella cap altra era possible.

-Com entens, tu, això de governar-se a un mateix? -li van preguntar a Sòcrates.

-Consisteix -va contestar- a ser amo d’un mateix sabent gestionar amb intel·ligència els desitjos que sorgeixen d’un mateix.

“Qui, dient que vol anar d’un lloc a un altre, no para de fer tombs, ¿sap on va?”, ens pregunta Sòcrates. És clar que no, i aquesta pèrdua del nord és pròpia de l’incontinent, que està sempre vagant (o errant: això és la vagància). Anar a regna solta no ens fa més lliures. Ens fa capritxosos.

Plató escriu que “la victòria sobre un mateix és, de totes les victòries, la primera i la millor, mentre que ser vençut per un mateix és, de totes les derrotes, la pitjor i més vergonyosa”. Només hi ha una manera de ser amo d’un mateix: amb el treball sobre un mateix, resistint-se a les distraccions i a la fatiga. Ara que és de bon to parlar del mètode socràtic, cal recordar que aquest mètode no té més objectiu que el domini d’un mateix, la voluntat de posar el nostre capital a les nostres mans.

La ciutat i l'exemple

12/11/2014

Entenc que una ciutat educadora no només vol proporcionar bons equipaments per a la instrucció, fomentar la competència professional i coordinar els serveis educatius. Tot això ho hauria de fer sense donar-se cap títol. Entenc també que una ciutat educadora vol ser un agent educatiu permanent amb voluntat de contrarestar els factors deseducatius. D’una ciutat amb aquestes aspiracions cal esperar, llavors, una consciència diàfana dels elements educadors i deseducadors que ja actuen al si de tota ciutat. ¿Però fins a quin punt una ciutat pluralista moderna defensora de la lliure iniciativa pot ser jutge i part?

La preocupació educadora de la ciutat és tan antiga com la mateixa ciutat, però se’ns fa explícita en l’ Apologia de Sòcrates de Plató. Recordem que Sòcrates va ser condemnat a mort per corrompre el jovent. A Atenes s’entenia que hi havia dues instàncies educadores públiques, les institucions i l’exemple, i dos instruments educadors, el sentiment d’orgull (per l’emulació del que era valuós) i el de vergonya. En darrera instància no educava la ciutat sinó el seu règim polític, entès com una cultura comuna, una manera de viure i de comportar-se, un sentiment compartit d’orgull i vergonya. Tot això s’expressava en el reconeixement públic del bon ciutadà, mitjançant el qual la ciutat es trobava cara a cara amb el millor que podia donar de si i ho oferia com a exemple als joves. El ciutadà exemplar era la millor expressió del seu règim polític. La grandesa d’una polis es mesurava pel tipus d’home que era capaç de nodrir el seu règim. És això el que ens deia el barceloní Ramon Rucabado al seu Compendi d’educació civil (1920).

“-Quin és el bé més gran que un ciutadà pot fer a la ciutat?

-L’exemple de la seva bona conducta personal.

-Quina altra condició tindrà el ciutadà digne de tal nom?

-La consciència dels molts altres beneficis que deu fer i pot fer per la ciutat”.

Una ciutat és educadora quan els seus ciutadans són conscients del seu deure d’exemplaritat pública, començant per les seves figures públiques. Començant pels seus representants.

Vic

 08/11/2014

“Busques alguna cosa?”, em pregunta Josep Costa. “Furonejo...”, li dic mentre guardo el llibre al seu lloc. El preu és excessiu. Hi ha gent que entra a una llibreria perquè sap el que vol. Jo hi entro amb l’esperança de trobar el que encara no sé que voldré. De Costa Llibreter mai n’he sortit decebut.

Entra un nou client interessat en literatura de viatges. Veig entre dos llibres anodins la Vida de Lord Byron, d’Emilio Castelar. En tenia un exemplar, però el vaig perdre quan era bona gent i deixava llibres als amics. Finalment em quedo amb l’ Anecdotario d’Alfredo R. Antigüedad (1926), un gran periodista donostiarra, i Bandera d’escàndol, de Ramon Rucabado (1934), que recull les diatribes d’aquest insigne retrògrad contra l’ Exposició del Nu, que es va inaugurar a Barcelona el 15 de desembre de 1934, amb un fenomenal èxit de públic.

Parlem d’aquesta exposició. Portem cinc minuts junts i ja fem tertúlia. Al meu parer Rucabado no estava completament mancat de raó. Mentre els promotors de l’exposició defensaven la dimensió moral del nu artístic i animaven els joves a omplir les platges amb la seva nuesa, ell els preguntava: “I què fem els homes de quaranta anys, absurds i deformats?” Segons Rucabado, d’aquesta estridència moral, el responsable era -el 1934-“el turisme frívol que ha abocat la riuada tèrbola del seu carnestoltes cosmopolita”. L’altre client ens comenta, amb una ironia trista, que va sentir casualment una conversa entre els seus dos fills adolescents davant la seva biblioteca. Un li preguntava a l’altre: “Tu voldràs aquest munt de llibres?” L’al·ludit li va respondre: “Per a què?” Al dia següent, va fer neteja i va llençar més de la meitat de la seva llibreria al contenidor. Josep Costa afegeix alguna cosa sobre l’incert futur del seu negoci al si de la seva família. Jo m’acomiado perquè en vint minuts he de fer la conferència inaugural del curs escolar a la Sala de la Columna de l’Ajuntament. Tots -penso en sortir al carrer de Sant Sadurní- sentim d’alguna manera, a partir d’una certa edat, que hem fet de la nostra vida alguna cosa així com una tradició que es quedarà fatalment sense hereus.

M’agrada Vic. A cada ciutat hi ha un urbanisme, una història, una llum... i una manera de caminar. A les ciutats d’arrel carlina es passeja amb una certa dignitat processional. Els carlins mai no van ser prou marcials per fer desfilades impecables. Quan començaven a marcar el pas, els sortia una processó. Veig els vigatans passejant parsimoniosament com si amb la seva presència beneïssin els carrers. A l’Ajuntament em rep cordialment Anna Erra, que, generosament, transforma una observació que faig de passada, en una invitació per ensenyar-me les obres de Sert que es guarden a la casa consistorial.

Sert tenia dos defectes importants: era franquista i ric. Com demostra el cas de Dalí, cap d’ells era imperdonable. Però Sert, a més a més, estava especialment dotat per a la felicitat i per a una pintura catòlica, si el catolicisme és la religió de l’encarnació. Pintava titans que són com nosaltres i així metaforitzava el segle XX. Els francesos no van tenir cap inconvenient a dedicar-li una exposició al Petit Palais fa un parell d’anys, potser perquè saben que al mateix temps que Sert pintava una al·legoria de la defensa de l’Alcázar, Claudel escrivia la seva Ode à Pétain, o potser perquè van ser testimonis de la seva amistat amb Picasso, Cocteau, Gide, Diaghilev, Stravinsky…

L’acte d’inauguració del curs es clou d’una manera entranyable amb la Coral de l’Escola la Sínia. Una escola amb el 70% dels alumnes nascuts a l’estranger. Han cantat cançons catalanes sota l’atenta mirada de Maria Àngels Anglada, que ens observa des de la intemporalitat del seu retrat.

A dos quarts de nou abandono l’Ajuntament i entro en un restaurant proper. En seure, obro a l’atzar el llibre del donostiarra Antigüedad i em trobo amb aquesta anècdota. L’escriptor Pedro Muñoz Seca esmorzava un cafè i una torrada llegint el diari, al Café de Levante, a Madrid. Quan s’aixecava per anar-se’n, hi apareixia puntualment una dona a la qual li donava mitja torrada i el diari... fins que la dona va deixar d’anar-hi. Una setmana més tard es van presentar davant la taula de Muñoz Seca dues velles que li van comunicar la defunció de la dona habitual, i li van assegurar que abans de morir havia fet testament i els havia deixat a una la mitja torrada i a l’altra el diari.

Efectivament, una herència només pertany a qui vol heretar-la.

