'We don't need no education'

29/12/2012 

Avui és més modern criticar l'escola que donar-hi suport públicament. Evidentment l'escola està plena d'imperfeccions, però la presència d'imperfeccions no invalida la noblesa d'una causa. L'escola és una noble causa imperfecta. Podem subratllar la seva noblesa o les seves imperfeccions, però convindria ser conscients que amb el nostre gest contribuïm a una de les dues coses.

Mentre que puc recordar un gran nombre de cançons crítiques amb l'escola, em costa dir el títol d'una que en parli bé. Quantes vegades en sentir Another brick in the wall , de Pink Floyd, no hem afegit la nostra veu al cor de nens que canta: " We don't need no education / We don't need no thought control / No dark sarcasm in the classroom / Teachers leave them kids alone ". Podem intentar defensar-nos de l'acusació de complicitat al·legant que tot just és una cançó. El problema és que n'és una més. Recordo Kodachrome de Paul Simon: " When I think back / On all the crap I learned in high school / It's a wonder /I can think at all ". O Alice Cooper cridant: " School's out for summer /School's out forever / School's been blown to pieces ". Com a coda, hi afegeixo aquesta joia de Dead Prez: "Students fight the teachers and get took away in handcuffs ".

Són, efectivament, cançons. Però a cap dels nostres avis li hauria passat pel cap en cap moment cantar res de semblant. El que crida l'atenció és que el nostre sentit comú democràtic no se senti, com a mínim, desconcertat. Victor Hugo estava convençut que una escola que s'obre és una presó que es tanca. De vegades fa l'efecte que nosaltres no volem diferenciar entre presons i escoles.

...i de sobte...

23/12/2012

...i de sobte... CRISTINA CALDERER

[...] només se'm donà d'almoina la riquesa d'un instant

Salvador Espriu

Tot comença, segons Lluc, de manera gairebé burocràtica, amb dos ciutadans que estan obeint el decret de Cèsar August que ordenava fer un cens a tot l'Imperi. "Josep va pujar a la ciutat de David, que s'anomena Betlem, a censar-se amb Maria, que estava compromesa amb ell i estava encinta, pel fet de ser ell de la casa i de la pàtria de David. Però quan ja hi pervenien, es completaren els dies en què ella havia de donar a llum, i va donar a llum el seu fill, el primogènit; l'embolcallà i el reclinà en una menjadora, atès que no hi havia per a ells cap lloc a l'estança (katályma )".

Lluc no menciona cap pessebre, sinó una menjadora d'animals domèstics, i deixa clar que Maria hi va posar el nen perquè no hi havia lloc en una part de la casa anomenada katályma . Aquesta paraula s'acostuma a traduir per estança de dalt pensant en un alberg ( inn , tradueixen els anglesos). Però difícilment hi hauria a la petita ciutat de Betlem res de semblant a un alberg. Probablement Josep va trobar la casa pairal tan atapeïda de gent que no hi cabia ni una agulla i va haver de portar la seva dona a l'estable. Lluc empra una vegada més aquesta paraula, quan Jesús, al vespre de la seva mort, pregunta per la katályma on ha de menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles.

"Hi havia uns pastors en aquella contrada que vivien al ras i feien guàrdia per torns durant la nit sobre el seu ramat. I de sobte l'àngel del Senyor se'ls presentà i la glòria els envoltà de llum, però s'esporuguiren amb gran temor. L'àngel els digué: «No tingueu por, perquè, mireu, us anuncio una bona notícia, una gran alegria que ho serà també per a tot el poble: us ha nascut avui un salvador, que és el Messies, el Senyor, a la ciutat de David. I que aquest, per a vosaltres, sigui el senyal: trobareu una criatura, embolcallada, en una menjadora». De sobte ( exaiphnês ), s'uní a l'àngel un estol de l'exèrcit del cel, que lloaven Déu i deien: «Glòria a Déu en les altures i a la terra pau entre els homes en qui ell es complau»".