L’ensenyament efectiu

08/11/2014

Si penses que una pràctica innovadora no és, pel fet de ser innovadora, superior a les bones pràctiques tradicionals, ets pedagògicament incorrecte. Però no estàs equivocat. Un estudi recent afirma que les evidències a favor de l’aprenentatge per descobriment o “dels estils d’aprenentatge” són “anecdòtiques”. Ha estat publicat per The Sutton Trust, una fundació del Regne Unit dedicada a la promoció de la mobilitat social i la reducció de les desigualtats educatives, i l’ha dirigit Robert Coe, director del Center for Evaluation and Monitoring de la Durham University. Després d’analitzar més de 200 investigacions recents sobre l’eficiència docent, Coe apunta:

1. Els millors professors dominen la seva àrea de coneixement i estan sempre aprenent coses noves.

2. Les conviccions del professor sobre la seva assignatura i les peculiaritats del seu aprenentatge tenen una gran incidència en els resultats dels alumnes.

3. Les lloances indiscriminades i immerescudes als alumnes no els fan bé. Sovint fomenten un narcisisme molt fràgil.

4. La didàctica importa. L’aprenentatge ordenat de forma progressiva és especialment eficaç amb els alumnes procedents de mitjans culturalment desfavorits.

5. El progrés de l’alumne és el criteri que millor avalua la qualitat del seu professor.

6. La interacció del professor amb l’alumne té un gran impacte en l’aprenentatge i contribueix a la creació d’un clima positiu a l’aula.

7. Un clima positiu és aquell en què els alumnes saben que el professor està disposat a entendre les seves dificultats específiques.

8. Sense capacitat per controlar el comportament dels alumnes no hi pot haver un clima positiu a classe.

9. Tot i la popularitat dels “estils d’aprenentatge” no disposem d’evidències que ens permetin preferir aquest mètode als tradicionals.

10. Per aprendre cal esforçar-se. L’esforç pot ser estimulant. A més, la convicció que s’aprèn alguna cosa difícil ajuda a retenir-la més temps.

11. Les relacions amb col·legues i pares tenen un impacte moderat en l’aprenentatge dels alumnes.

12. En general, els resultats dels alumnes són molt superiors amb els mètodes tradicionals que estimulen l’esforç personal, utilitzen el temps de classe de manera eficient i insisteixen en normes clares per organitzar la convivència.

La credulitat dels nens

25/10/2014 00:00

Mai m’han agradat gaire ni els contes infantils que presenten els animals salvatges com si fossin persones filantròpiques, amables i raonables, ni els ecologistes que humanitzen els animals per defensar-los. Totes aquestes projeccions morals sobre la naturalesa em sembla que fomenten més la beateria que el pensament crític. Si hem de salvar els animals salvatges de l’extinció no és perquè siguin bons i la seva desaparició suposi una reducció de la moralitat del món, sinó perquè són salvatges i la seva desaparició redueix la nostra riquesa biològica.

Els óssos de peluix poden ser molt macos i els óssos filantròpics dels contes poden proporcionar-nos interessants reflexions morals, però haurien d’avisar els nens que en la vida real no s’hi acostin, perquè la imatge infantilment bucòlica d’una naturalesa amable és un joc de la imaginació. Ni als óssos ni als lleons els causa cap problema de consciència cruspir-se un nen.

Llegint la biografia de Richard Dawkins, Una curiositat insaciable, em trobo amb una pregunta inquietant: “Per què els adults promouen la credulitat dels nens?” Dawkins està pensant en els contes infantils que, al seu parer, es caracteritzen per una “penosa absència de pensament crític”. “No hauríem d’instruir els nens -diu- en el pensament crític i l’actitud escèptica des de la primera edat? ¿No se’ls ha d’ensenyar a dubtar, a sospesar la plausibilitat d’una afirmació, a demanar evidències?”

Imaginació i pensament crític

Donem per fet que la literatura fomenta la imaginació i el pensament crític. Però potser la relació entre imaginació i pensament crític no és gens òbvia. Confesso, amb certa vergonya, que mai m’havia plantejat aquesta pregunta. Sens dubte, una imaginació descontrolada ens fa ingenus. Pot ser comprensible la creença que si es desitja molt una cosa es farà realitat. Però encara és més raonable acompanyar aquest desig amb el nostre esforç. Podem pensar que no hi ha brúixola més fiable que el nostre cor, però no ens hauríem d’oblidar d’analitzar els resultats de la nostra navegació cordial de manera racional.

Acostumem a dir que als nens els agrada investigar coses. Però és indubtable que sovint es conformen amb qualsevol resposta i el pensament crític és aquell que sospita que darrere la seguretat d’una resposta hi ha sempre una pregunta inquietant que encara no sabem formular.

El flagell de la vida?

24/10/2014

Els hotentots, uns pastors nòmades del sud-oest de l’Àfrica, anomenen al pensament el flagell de la vida. Potser no els falta raó. Si més no, això és el que suggereix un article publicat el 4 de juliol a la revista Science (Timothy D. Wilson, The challenges of the disengaged mind ), que deixa per terra el nostre narcisisme racionalista, perquè conclou que se’ns fa molt costerut quedar-nos a soles amb els nostres pensaments. Hi ha qui s’estima més donar-se descàrregues elèctriques.

Timothy Wilson va demanar a 400 universitaris que es quedessin en silenci al llarg de quinze minuts en una habitació sense finestres i gairebé sense mobles. En acabar, havien d’avaluar el seu grau d’avorriment. Va repetir l’experiment en diferents circumstàncies i amb diferents tipus de persones. Però els resultats van ser molt homogenis. Es va veure obligat a constatar que la majoria de nosaltres simplement no gaudim pensant. No importa ni l’ambient, ni l’edat, ni la relació de les persones amb la tecnologia.

Per avaluar fins a quin punt aquesta conclusió era certa, Wilson va dissenyar un nou experiment. Quaranta-dos alumnes es van asseure sols en una habitació amb els turmells connectats a una màquina que podia proporcionar-los un molest, encara que no dolorós, electroxoc. Si estaven molt avorrits, podien aplicar-se descàrregues elèctriques per entretenir-se. Dotze de divuit homes i sis de vint dones van optar per aquesta alternativa d’una a sis vegades. Un noi que, segons sembla, s’avorria desesperadament va arribar a les cent noranta. Després de llegir l’article no puc allunyar la sospita que si no ens sentim estúpids és perquè fem tot el possible per amagar-nos que ho som.

Molt abans que Wilson, Pascal ja havia observat que ens distraiem amb qualsevol cosa. L’home, que es considera el “sobirà jutge del món”, no és un bon jutge d’ell mateix. “No necessita una canonada per interrompre els seus pensaments; n’hi ha prou amb el grinyolar d’un penell o d’una politja. Una mosca brunzint al seu costat ja l’incapacita per ordenar les seves idees”. “Quin Déu més grotesc!”, conclou Pascal.

Però malgrat el que diguin Wilson o Pascal, sembla evident que no tots ens distraiem amb la mateixa facilitat. Efectivament, una mosca és una molèstia, però no tothom es perd seguint el vol d’una mosca.

El 1944, Isaiah Berlin va haver de fer un vol urgent de Washington a Londres en un bombarder de l’exèrcit amb una màscara d’oxigen perquè la cabina no estava pressuritzada. No podia ni parlar, ni dormir (el soroll l’hi impedia), ni llegir (viatjaven a les fosques). Així que es va dedicar a pensar. En aquest viatge va néixer un historiador de les idees.

Però el que educativament ens interessa no és constatar que la capacitat atencional varia molt entre les persones, sinó saber si es pot desenvolupar en una persona. Hi ha pedagogs postmoderns que consideren que l’atenció és una andròmina de la societat industrial i que el que és verdaderament modern és el multitasking, però les evidències ens mostren que la falta de control atencional no tan sols dificulta greument l’aprenentatge sinó que desemboca fàcilment, per raons òbvies, en l’estrès i en problemes de relacions amb els altres. Qui no pot controlar la seva atenció està incapacitat per desenvolupar un pensament estratègic.

Els investigadors del Boston Attention and Learning Lab afirmen que sí, que les ments vagabundes poden aprendre a focalitzar l’atenció i la concentració. Però hi ha un problema: per controlar l’atenció cal parar esment al que fem. És a dir, cal desenvolupar la musculatura de la voluntat.