Déu es complau de manera evident en els pastors, que viuen de sobte un esdeveniment extraordinari. Ells simplement pretenien passar la nit en calma, fent el que havien de fer, amb la confiança que aquella seria una nit més. Però sobtadament ( exaiphnês ) tot es va capgirar. Lluc empra també una altra vegada l'adverbi grec exaiphnês . El trobem als Fets dels apòstols en un episodi ben conegut (9.3): "S'escaigué que Saule ja s'apropava a Damasc quan de sobte (exaiphnês ) llampegà al seu voltant una llum del cel. I caigué a terra". Ja es veu que uns, davant l'inesperat que trenca la rutina, s'aixequen, mentre que d'altres cauen a terra. És lògic que sigui així, ja que el que els arriba sobtadament és el que no havien previst mentre feien una ruta. Però solament el que ens desvia de la ruta (de la rutina) ens permet un nou començament. Crec que és exactament això el que representa el Nadal cristià: la possibilitat de deixar de banda les rutines i de preguntar-nos per la possibilitat de l'aventura. Aquest és un dels símbols del nounat.

L'adverbi exaiphnês ocupa un lloc molt important al Convit de Plató, una de les grans obres del pensament occidental. Plató descriu una trobada d'amics lletraferits en què, com s'acostumava a fer a Atenes, discuteixen al caliu del vi un tema erudit, que en aquest cas és l'amor. Cada convidat fa un discurs sobre l'amor i cada discurs sembla insuperable. Però solament una persona és capaç de dir-nos de qui està enamorat. I no està entre els erudits. S'ha presentat inesperadament ( exaiphnês ) borratxo i cridaner interrompent la reunió i de sobte (exaiphnês ) ha vist el seu amat entre els presents. Els saberuts han teoritzat sobre l'amor; però el borratxo el veu i el reconeix, immediatament. Davant la trobada fortuïta amb els ulls de l'estimat, se sent vulnerable i poc eloqüent. Tot el que voldria és ser millor del que és, estar a l'altura de les expectatives que aquests ulls projecten sobre ell.

Diuen que l'amor és una polseguera de l'ànima que ens encega. Més aviat és tot el contrari. Ens fa clarividents. Hi ha perfils amagats en les persones que solament es mostren diàfanes a la mirada amorosa. S'esdevé llavors que sentim que en aquell moment hem començat a tenir ulls i que fins aleshores havíem estats cecs.

[1] Segueixo amb alguna petita alteració la 'Demostració a Teòfil', en l'edició catalana de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger, Fragmenta, 2009.

El mestre efectiu

22/12/2012

Els nord-americans utilitzen l'expressió value added (valor afegit) per referir-se a la intervenció docent en el progrés de l'alumne. Pretenen donar-hi un valor matemàtic mesurant els resultats dels escolars en dos tests de coneixements, a l'inici i a la fi d'un curs. La diferència entre el creixement previst de l'alumne i el creixement real seria el valor afegit del mestre, és a dir, l'IVA docent. Si és positiu, posaria de manifest la intervenció d'un professor efectiu; si és negatiu, la d'un professor ineficient. Els darrers anys han gastat grans quantitats de diners en la recerca de la pedra filosofal de l'efectivitat docent. Ara bé, el sentit comú (i fins i tot un cert punt d'honor) ens obliga a reconèixer que hi ha professors de tota mena (com de fet passa en qualsevol altre ofici) i que el mestre bo és un mestre clarament efectiu.

Tot i això, el concepte d'efectivitat no és axiològicament neutral. De fet, tendim espontàniament a considerar efectiu el mestre que està en sintonia amb els nostres valors. Els darrers dies he estat repassant la manera com les escoles han fet publicitat gràfica d'elles mateixes al llarg del segle XX. La imatge publicitària és una magnifica mostra del tipus d'efectivitat que els centres ofereixen als pares com a reclam. És fàcil veure que la imatge d'un alumne fent colzes, que era habitual en la publicitat de mitjans del segle passat, ara hi és absent. Avui, en canvi, predominen totalitàriament les cares de criatures amb un somriure d'orella a orella, felices, d'ulls immensos. A mi em recorden les cares que a la meva infància feien en entrar en una pastisseria.

Què és, doncs, un mestre efectiu?

Món, Mar i Cel

15/12/2012

Als usuaris de Rodalies que fan la línia Barcelona-Blanes els és familiar la Fonda Marina de Montgat, però és probable que no es pugui dir el mateix de la fundació Món, Mar i Cel, que ocupava 9 hectàrees al seu costat i que era propietat d'un grup d'onze nens orfes. El dissenyador i ànima del projecte va ser Joaquim Cusí i Fortunet (1879-1968), director dels Laboratoris Cusí, del Masnou. Va comprar les terres i va habilitar els tres edificis que hi havia com a habitatge, escola i corrals.