A pensar se n’aprèn de diferents maneres. Potser la més estimulant és el contacte amb un professor que pensa davant nostre. He gaudit molt llegint l’autobiografia de Richard Dawkins i la seva reivindicació de les bones classes magistrals: “Un bon professor pensant en veu alta, reflexionant, meditant, repetint per aclarir una idea, tornant al camí després d’un moment de dubte, variant el ritme... pot ser un model de com pensar sobre un tema i com transmetre una passió intel·lectual”. Si és tan fascinant aquest espectacle d’un mestre que es nega a oferir explicacions fàcils o improvisades és perquè pensar bé és difícil. Pensar bé, diu Steiner, és transformar la quincalleria intel·lectual que habitualment ens entreté en idees. “Un pensament de primera magnitud -conclou-és tan poc freqüent com la creació d’un sonet de Shakespeare o d’una fuga de Bach”.

Efectivament, som uns déus una mica grotescos.

La insolència moral del cínic

12/10/2014

Diògenes de Sinope, el cínic (del grec kinós, gos), era un tipus singular. Estava convençut que havia descobert la drecera per arribar a la felicitat: viure d’una manera natural, prescindint de tota convenció cultural, com els dos okupes que es van asseure al meu costat en el tren de Rodalies ahir a la nit.

Algú podria pensar que Diògenes es va afanyar a anar a viure al bosc, a ser feliç entre els conills i la ginesta. Però va romandre a Atenes, practicant l’ostentós esport de viure com un home natural al si de la ciutat més sofisticada del seu temps, instal·lant-se com un paràsit entre les contradiccions quotidianes de la gent que complia els seus horaris laborals.

Viure en societat exigeix anar canviant de màscara a mesura que canvia l’espectacle, perquè la gent educada no vol decebre el seu públic, però com que el cínic fa sempre la mateixa funció, considera que ell no porta màscara per la senzilla raó que mai se la canvia.

El desig de mostrar un jo fort i desinhibit és probablement natural, però els que arrosseguem les nostres histèries quotidianes sense gaires estridències sabem que hi ha moltes coses naturals que són contràries a la convivència i que probablement el que és natural en l’home és l’imperatiu de la frustració. Al cap i a la fi, si renunciem al Codi Penal acabem en braços de la llei natural... que és la raó per la qual el cínic no dimiteix de la seva condició de ciutadà.

Diògenes se sentia molt cofoi d’haver-se alliberat de tota hipocresia. No hi ha cap dubte que hi va reeixir. Segons algunes fonts antigues, acostumava a fer-ho tot en públic, tant les urgències digestives com les sexuals. Es justificava dient que si menjar públicament no és vergonyós, tampoc ho hauria de ser donar sortida en públic a les seves conseqüències digestives. Es masturbava també davant de tothom, i es planyia que no fos tan senzill lliurar-se de la picor de la fam fregant-se la panxa. Tota la sofisticada construcció intel·lectual de l’erotisme platònic, ell la resolia manualment.

És fàcil entendre que Atenes podia admetre un Diògenes als seus carrers, però no gaires més, perquè no hi hauria manera llavors de caminar per la plaça pública a peu eixut. Això nosaltres avui ho hem resolt d’una manera molt higiènica creant les xarxes socials.

Diògenes no era només un home insolent. Era un home insolent amb una ideologia que transformava els seus capricis en lliçons de moralitat. En realitat, ell, que feia de la veritat un argument per fuetejar la hipocresia aliena, vivia sempre en el millor aparador d’Atenes, a l’àgora. És ben coneguda l’anècdota que explica que una vegada Alexandre el Gran es va aturar davant seu i li va prometre que li donaria tot el que li demanés. “Aparta’t, que em tapes el sol”, li va contestar. Li podia haver demanat que reparés el clavegueram d’Atenes!

Un altre dia es va posar a demanar almoina a una estàtua. Òbviament estava a l’aguait, amb la resposta preparada, esperant el primer ingenu que li vingués a preguntar què feia: “M’exercito a fracassar”, li va contestar. Quin exercici de vanitat!

El cinisme sembla aspirar a ser la ideologia del nostre temps. La Santa Discreció està envellint ràpidament. Feu un viatge per Rodalies i us adonareu de quanta gent ignora totes les convencions socials quan parla pel mòbil. El cínic està fermament convençut que no té res a amagar, que viu en la realitat tal com és. Som la resta els que estem carregats de prejudicis.

El cínic practica una insolència cruel. Si alguna vegada es trobés amb un grill que canta tan feliç creient que és un rossinyol, no el deixaria en pau fins a fer-li veure que només és un grill, perquè el cínic no és un hipòcrita.

El cínic és l’heroi que tot ho desemmascara, amb plena certesa que la seva privilegiada relació amb la veritat l’hi autoritza. És l’adolescent vivint en l’adult. Diògenes és només el primer personatge de la història social de la insolència. El cínic et mira de dalt a baix perquè t’aixeques d’hora per anar a la feina i et considera un alienat perquè pagues els teus impostos; considera que vandalitzar els serveis públics és un acte d’heroïcitat moral, que respectar la llei és una condemna de l’esclau, que viure a contracorrent és l’única manera d’estar viu i que per afirmar-se un mateix cal estar indignat.

Slavoj Zizek, aquest Borat de la filosofia, fa bé de cínic quan escriu a la premsa d’esquerres que la humanitat és una gran idea, però que el 99% dels homes són idiotes avorrits. Els cínics tot ho diuen a la cara, clar i net.

Amb cap i peus

 11/10/2014

Per raons òbvies intento estar al dia de la literatura pedagògica de casa nostra. Hi ha de tot, que és el normal. I això vol dir que també es publiquen llibres molt interessants. Vull referir-me a dos.

El primer és 100 situacions extraordinàries a l’aula (Cossetània), de Jordi de Manuel i Paz Montserrat. És un llibre escrit amb afecte, i a les llibreries tant podria ser als prestatges de literatura com als de pedagogia. Recull un bon grapat de situacions quotidianes que formen la intrahistòria de l’escola, la lletra petita de la docència, que no ocupa titulars als diaris, però que és imprescindible conèixer si es vol tenir una idea de què és una aula. L’he devorat i m’he reconegut en aquestes històries que als docents ens reflecteixen molt millor que cap llei educativa. He passat de la riallada a la malenconia i de la malenconia a la reflexió perquè, sota una aparença irònica, és un llibre molt seriós.

La virtut de caminar

El segon és Caminar, de Jordi García Farrero (UOC). Tracta d’una activitat que al meu parer és tan educativa com la lectura o l’escriptura: la venerable virtut de caminar. Quan em trobo amb els que van ser els meus primers alumnes, a l’Escola El Cim de Teià, les anècdotes que hi apareixen sempre tenen a veure amb les nostres remotes excursions: aquella vegada que van travessar el Segre agafats a una corda o quan van descobrir un forn romà al costat de Premià. La vivència del paisatge ha sigut per a mi una activitat pedagògica essencial.

Deia Giner de los Ríos que no té sentit estimar la pàtria ideal si no se sap desxifrar “la pàtria circumdant”. La lectura del paisatge és, estrictament parlant, una lectura, i cal aprendre’n les claus, perquè el seu text és història viva. De tots els llibres d’educació que he escrit, del que més orgullós em sento és de Seguint les passes dels almogàvers, perquè és un exercici de lectura d’un paisatge. Doncs bé, el llibre de García és un petit tractat de la pedagogia del caminar, que és l’activitat imprescindible per comprendre el paisatge. La pàtria circumdant es llegeix amb tots els sentits i especialment amb els peus. Casualment la seva publicació ha coincidit amb Andar. Una filosofía (Taurus), del filòsof francès Frédéric Gros, que és una meditació sobre la invitació que ens fa Nietzsche a pensar amb els peus.

"Esperança, sí a tot”

28/09/2014 00:00

“ Il faut être résolument moderne! ”, deia Rimbaud. Això sonava provocador el 1873. Avui sona antic. Intuïm que ja no n’hi ha prou volent ser modern, però tampoc volem ser qualsevol cosa. No fa gaire Finkielkraut ens advertia que havia arribat l’hora de ser metamodern. Jo no sóc ningú per contradir un pensador tan important... però la seva proposta m’agafa en una situació delicada: encara estic intentant empassar-me això de ser postmodern, que m’ha fet bola.

És impossible seguir avui Rimbaud per la senzilla raó que ja no sabem què és, exactament, ser antic, i sense aquesta referència no té gaire sentit voler ser “ résolument moderne ”. De fet, cada vegada parlem menys de modernitat i més d’innovació. Quan la modernitat se’ns ha fet problemàtica, hem premut l’accelerador i hem convertit en valor la innovació. Recentment vaig formar part d’un jurat que tenia per missió fer un reconeixement públic de la que, al nostre parer, fos la millor escola d’una ciutat. El debat aviat es va reduir a trobar l’escola més innovadora. L’innovador ha substituït el bo en la consciència espontània de molta gent.

L’innovador és fàcil de reconèixer, perquè corre molt. No pot aturar-se perquè se sent fascinat pel seu propi adveniment. Ha emigrat de l’espai i se n’ha anat a viure al temps. El seu contacte amb l’espai es redueix a les seves comunicacions al mur digital, que bàsicament són de tres tipus: “Vaig un pas davant teu”, “Sé una paraula que tu no saps” i “Mira quin disseny més maco”.

Però per molt que corrin, els innovadors sempre porten la seva humanitat a l’equipatge. Ens volen fer creure que les noves tecnologies estan transformant l’humà, però nosaltres els veiem el cul i constatem que és l’home qui humanitza constantment les seves pròtesis tecnològiques.

Qui vulgui veure tot el que es pot penjar en un mur, pot anar a dos llocs aparentment diferents: a les xarxes socials o a Pompeia. Però Pompeia té un avantatge: ens ajuda a entendre el que passa a les xarxes socials.

La vida quotidiana de Pompeia va ser sepultada el 24 d’agost de l’any 79 per tones de material piroclàstic llançades per una erupció del Vesubi. Els arqueòlegs n’han tret a la llum moltes meravelles. Algunes estan sorprenentment vives: per exemple, els més de 20.000 grafits que donen a les pedres una actualitat intemporal, fins i tot en les seves flagrants faltes d’ortografia.

N’hi ha de tota mena: “Crescent Spatalus us saluda”, “Dafnic va passar una estona aquí amb la seva estimada”, “El metge de l’emperador va cagar molt bé aquí”. Hi trobem l’empremta del moralista -“Si descuidem un mal petit, es fa molt gran”-, dels gamberros -“Ens hem pixat al llit; realment / som una calamitat. / En vols els motius, hostaler? No hi havia / cap orinal!”-, fins i tot de la crueltat -“Espero que les morenes que tens et freguin tant que et facin més mal que mai”-. Hi ha missatges d’objectes perduts i grafits que anuncien eminents combats de gladiadors o la taverna que ven el millor vi.

Es conserven més de 2.000 inscripcions electorals. Normalment es limiten al nom del candidat i el missatge “Voteu-lo”, però n’hi ha de més sofisticades, com ara: “Els seus veïns demanen que es voti Tiberi Claudi”, “Vesoni Prim recomana el vot per Gneu Helvi, perquè és un home digne per al càrrec”, “Voteu Lluci Ceserní, us ho prego: és un bon home” i “Tots els seguidors d’Isis demanen l’elecció de Gneu Helvi Sabí com a regidor”. Existien autèntiques campanyes electorals, i en el seu transcurs els propietaris de les cases més ben situades llogaven les façanes.

També hi podem veure el que podem anomenar metagrafits. El primer, l’inevitable “Ximple qui ho llegeixi”, de vegades amb alguna variant, com ara: “Qui ho llegeixi està circumcidat!” Però també en trobem de més elaborats: “Em sorprèn, oh paret, que encara no t’hagis ensorrat sota el pes de les ximpleries de tants babaus”.

Com és fàcil imaginar, l’amor i el sexe hi ocupen un lloc preeminent. Hi trobem des de missatges ensucrats d’enamorats romàntics fins a anuncis molt similars als que apareixen en alguns diaris (de vegades després d’articles molt assenyats que denuncien la prostitució): “Vírgula al seu Terç: ets un porc”, “Cruel Lalagus, per què no em vols?”, “Si algú no creu en Venus, que miri la meva xicota”, “Atimet em va deixar embarassada”, “No vendria el meu home ni per tot l’or del món”, “Harpocràs va follar aquí per un denari”, “Ploreu, noies, el meu penis s’ha donat per vençut”, “Sóc teva per dos asos de bronze”, “Esperança, sí a tot”.

El valor de l’escola

27/09/2014

“Voler tornar-se un home millor fragmentàriament -va escriure Kant en la seva Antropologia - és un intent va”. Efectivament, si volem ser de veritat ètics no podem marcar a la nostra agenda les hores setmanals en què haurem de ser-ho. La persona ètica està guiada per la unitat del principi intern que ordena la seva vida. Quan aquesta unitat està donada, hi descobrim un caràcter moral, un estil ètic.

Pretendre ser ètics fragmentàriament sembla o una ingenuïtat o una broma. Però això és el que fem a l’escola quan en lloc de dotar-la d’un estil ètic ens limitem a donar classes d’ètica o programar unes jornades d’educació en valors. L’escola ètica no es limita a tenir valors, sinó que s’organitza al voltant d’un principi ètic intern que la converteix en una institució valuosa.

Què li confereix valor a un valor, el fet de ser UN valor o el fet de ser el NOSTRE valor? Al meu entendre, un valor no és valuós perquè visqui en el món ideal dels valors, sinó perquè ens permet valorar bé. De la mateixa manera que la bona llei no és la que viu en un codi legal sinó en la conducta de les persones, els valors valuosos són els que hem incorporat a la nostra conducta. Això és aplicable a persones i a institucions. L’escola és valuosa quan ensenya a valorar bé. Però per reeixir-hi hi ha una condició prèvia que ha de ser satisfeta: la pròpia escola ha de ser considerada valuosa per tots aquells que constitueixen la comunitat escolar.

La condició de possibilitat d’una educació en valors és que la mateixa comunitat escolar, en el seu conjunt, experimenti quotidianament el valor de l’escola. Això vol dir que el manteniment de la dignitat de l’escola ha de ser el primer deure de tota la comunitat escolar.

No obstant això, veiem com una cosa normal que es llancin sobre l’escola tota mena de crítiques. Bona part de la pedagogia moderna viu d’aquest negoci. L’escola real és una escola imperfecta, però és una institució noble. Hauríem de ser conscients que amb la nostra actitud cap a l’escola reforcem o bé les seves imperfeccions o bé la seva noblesa. Siguin quines siguin les seves imperfeccions, continua sent un instrument fonamental de la cohesió social i, llavors, subratllar la seva noblesa pot ser la manera més eficaç de contribuir a reduir les seves imperfeccions.

Ens hem begut la intel·ligència?

13/09/2014

Entre les paraules que el discurs pedagògic actual no vol dir, la més paradoxal de totes és intel·ligència, que viu amagada darrere del seu plural: intel·ligències, però les intel·ligències múltiples no són més que un subterfugi per no haver de parlar del que no volem veure, de la intel·ligència stricto sensu.

Si ens volem entendre a nosaltres mateixos, hem de saber quines paraules se’ns han tornat pàries i ja no les volem dir per no haver de pronunciar el nom del que signifiquen. Creiem que d’aquesta manera podem fer desaparèixer les realitats més ignominioses. Això ha passat sempre, perquè juguem amb la realitat una partida d’escacs. I als homes sempre ens toquen les negres.

Fins no fa gaire, les paraules que no es podien dir eren les relacionades amb les vergonyes. Però això no impedia que les vergonyes prenguessin autònomament la paraula, a vegades amb una escandalosa indiscreció. Avui ens passa el mateix amb la intel·ligència. L’hem expulsat del llenguatge pedagògicament correcte, però no de la realitat social.

Si no volem parlar d’intel·ligència és perquè ens temem que és poc equitativa. Per això ens agraden més les intel·ligències múltiples, que ens asseguren que tots som molt intel·ligents en alguna cosa: en intel·ligència emocional, per exemple. I ho poso com a exemple perquè la correlació entre els aspectes emocionals i cognitius de la personalitat és molt problemàtica. La manca d’intel·ligència no pot compensar-se amb alguna altra cosa.