El 3 de juliol del 1934 va arribar el primer nen. Es deia Miquel Romanyà, era de Roses i tenia 12 anys. Pocs dies després arribà Pere Armangat, de Pineda. A mesura que s'hi establien passaven a ser copropietaris de la finca. Tot el mobiliari de la casa va ser construït pels mateixos nens. Una jornada normal començava amb les feines als estables i continuava amb les de l'hort i la bòbila. De dilluns a dijous hi havia classe de francès d'onze a dotze. A la tarda, de tres a dos quarts de vuit, es feien la resta de classes. Els caps de setmana els nens rebien una petita quantitat de diners per si volien anar al cine o sortir a fer un tomb. A més, cadascun tenia la seva llibreta d'estalvis. Amb ells vivien un matrimoni de pagesos i una serventa que feien de padrins .

El projecte de Joaquim Cusí era que els nens que volguessin quedar-se a viure a Món, Mar i Cel poguessin fer-ho, amb la condició de passar a ser els padrins de nous nens acollits al centre. Però el seu somni no va sobreviure al trauma de la guerra.

Hi ha una escola a Figueres que porta el nom de Joaquim Cusí, un nom que cal recordar.

El país de les penúltimes paraules

 09/12/2012

No ens cal una nova reforma educativa. Especialment, si no ve acompanyada d'un consens previ sobre les causes del desmesurat fracàs escolar que la nova reforma es proposa corregir. L'entusiasme reformista dels docents sembla exhaurit. Les successives lleis educatives els han fet escèptics sobre la versemblança de les expectatives que proclamen els articulats i els han acostumat a observar amb reticència la distància existent entre les propostes reformistes i les millores reals de la instrucció a l'aula. D'altra banda, si de veritat es vol corregir el fracàs escolar, no hi ha res que impedeixi aplicar ara mateix polítiques específiques que, per exemple, identifiquin amb claredat els centres fracassats i els ajudin, si volen ser ajudats, o els transformin de dalt a baix amb les mesures que calgui. Cap nen es mereix un centre que li asseguri més possibilitats de fracàs que d'èxit escolar. No hi ha res que impedeixi tampoc identificar amb claredat les poblacions infantils amb més risc potencial de fracàs i donar-los a l'escola el que de cap manera podran trobar a casa, amb el temps escolar que sigui imprescindible.

Els redactors del projecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce) semblen creure -i jo estic convençut que ho creuen de bona fe- que per resoldre els dèficits del sistema educatiu espanyol hi ha una teràpia imprescindible: l'avaluació sistemàtica i rigorosa dels seus outputs , és a dir, dels resultats dels alumnes. Al meu parer, aquesta avaluació és necessària, però no és suficient. És necessària perquè entre nosaltres està molt arrelada la tendència a avaluar-nos per l'alçada de les nostres bones intencions més que no pas pel nivell pedestre dels nostres resultats. Per això l'avaluació externa dels resultats escolars és el pilar central de la Lomce. Gosaria dir que hi havia en un primer moment un ampli consens a la Conferència Sectorial d'Educació tant sobre la necessitat de les avaluacions externes com del reforçament de les matèries instrumentals. Però aquest consens no ha pogut resistir les conseqüències que es deriven de la seva aplicació homogènia a tot el sistema.

Si l'avaluació ha de ser general, cal garantir l'homogeneïtat del que és avaluat. Aquesta és una qüestió teòricament molt interessant, però políticament explosiva. El ministeri d'Educació va denominar troncals les matèries de les quals tots els alumnes espanyols han de ser examinats. Sota aquesta perspectiva, les llengües pròpies de cada comunitat no poden ser troncals, sinó matèries d'especialitat. No era difícil preveure que aquesta diferència conceptual feriria la sensibilitat de les comunitats amb llengua pròpia, especialment si s'hi afegeix que per obtenir el títol de final d'etapa no cal examinar-se de la llengua d'especialitat . Si era previsible, s'hauria d'haver evitat. No preveure-ho ha estat una greu irresponsabilitat. Una altra cosa és el difícil encaix dins la Lomce de les decisions del Tribunal Constitucional sobre l'ús del castellà i del català. Però, precisament perquè és difícil, és una qüestió política i s'ha de resoldre políticament.