Ara fa exactament 20 anys de la publicació d’un llibre que molta gent no volia llegir, The Bell Curve, de Richard Herrnstein i Charles Murray. Els autors ens advertien que no ens podem permetre el luxe d’ignorar les diferències intel·lectuals precisament perquè en la societat del coneixement estem assistint a la instauració social d’una “elit cognitiva”, és a dir, a la intel·lectualització de la meritocràcia. Els joves més brillants són identificats i seleccionats. Van a universitats selectives, treballen en empreses pioneres, es mouen en medis socials específics, etc. En la pràctica, doncs, l’èxit educatiu s’estaria fent més dependent que mai de la capacitat cognitiva de les persones. Al mateix temps, hi ha moltes empreses que utilitzen els tests d’intel·ligència per contractar nou personal perquè han descobert que, siguin quines siguin les incerteses del futur, els que millor s’adapten al canvi són els més intel·ligents.

Així doncs, mentre que l’escola ha deixat de creure en els tests d’intel·ligència, la societat valora cada vegada més els intel·ligents.

Sembla evident que hi ha un alt component genètic en la nostra intel·ligència, però alhora no és gens probable que hi hagi un únic gen responsable, amb la qual cosa tampoc està ben bé clar què volem dir quan parlem de la dotació genètica de la intel·ligència. En qualsevol cas, tots els docents sabem per experiència que les expectatives que inevitablement projectem sobre els nostres alumnes no sempre són corroborades per la seva biografia, i això ens permet pensar que hi ha algun element associat al desenvolupament de la intel·ligència que, potser, no és estrictament cognitiu. De fet, hi ha molts especialistes que diferencien entre les habilitats cognitives i les no cognitives de la intel·ligència.

Què tenen en comú els jueus, mormons, cubans, asiàtics, indis, iranians, nigerians i libanesos, que són els alumnes que més bons resultats obtenen als Estats Units? Òbviament, la resposta no és a la seva genètica. Kevin McGrew, director de l’Institute for Applied Psychometrics i un dels grans defensors de la teoria CHC de la intel·ligència -que sembla que és la que s’ha guanyat avui un consens més ampli al si de la comunitat científica-, creu que els tests d’intel·ligència expliquen el 50% de l’èxit escolar. És un percentatge molt important, però cal analitzar l’altre 50%. McGrew apunta a la qualitat de l’educació rebuda des de la infantesa.

El mateix McGrew defensa que el que anomenem intel·ligència és el resultat de la interacció de tres elements: el coneixement adquirit (el nostre banc de coneixements), les nostres habilitats intel·lectuals (raonament deductiu i inductiu, etc.) i l’eficiència cognitiva (la velocitat de processament més la memòria de treball). Sembla indiscutible que l’escola pot incrementar notablement el banc de coneixements i probablement pot actuar també sobre els component fluids de la intel·ligència amb programes d’entrenament cognitiu. Totes dues coses les hauríem de tenir presents en aquest començament de curs.

Perplexitats setembrines

13/09/2014

Aquests dies de setembre he parlat amb molts docents i m’ha semblat percebre una immensa fatiga normativa. Estan farts de reformes i contrareformes i no són pocs els que miren el futur amb escepticisme. Comença a ser urgent un llibre blanc de la docència que ens proporcioni una radiografia fidel de la realitat i no de la seva aparença. Fa temps que els nostres docents responen a les enquestes que se’ls fan com alumnes insegurs: diuen el que creuen que l’interrogador (especialment si és inspector) vol sentir.

Quan se’ls pregunta per les seves metodologies, al voltant del 90% dels mestres es declaren constructivistes. Aquest percentatge coincideix amb el del nombre de professors que utilitzen el llibre de text a classe. Quan volem saber la satisfacció professional dels professors de secundària, ens trobem que el 95% la consideren bona. Però, sorprenentment, no arriben al 7% els que triarien per als seus fills la professió docent. Aquest 7% coincideix amb el percentatge de professors de secundària que pensen que la seva feina està ben valorada socialment.

Sento molts docents queixar-se perquè estan convençuts que estan perdent l’autonomia necessària en una feina que tradicionalment s’ha considerat propera a la de l’artista. Noten que cada vegada hi ha més persones indicant-los què han de fer i temen, amb raó o sense, que l’autonomia dels centres estigui planificada per lligar-los més curt. Un mestre que es jubilarà aviat em recordava amb nostàlgia quan sortia de l’escola amb els seus alumnes cada vegada que un esdeveniment ho demanava: les primeres neus, la floració dels ametllers... Avui, em diu, el que no és programable no cap a l’escola. La queixa més reincident té com a diana la reiteració dels debats en les reunions docents. “El meu institut viu instal·lat en el dia de la marmota”, em diu un professor de física.

Als Estats Units un 45% de professors abandonen la docència en els primers cinc anys, cosa que no deixa de ser paradoxal en un país que sosté que l’eficiència docent és la clau de l’èxit escolar. La principal raó de l’abandonament és “la falta de respecte”. Si un dia elaborem el llibre blanc de la docència, una de les qüestions que hauria d’elucidar és per què entre nosaltres gairebé no hi ha professors que canviïn de professió.

Conviccions i agressivitat

31/08/2014

El 27 de desembre del 1831, Charles Darwin, un jove que es marejava navegant, va embarcar al Beagle, disposat a emprendre un viatge que no sabia que duraria cinc anys i canviaria la nostra visió del món. El seu pare, que no entenia quina dèria el guiava, li va dir: “L’únic que t’agrada és disparar trets, criar gossos i atrapar rates. Seràs una desgràcia per a tu mateix i per a la teva família”. Si finalment el va deixar viatjar és perquè el van convèncer que l’estudi de la història natural podia ser adequat per al futur que li tenia pensat, el de clergue.

En tornar, el Charles encara no havia deixat de creure en Déu, però sí en la Divina Providència.

Va perdre la fe en la Providència quan va descobrir que la selecció natural no té cap finalitat predeterminada. A vegades provoca l’aparició d’organismes complexos i a vegades la seva extinció, i els humans no som diferents d’altres animals a l’hora d’enfrontar-nos a la mort i, a la llarga, a l’extinció com a espècie.

Va perdre la fe en Déu el dia que la seva filla Annie va morir als seus braços. “No puc veure amb la claredat que voldria -va escriure a Asa Gray- l’evidència d’un disseny benvolent al nostre voltant. Em sembla que hi ha massa misèria al món. No puc persuadir-me que un Déu benèvol i omnipotent hagi creat els gats perquè puguin jugar amb els ratolins abans de menjar-se’ls”. No obstant això, en l’última pàgina de L’origen de les espècies va ser molt prudent: “Com que la selecció natural funciona únicament per i per al bé de cada ésser, tots els nostres atributs corporis i mentals tendiran a progressar cap a la perfecció”. Aquesta era la idea que tenia present Karl Marx quan li va enviar un exemplar d’ El capital. Darwin li va respondre amb una nota d’agraïment en què li assegurava que compartien el propòsit d’augmentar el coneixement de la humanitat i, així, la felicitat col·lectiva. Marx es va prendre aquestes paraules com la prova de les seves afinitats. Però la nota simplement era el gest d’un anglès educat que mai va llegir El capital.

Uns anys després Darwin va rebre a casa seva -Down House- Edward Aveling, un revolucionari que havia perdut la fe religiosa llegint L’origen de les espècies i s’havia convertit a la fe en la història llegint Marx, el pare de la seva amant, Leonor. Aveling volia sol·licitar el suport del naturalista per publicar un text divulgatiu sobre la selecció natural titulat The Students’ Darwin. Quan va arribar a Down House, es va sorprendre en trobar el seu heroi intel·lectual en companyia del reverend Brodie Innes. No sabia que eren vells amics i que, encara que no compartien la mateixa visió de la naturalesa, donaven més valor a la seva amistat que a les seves diferències. Aveling es va presentar com a ateu.

-Per què et consideres ateu?- li va preguntar Darwin, que va afegir que ell preferia considerar-se agnòstic.

-Un agnòstic- li va etzibar Aveling-és un ateu que no vol perdre la respectabilitat, mentre que un ateu és un agnòstic agressiu.

-I per què cal ser agressiu?

Al cap d’uns dies Darwin va escriure a Aveling: “Encara que sóc un ferm defensor del lliure pensament, no em sento predisposat a atacar la religió perquè desitjo evitar qualsevol dolor als membres de la meva família”.

El terme agnosticisme l’havia encunyat feia poc Thomas Huxley, un fervent admirador de Darwin, precisament per defensar les idees d’aquest sense agressivitat. Però, malgrat les seves intencions, no va poder evitar treure el fibló quan el 30 de juny del 1860 els principals partidaris i detractors de Darwin es van reunir a Oxford, convocats per la British Association for the Advancement of Science, per discutir sobre la selecció natural. Huxley era el portaveu dels darwinians, mentre que el bisbe d’Oxford, Sam Wilberforce, ho era dels antidarwinians. Darwin va justificar educadament la seva absència al·legant una indisposició. En ple debat, el bisbe va dirigir a Huxley una pregunta insultant: “¿Descendeix vostè del mico per part del seu avi o de la seva àvia?” Huxley es va guanyar l’apel·latiu de “buldog de Darwin” amb la seva resposta: “Val més descendir d’un mico que d’algú que utilitza aquests arguments”.

Quan Darwin va morir, Huxley va aconseguir que les seves despulles reposessin a l’abadia de Westminster, a prop de les de Newton. L’endemà es va poder llegir a la crònica de The Times que les autoritats religioses havien comprès que l’abadia necessitava el cos de Darwin més que Darwin la protecció de l’abadia.

Com es motiva un docent?

 30/08/2014

Si tingués la clau de la motivació docent, seria el pedagog més sol·licitat pels governs del món. No la tinc. Però sé dues coses: que el docent motivat no sap que necessita estar motivat per fer la seva feina i que un docent que es pregunta què ha de fer per motivar-se té un problema greu.

Hi ha moments, com és obvi, en què tots necessitem alguna injecció d’estimulants pedagògics, perquè tots estem exposats als capricis dels nostres estats d’ànim. Ningú domina tots els botons del comandament de la seva temperatura emocional. Seria magnífic poder afegir a les nostres programacions didàctiques la programació emocional, per garantir que tindrem sempre a punt el millor de nosaltres mateixos. Però els estats d’ànim van i vénen una mica al seu caprici. Vés a saber si demà a dos quarts d’onze del matí ens ve a visitar aquella pesantor anímica que ens deixa una mica desganats sense que en tinguem cap motiu clar.

Quan cal suportar un dia espès, l’únic que ens pot motivar és el sentiment del deure i l’esperança que l’endemà les coses seran diferents. Hi ha dies a la nostra biografia que semblen tenir per missió recordar-nos que som més humans del que ens agradaria creure.

En condicions normals, el que ens motiva és saber que ens enfrontem a reptes importants, però superables; comprovar que el que fem és valuós per als nostres alumnes; sentir-nos una mica artistes, és a dir, tenir una certa autonomia sobre la pròpia acció pedagògica, sense veure’ns reduïts a peces d’escacs d’un jugador autoritari; topar amb un exalumne al carrer i copsar en la seva mirada l’alegria de la trobada; saber-se valorat pels companys; bones condicions laborals, esclar...

Però als mestres que no troben la seva motivació, què els pot motivar? No en tenim ni idea. Els reformistes pedagògics, tampoc. I aquest és el taló d’Aquil·les de qualsevol reformisme. I em sembla que algunes de les idees que se senten últimament són un reconeixement implícit d’aquesta impotència. Penso en la proposta de remunerar els docents en funció dels resultats i en tots els que volen mesurar l’eficàcia docent pels resultats dels alumnes en proves estandarditzades, advertint-los de passada que, a més de la seva remuneració, la seva estabilitat laboral depèn d’aquests resultats.

En el dia d’avui

17/08/2014

El grec Antífanes es va imaginar una ciutat en la qual les paraules es glaçaven a l’hivern. La gent les havia de guardar per descongelar-les a l’estiu i saber el que s’havia dit en les seves converses. Però potser Antífanes parlava de la relació de cadascú de nosaltres amb les paraules que ens arriben del nostre passat.

El dia 29 d’abril de 1947, a Nuremberg, Carl Schmitt feia front al seu tercer interrogatori. L’interrogador, Robert Kempner, li va preguntar: “¿No us fa vergonya haver escrit en el seu moment coses com les que vau escriure?” Schmitt va contestar: “En el dia d’avui, sí, evidentment”.

Schmitt, que va ingressar al partit nazi el Primer de Maig de 1933 (al costat de Heidegger), va escriure coses com El Führer defensa el dret. En comptes de conformar-se a ser un més dels que cantaven al cor de Hitler, hi volia donar el to. Però immediatament després de la derrota alemanya es va presentar com una víctima més del nazisme. Per fer versemblant la seva condició de víctima, es descrivia com el “Benito Cereno del dret internacional”.

Benito Cereno és el protagonista d’un conte homònim de Herman Melville. Era formalment el capità del vaixell San Dominick, però, en realitat, era l’ostatge de la seva pròpia càrrega, és a dir, dels esclaus negres amotinats, que l’obligaven amb amenaces de mort a representar la farsa de la seva autoritat. Així passava desapercebuda la seva revolta quan es creuaven amb un altre vaixell. El que semblava una “malenconiosa falta d’interès” del capità Benito Cereno, s’explicava quan es comprenia que l’esclau que cada matí l’afaitava era, literalment, l’amo del seu coll.

¿Schmitt era tan cínic com sembla? Fa uns anys hauria contestat, sense cap mena de dubte, que sí. Ara ja no n’estic tan segur. No fa gaire vaig descobrir que, molt abans de la derrota alemanya, el 18 d’octubre de 1941, Ernst Jünger va anotar en el seu diari: “Carl Schmitt compara la seva situació amb la del capità blanc de Melville, Benito Cereno, dominat pels seus esclaus negres, i per això cita el següent aforisme: «No puc escriure contra qui em pot proscriure»”.

Un dels seus biògrafs, Bernd Rüthers, escriu: “Schmitt és el representant i el símptoma d’un problema col·lectiu estructural. Es tracta de la tendència acomodatícia de disciplines i generacions intel·lectuals senceres, d’acord amb el desig i les finalitats dels posseïdors del poder totalitari. És un fenomen de masses, que apareix amb diferents variants històriques allà on es produeixen grans canvis polítics. No està limitat de cap manera als juristes. Però els juristes s’hi troben sempre necessàriament implicats a causa de la seva proximitat professional amb el poder polític”.

Si el pensament de Schmitt contamina, llavors n’està contaminat tothom qui el va admirar: Aron, Benjamin, Kojève, Taubes, René Capitant, Derrida, Agamben, Joschka Fischer...

Jo sabia que el franquista Jesús Fueyo, president de l’Instituto de Estudios Políticos i un dels principals ideòlegs del règim, era molt bon amic de Schmitt i amb això ja en tenia prou per no voler-ne saber res. Però fa un parell d’anys em vaig assabentar que a l’arxiu de Schmitt es conserven 8 cartes de Jesús Fueyo... i 28 del marxista Enrique Tierno Galván, una de les icones de l’esquerra espanyola. El que vull dir és, simplement, que cal ser prudent amb els judicis.

“Els nostres actes ens segueixen, les nostres teories ens segueixen, les nostres paraules ens segueixen... Però cap de nosaltres no pot preveure les formes i modalitats de la seva posteritat. Hi ha grans sorpreses”, va escriure Schmitt. I, de fet, ell mateix va veure recollides algunes de les seves idees a la Constitució de la República Federal Alemanya de 1949, per exemple, les relatives al Tribunal Constitucional.

Potser algú se sorprèn també si dic que l’expressió eròtica del poder és de Fueyo. Jo em vaig riure sovint d’una de les seves idees: que “la decadència de la metafísica és la metafísica de la decadència d’Occident”. Fins que vaig comprendre el que volia dir. I encara més, sovint rumio dues tesis de Schmitt: que la política es redueix, en el fons, a la distinció entre amics i enemics, i que és sobirà qui té poder per decretar l’estat d’excepció.