Hi ha, doncs, motius objectius per a la preocupació. Jo aconsellaria al ministre que, abans de posar tota la seva fe en els tècnics que li asseguren que la clau per resoldre els problemes educatius és l' accountability , analitzi seriosament els seus límits al país que més sistemàticament l'ha portat a terme, els Estats Units. Com li agrada dir al governador de Califòrnia, Jerry Brown, "afegint un velocímetre a un cotxe espatllat no el convertirem en un bòlid de Fórmula 1". Però també m'inquieten algunes crítiques a la Lomce. Sento dir, per exemple, que vol separar "els que valen per estudiar i els que no", que "converteix l'educació en una cursa d'obstacles" i, la més repetida, "que és regressiva". Jo crec que l'educació és una cursa d'obstacles i que si es fan desaparèixer els obstacles es fa desaparèixer l'educació. La justícia té més a veure amb l'enfortiment dels febles que amb l'eliminació dels obstacles. Crec també que si ser progressista és acceptar impassible unes taxes de fracàs escolar del 25% i la mediocritat general del sistema, llavors estem identificant progressisme i antiintel·lectualisme.

Vivim al país de les penúltimes paraules, convençuts de tenir a l'abast l'última i, després, la primera d'un nou temps. Però ni la indignació ni l'esperança ens haurien d'amagar que el domini lingüístic real dels nostres alumnes, no importa en quina llengua, és molt decebedor.

Neurociències i pedagogia

 08/12/2012 

La pedagogia és una ciència molt voluble -i una mica acomplexada en el present- que li agrada estar a l'aguait de les novetats de prestigi per integrar-les immediatament en el seu discurs, creient que així guanya respectabilitat. No hi ha dubte que avui dia les neurociències en tenen molt, de prestigi, en conseqüència... Però els confessaré un secret: encara que les neurociències són molt dignes de tota lloança, el que es fa passar per neurociències aplicades a l'educació no és de fiar, és un producte tòxic. El que bàsicament ens ofereixen és -com diu el meu admirat Daniel Willingham- soroll científic que acostuma a ser o massa imprecís per fer-ne ús a classe o pedagògicament inútil o directament inexacte (penso en totes les teories sobre les diferències entre els hemisferis cerebrals o en la simpàtica teoria dels estils d'aprenentatge, que tan bona acollida té a casa nostra).

Posaré un exemple molt clar de la dificultat de traduir pedagògicament les aportacions de la neurologia: els neuròlegs ens asseguren que la repetició és bona per memoritzar dades, però si un mestre limita la seva acció educativa a demanar als seus alumnes, un dia rere l'altre, que es llegeixin repetidament la lliçó fins a memoritzar-la, tindrà un problema que no podrà obviar mostrant estudis neurocientífics. Repetir és bo... però la repetició indiscriminada esgota la paciència de qualsevol. El salt de l'interior del cervell al comportament humà convé fer-lo amb la màxima prudència, perquè en cas contrari s'acaba afirmant que les nostres opcions polítiques estan neurològicament determinades. Ja ho veu, president Mas.

El domini de la mirada

 01/12/2012 00:00

Del llibre de Byung-Chul Han La Sociedad del cansancio (Ed. Herder), tan lloat arreu, m'ha interessat molt el capítol titulat "Pedagogia del mirar", que és una reivindicació de Nietzsche de la qual em sento molt proper. Comparteixo amb ell la convicció que la principal finalitat de l'escola és ensenyar a mirar i a dominar la pròpia mirada. Qui no sap dirigir la seva atenció està condemnat a romandre pendent del dit d'un altre.

Dues raons expliquen les dificultats de l'apropiació de la nostra mirada. La primera: vivim envoltats d'estímuls cridaners que renoven contínuament les seves estratègies de seducció per poder dominar la nostra atenció. La segona: l'escola moderna no ha volgut o no ha pogut enfrontar-se al fet que un activisme mal organitzat pot conduir fàcilment a una passivitat no volguda. L'estímul permanent de l'acció acaba transformant l'activitat en passivitat. La hiperactivitat és l'altra cara de la hiperpassivitat. Dispersa l'acció i impedeix desenvolupar una conducta estratègica.

Avui és necessari aprendre a dominar l'atenció a contracorrent. Però continua sent obvi que, com deia Nietzsche, l'home mal educat és el que és incapaç d'oposar resistència a un impuls. El mal educat no sap dir no per la senzilla raó que no és prou actiu per poder controlar la seva activitat. Nietzsche diria que està mancat d'una activitat superior. L'estupidesa podria ser definida llavors com la incapacitat de controlar autònomament l'atenció. Seria l'actitud pròpia del pastisser que és incapaç de resistir la temptació de menjar-se els ingredients mentre està fent un pastís.