Com deia Antífanes, les paraules antigues es desglacen. El que no ens va dir és que, en desglaçar-se, ho tenyeixen tot de gris. El seny no és altra cosa que la vacuna contra el daltonisme moral. Aprendre vol dir també anar refent la pròpia memòria i, llavors, fer-se gran és no saber exactament de què sentirem vergonya en el dia d’avui.

Frankenstein, Comenius i nosaltres

16/08/2014

“Doneu-me la felicitat i seré virtuós”. Aquesta és la petició de la criatura al seu creador, el Dr. Frankenstein. Tenim aquí, formulat de manera esquemàtica, el projecte final de totes les utopies. Davant la realitat, que ens obliga a esforçar-nos per conquerir un benestar sempre precari, s’alça l’ideal d’un món just, perquè tindrà garantides les condicions de la seva felicitat.

L’utopisme, un gènere literari europeu, neix amb la Utopia de Thomas More (1478-1535), La Ciutat del Sol de Tommaso de Campanella (1568-1639) i La Nova Atlàntida de Francis Bacon (1561- 1626). L’objectiu últim és el mateix en els tres projectes, encara que divergeixin els mitjans per arribar-hi. More vol instaurar la justícia amb la igualtat democràtica, Bacon vol garantir el progrés amb la investigació científica i Campanella creu que la pau perpètua s’assoliria amb l’extensió del pensament racional. Tots tres estan convençuts que l’obediència a les normes racionals és fàcil i que en una república racional tothom seria assenyat. El correlat pedagògic d’aquests projectes utòpics és l’ Orbis Sensualium pictus de Comenius (1592-1670), pare del sensualisme pedagògic.

Comenius concep l’escola com un lloc on es fomenta la curiositat i els càstigs corporals són desconeguts, es memoritzen poques dades i s’aprèn resolent problemes i estimulant la imaginació. També és el primer gran defensor de l’escola pública i de l’educació permanent, a més de ser pacifista i feminista. Si podia ser tot això era perquè estava convençut de la possibilitat de crear des de l’escola una societat racional capaç de garantir la concòrdia universal. El seu intel·lectualisme pedagògic-moral el fa afirmar, amb confiança plena, que si es mostra als homes quin és el seu bé complet no podran sinó sentir-s’hi atrets.

I així arribem al curs 2014-15. Avui no em sorprèn tant que un projecte racionalista com el de Comenius continuï sent una utopia, com la nostra resistència a pensar seriosament les raons de la postergació permanent de la redempció pedagògica de la humanitat. A què es deu? ¿A la invencible resistència de les forces de la reacció o al fet que aquests projectes estiguin mancats d’una reflexió antropològica seriosa? Per què el doctor Frankenstein continua negant-se a fer-nos feliços?

El sexe té raons….

 03/08/2014

A Girolamo Cardano la seva mare el va llençar a les escombraries tot just parir-lo. Potser per aquesta escandalosa falta d’afecte va estar sempre empaitant les dones. Es justificava dient que “per culpa de la meditació, els vapors dels intel·lectuals marxen a la part oposada dels genitals, cap al cervell, així que els convé tractar amb noies guapes, llegir literatura eròtica, penjar quadres de dones boniques a les alcoves i no deixar mai de fer l’amor, perquè no hi ha res millor per alleujar les preocupacions”. No tots els filòsofs han pensat el mateix. Plotí sentia vergonya de tenir cos; Orígenes es va castrar en un rampell d’ascetisme i, segons Aldous Huxley, un filòsof és algú que ha descobert alguna cosa més interessant que el sexe. Però també podem recordar Agustí pregant: “Senyor, dóna’m la castedat..., però encara no”; Abelard, també castrat, però contra la seva voluntat; Rousseau, rendit incondicionalment davant Sophie d’Houdetot, en veure-la amb pantalons de muntar i una fusta a la mà; Russell (a qui T.S. Eliot descrivia com “Príap entre el boscatge”)... El mateix Aristòtil va haver d’admetre que el sexe té raons que la raó no entén.

Aristòtil es veia obligat a renyar sovint el seu deixeble Alexandre (el futur Alexandre el Gran) perquè estava massa pendent de les dones. El jove, per fer-lo callar, va convèncer una serventa de palau perquè s’insinués voluptuosament al filòsof fins a doblegar la seva voluntat. La noia va jugar a l’estira-i-arronsa fins que la presa va picar l’ham. Llavors li va dir que abans de cedir als seus desitjos volia demanar-li un favor. S’havia de deixar cavalcar amb cadira de muntar i esperons. Al filòsof això no li feia gaire gràcia, però qui no ha fet alguna ruqueria en la intimitat? En un tres i no res estava corrent a quatre potes a esperons batuts amb la noia a l’esquena. Tot d’una, Alexandre, que s’havia amagat darrere d’una cortina, va aparèixer i li va preguntar: “Què esteu fent, mestre?” Aristòtil, avergonyit, va aprendre immediatament la lliçó. Els visitants del Museu d’Història de València podem gaudir d’una mènsula del segle XIV que representa magníficament aquesta història.

En aquesta llegenda hi ha un apunt de la misogínia que ha acompanyat la història de la filosofia des de Tales i que culmina amb Schopenhauer d’una manera molt ambigua. Schopenhauer, el més misogin dels filòsofs, veia en la relació sexual el desvetllament de l’essència del món. Va descobrir aquest misteri als braços de Caroline Richter, una ballarina amb uns braços tan llargs que li permetien abraçar tres amants alhora. Un dia Schopenhauer va deixar escapar aquest comentari: “M’agradaven molt les dones; tant de bo els hagués agradat jo a elles”.

La relació entre la filosofia i el sexe és complexa. Pensem en Enfantin, un deixeble de Saint-Simon que l’any 1833 va enviar els seus seguidors a buscar pels prostíbuls del Mediterrani oriental la dona messies que alliberaria la humanitat. O en Comte, el pare del positivisme, deixeble també de Saint-Simon, que va santificar Clotilde de Vaux, la dona que no va voler correspondre al seu amor. La va conèixer el 1845 en un sopar. Ella estava trista perquè el seu marit havia fugit de França amb les butxaques plenes de diners del tresor públic. Ell se’n va enamorar devotament i ella va accedir a ser amada, però deixant clar que, a causa de les seves conviccions catòliques, mai “sobrepassaria els límits de l’afecte”. Tot just un any després, Clotilde moria de tuberculosi als braços de Comte i ell va dedicar la resta de la seva vida a mantenir viva la seva memòria. Cada setmana visitava la seva tomba i li parlava fins que aconseguia visualitzar la seva presència. Sense adonar-se’n, estava refutant Schopenhauer, que havia afirmat que, en les coses de l’amor, dues ànimes no es troben si els seus genitals no es busquen. Al llarg de les seves visites va acabar donant forma a una nova religió, recollida en un Catéchisme positiviste que proclamava com a sants Newton, Galileu, Gutenberg, Shakespeare, Dante, Juli Cèsar i, naturalment, Clotilde de Vaux. Entre els deixebles de Comte hi ha Alain, Jules Ferry, Anatole France, Émile Littré, J.S. Mill, Charles Maurras i fins i tot tres fundadors de repúbliques: Teófilo Braga, Benjamin Constant i Tomás Masaryk.

Em temo que el principi “Penso, per tant, existeixo” és un comentari propi d’un filòsof amb la libido satisfeta. No cal donar, doncs, gaire crèdit a Camille Paglia quan diu que la filosofia és massa frígida per a les dones.

ARA

Competències i esoterisme

02/08/2014

El dictamen 11/2014 del Consell Escolar de l’Estat és una joia per arxivar. És una valoració de les pretensions del ministeri d’Educació d’implantar la programació per competències en totes les matèries i en tots els nivells, que sembla redactada per un surrealista. Diu coses tan esotèriques com: “Les assignatures o matèries es concreten en estàndards. El conjunt d’estàndards de cada matèria defineix el perfil de la matèria. Diferents grups d’estàndards, relatius a les diferents matèries, es fan correspondre amb una competència determinada que es desenvolupa per efecte de la contribució, parcial o total, de diverses matèries; de manera que, en molts casos, la contribució de les matèries a una competència donada es produirà no des dels seus perfils complets sinó des de fraccions o segments incomplets d’aquests perfils. El conjunt de segments dels perfils de cada matèria corresponents a una competència donada defineixen el perfil d’aquesta competència”. No em negaran que sembla un exemple d’escriptura automàtica! Realment és una mostra més d’una manera de parlar de l’educació que, buscant la cientificitat, ha assolit la perfecta inintel·ligibilitat.