Jerusalem i Barcelona

25/11/2012

A la tomba de Shlomo Pines (París, 1908 - Jerusalem, 1990) hi ha gravades aquestes paraules: "No hi ha cap pensament més aliè a l'home lliure que el de la mort". Defineixen bé la seva actitud davant la vida i el treball intel·lectual. Va voler ser un home lliure de prejudicis, sectarismes i pors. Responent a una pregunta dels seus alumnes sobre l'actitud de molts intel·lectuals a l'Alemanya de Hitler, es va limitar a dir: "Els professors volien continuar sent-ho". No creia en els dogmes religiosos, però desconfiava dels dogmes dels ateus. Detestava les dictadures, el nacionalisme l'irritava i als liberals els mirava amb escepticisme. No prestava gaire atenció als aspectes pragmàtics de la vida perquè vivia fascinat amb la història de les idees. La seva curiositat intel·lectual tenia el suport d'una erudició que fins i tot resulta aclaparador resumir. Dominava un munt de llengües: sis d'orientals, les clàssiques i les llengües europees principals. Resumint: era un dels més grans orientalistes d'una generació irrepetible d'extraordinaris orientalistes.

Des del 1940 fins a la seva mort va ser professor de filosofia medieval jueva i musulmana a la Universitat Hebrea de Jerusalem i va ser precisament aquí on va defensar que no hi ha un cos de doctrines pròpiament jueves que hagi sobreviscut intacte al pas del temps. Els jueus no es caracteritzen, al seu parer, per compartir unes conviccions immutables, sinó per sentir-se partícips d'una tradició en permanent reconstrucció. A partir de la destrucció del segon temple, la diàspora es va assentar en esferes culturals heterogènies (l'hel·lenisme, l'islam i l'Europa cristiana) i, com és natural, cada pensador feia servir les eines intel·lectuals pròpies de la seva cultura circumdant, encara que mitigava la pressió de l'assimilació amb un fort sentiment de copertinença a un poble antic i peculiar. De manera inevitable el judaisme es va entendre a ell mateix amb una pluralitat de veus que, si bé no ens permeten parlar de ruptures, ens impedeixen afirmar una continuïtat orgànica o una essència immutable en les seves creences. El judaisme, si no es volen falsejar les dades, solament es pot mostrar en un relat històric, no en una definició atemporal.

La tesi de Pines és tan radical que fins i tot nega que la idea de l'elecció del poble jueu per Déu sigui un producte espontani del judaisme. A partir d'una detallada avaluació de les fonts, es creu en condicions d'afirmar que els jueus la van rebre dels xiïtes, especialment de la seva branca ismaïlita.

A la complexa història del judaisme, Pines hi troba fruits molt temptadors. Però un dels que li mereix més atenció és el de la construcció política de la idea de llibertat. A El desenvolupament de la noció de llibertat (1984) defensa que si entenem la llibertat com un ideal cap al qual es tendeix políticament o religiosament, llavors aquest concepte no es troba a la Bíblia jueva. Els termes bíblics que remeten a la idea de llibertat solament apareixen en el context jurídic de l'alliberament d'un esclau o d'un serf. Les primeres aparicions d'una idea política de llibertat les troba Pines a la Palestina dels segles I abans i després de Crist, entre els jueus que es resistien al domini romà reivindicant "la llibertat", com es comprova als textos de Flavi Josep. Però ells no creen la idea de llibertat del no-res, sinó que la prenen com un esbós del món cultural grecoromà, on designava l'estat d'un individu o d'un poble, i li donen un abast nou. A Grècia i a Roma la llibertat era, bàsicament, un bé patrimonial dels homes lliures. Entre els jueus deixa de ser un estat per esdevenir una aspiració legítima a l'alliberament d'un jou estranger. Amb aquesta ampliació del significat va néixer un dels fenòmens més decisius de la història occidental, que ha tingut conseqüències ben conegudes per a tothom. Els jueus, doncs, van ser el primer poble que, en una situació de dominació política, va crear una ideologia de l'alliberament lligada a l'eslògan de la llibertat.

Amb Pau, aquesta idea s'interioritza i passa a significar un alliberament personal del jou de la Torà (la llei de Moisès). Mitjançant aquesta doble via es va integrar en la cultura europea i va passar a donar forma a un ideal laic d'alliberament polític o personal que, molt sovint, és estimat com un valor suprem. Spinoza va jugar un paper decisiu en la culminació d'aquest procés. Probablement devem també als jueus la convicció, avui gairebé espontània, que la llibertat sempre arriba amb la felicitat agafada a la mà.