Entre els paràgrafs comprensibles, crida l’atenció un que adverteix que l’avaluació de les competències “d’acord amb els resultats de l’alumnat en resolució de problemes que simulin contextos reals pot resultar irrealitzable en el cas d’algunes competències bàsiques”. Posa un exemple que admet poques rèpliques: el dels “sistemes físics de naturalesa atòmica o subatòmica”. N’hi ha més.

Curiosament, el Consell es mostra més prudent que el ministeri valorant les virtuts de la programació per competències. Adverteix de la importància d’“aconseguir un equilibri raonable entre coneixements i competències” i observa que el seny “constitueix la nota dominant en la major part dels països de la Unió”. Només sis països de la UE pretenen implantar la programació de competències en totes les matèries i en tots els nivells. Són la República Txeca, Letònia, Espanya, Lituània, Àustria i Polònia. A la resta han començat amb les competències en llengua materna i matemàtiques. I “molts països han preferit centrar-se en una sola etapa i són pocs els que han optat per la incorporació al currículum de totes les competències clau en totes les etapes escolars”.

Jo vull ser irresponsable

20/07/2014

Algú profetitzava que gràcies a internet les portes dels vàters públics estarien netes. Ha sigut una altra utopia fracassada. Els vàters d’avui són el que ja eren els vàters de Pompeia, però els devots de Santa Rita, la patrona de les causes impossibles, han agafat els seus reclinatoris, han abandonat les esglésies i s’han passat en massa a les xarxes socials, a omplir el món de mails solidaris amb les causes més inversemblants i Facebook de beateries. El món -deia Spinoza- seria més feliç si els homes tinguessin la mateixa capacitat de callar que de parlar. Li va respondre l’escriptora nord-americana Barbara Waters als anys 60 amb el seu llibre How to talk to practically anyone about practically anything. I així va començar el present. La societat moderna porta camí de convertir-se en un infern d’inconformistes de sèrie. Si, com defensava Heinrich Mann, la novel·la és el mitjà natural de la democràcia, fa una mica de por pensar en la relació entre les xarxes socials i la democràcia. A internet tothom té dret a sentir-se més intel·ligent que qualsevol polític i moralment superior als votants dels polítics que detesta.

Jo he decidit ser irresponsable. No em sento obligat a fer-me càrrec del món en què visc pel simple fet de tenir un ordinador. M’allibero de l’obligació de tenir una opinió sobre cada problema i d’haver de manifestar-me a favor de tot el bo i en contra de tot el dolent. No penso tampoc assumir cap responsabilitat ni sobre les guerres del present ni, encara menys, del passat. I, posats a renunciar, renuncio a llegir Cervantes amb lupa per veure si descobreixo algun error en El Quixot. La petita solidaritat de què sóc capaç la penso practicar en silenci.

La bondat gesticuladora no em sembla gaire de fiar. Sospito que la gesticulació és un gest de decepció en constatar que la realitat es nega a seguir disciplinadament l’ordre dictat per les nostres bones intencions. Hi ha qui, proclamant-se defensor de la humanitat, es comporta com si només pogués estimar els homes odiant el que realment són. “Ah, la humanitat sencera! -exclamava Soren Kierkegaard-. Quin pensament més grandiós, quin esport més edificant aquest de treballar en nom de tota la humanitat i sentir-se en possessió legítima de tan plens poders!” Esclar que Kierkegaard també deia que una mala consciència és ben capaç de fer una vida interessant. Confesso que jo solament podria estimar la humanitat fent abstracció del meu veí del tercer B (que espero que no em llegeixi).

Afegeixo que tampoc tinc una absoluta confiança en els efectes pràctics de les meves bones intencions. Quan era una criatura, veia les coses de la gent gran -això que anomenem història - com un relat grandiós, misteriós, atzarós i sovint tan sorprenent que semblava estar ple de miracles. Després, de jove, vaig estar convençut que la història no era més que una fera fàcil de domesticar, a la qual calia posar a treballar al dictat de les meves impaciències. Ara no sé ben bé què pensar de tot plegat. Des dels autors de manuals escolars fins als tertulians, tothom parla de causes i conseqüències, i a mi l’abús d’aquestes paraules en referència a les coses humanes se’m fa cada vegada més desmesurat. La història em sembla una partida de milió jugada per un desconegut una mica estúpid. Sospito que sovint allò que anomenem causes simplement posa de manifest l’estupidesa del jugador. No veig en els llibres d’història el relat del que s’ha esdevingut, sinó la fe de l’historiador. Així que, a poc a poc, estic recuperant la visió de la meva infantesa sobre la història, però aquest cop sense alegria. En la meva situació actual, per comprendre el que passa, em sembla més encertat llegir metafísica (penso en Moby Dick ) que cròniques d’actualitat, perquè només la metafísica ens demostra que totes les coses són estranyes quan ens parem a pensar-hi. Si alguna cosa ens ensenya la història és que, en qüestions d’educació moral, Belén Esteban té més influència que un catedràtic d’ètica. I veient les dificultats dels catedràtics d’ètica per posar-se d’acord, no gosaria dir que això sigui cap desastre.

Tinc un últim motiu per voler ser irresponsable: ja em vaig fent gran i he descobert, amb delit, que cap edat està especialment qualificada per donar consells a la joventut. Per aprendre una cosa, els grans hem hagut de desprendre’ns d’una altra. La meva vida ha sigut tan parcial con la de qualsevol altre. Quin consell podria transmetre jo als joves més enllà de la recepta del bacallà al pil-pil?

Què és una escola tradicional?

19/07/2014

Les crítiques a l’escola són tan velles com la mateixa escola. Petroni es queixava que “a força d’anar a l’escola, els joves es tornen imbècils”, i Diderot criticava l’“enutjosa uniformitat de la nostra educació”. Quan jo estudiava magisteri, als anys 70, contínuament ens advertien que l’escola tradicional estava superada. Si no et mostraves partidari de l’escola activa no tenies cap possibilitat d’obtenir el títol de mestre. Mai no he conegut un partidari de l’escola tradicional, precisament perquè la pedagogia moderna es pensa ella mateixa com a alternativa al fantasma de l’escola tradicional que aquesta mateixa pedagogia ha creat.

La meva memòria pedagògica pot resumir-se en la successió d’OPAs hostils a l’escola tradicional fetes per alternatives cada vegada més innovadores. Però si hem de fer cas als crítics, l’escola tradicional segueix vigent, veient passar el temps. No paren de donar-li l’estocada, però malgrat unes evidents imperfeccions sembla més capaç de resistir els embats de la moda que les seves alternatives. ¿No seria bo reconèixer que la llarga vida d’això que anomenem “escola tradicional” ha d’obeir a alguna raó de fons? És urgent un congrés que analitzi la bona salut d’aquest mort, l’escola tradicional.

L’especialista en Shakespeare Rex Gibson ha dit una cosa interessant sobre la capacitat de les escoles tradicionals i dels programes acadèmics per fomentar la creativitat: “Shakespeare és un exemple destacat de com l’educació pot fomentar el talent. De col·legial va aprendre de memòria més de 100 figures retòriques. L’escolarització li va proporcionar excel·lents recursos al dramaturg futur. El que va aprendre a escola ho va fer servir a les seves obres. Havent dominat les regles del llenguatge, va ser capaç de trencar-les i transformar-les. Atenent els fets, l’educació de Shakespeare pot ser vista com un argument en defensa del valor de la memorització i de la pràctica constant”.

La corrua de revolucionaris sorgits de l’escola tradicional és interminable: Einstein, Picasso, Karl Marx, Gandhi, Nelson Mandela, Che Guevara... Fins i tot bona part dels clarividents crítics que, com Sir Kent Robinson o John Taylor Gatto, es guanyen la vida atacant l’escola tradicional hi han estat educats. Haurien de reconèixer que, si més no amb ells, l’escola tradicional ha tingut èxit.