'The minds they are a-changin'

24/11/2012 

El New York Times publicava l'1 de novembre un article titulat "La tecnologia està canviant la manera com aprenen els alumnes". Bàsicament recollia l'evident perplexitat docent davant la imparable digitalització del món i de la vida. Els escolars que tenen entre els 8 i els 18 anys ja passen, de mitjana, el doble de temps davant d'una pantalla que a l'escola. Els mestres, tant els nord-americans com els europeus, sospiten que això té alguna cosa a veure amb les seves creixents dificultats per captar l'atenció dels alumnes. Si es continua així, l'atenció profunda, és a dir, la capacitat per romandre concentrat en una activitat, aïllat dels estímuls exteriors, aviat només es trobarà als llibres d'història de l'educació.

Mentre uns docents volen reaccionar contra aquesta situació, amb el convenciment que l'educació de l'atenció és la primera obligació de l'escola, d'altres defensen que el sistema educatiu s'ha d'adaptar a la manera com aprenen els alumnes en cada moment històric. Si aquests darrers s'imposen, la venerable unitat didàctica serà substituïda per l'esquetx didàctic elaborat en analogia amb el videojoc. No faig conya. He llegit en diferents llocs que el que els adults anomenem distracció és l'etiqueta despectiva amb què ens referim a una nova generació. Fa mig segle Bob Dylan cantava allò de The times they are a-changin . Avui acceptem amb una sorprenent supèrbia que minds are a-changin . Probablement Dylan sabia de què estava parlant, però no queda gens clar que nosaltres sapiguem què diem quan parlem de ments, de cervells o, per acabar-ho d'adobar, de jos digitals.

L'efecte Mateu

 17/11/2012 

Si preguntessin quin curs és més important per a un alumne, molt probablement la majoria de les respostes assenyalarien els primers anys d'escolarització o els anys d'orientació professional. Tendim a creure que hi ha alguna cosa així com uns cursos intermedis en què res de veritablement important està en joc, la qual cosa ens impedeix veure la importància del tercer de primària.

En aquest curs els nostres alumnes es veuen obligats a fer un viratge acadèmic de cent vuitanta graus. Fins ara han estat aprenent a llegir, d'ara endavant han de llegir per aprendre. En aquesta transició crítica petites fluctuacions en la fluïdesa lectora poden donar lloc a grans diferències d'aprenentatge. Com ha posat de manifest un recent estudi del sociòleg nord-americà Donald J. Hernandez, els alumnes de tercer amb mancances en la comprensió lectora tenen quatre vegades més possibilitats de fracassar. Mentre que els bons lectors aprenen cada dia noves coses, els que llegeixen malament comencen a sentir-se frustrats davant un text escrit, i es posa així de manifest el que podem anomenar, seguint l'Evangeli, l'efecte Mateu: "Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda".

Mentre que a casa nostra gairebé hem acceptat com un dogma la hipòtesi de la inutilitat de la repetició de curs, als Estats Units s'està imposant la repetició obligatòria per als alumnes de tercer curs que no dominen bé les estratègies lectores. És el que ja s'ha fet a Arizona, Florida, Indiana i Oklahoma, i s'està estudiant a Colorado, Iowa, Nou Mèxic i Tennessee.

Vísceres políticament sensibles

 11/11/2012

En aquests moments d'efervescència patriòtica, potser fóra bo tenir molt clar el lloc que li correspon a cada víscera en l'economia de l'acció política, donat que, com que l'entusiasme és l'opi del poble, sovint acabem confonent el cap amb els testicles.

M'explico. Tothom sap que en enviduar d'Isabel de Castella, al rei Ferran el Catòlic li van entrar unes urgències independentistes tan grans que es va casar amb la seva ostentosa neboda Germana de Foix, per la qual no sentia altra atracció que la motivada per la raó d'estat. Aquestes noces no van agradar gens a la noblesa castellana, donat que, si hi havia descendència, la Corona d'Aragó podria mantenir-se independent de la de Castella. L'obstinació de la raó d'estat va empènyer el monarca a posar-hi tanta força de voluntat que finalment Germana de Foix es va quedar embarassada. Però va portar al món un fill amb un rajolí de vida tan subtil que va morir al cap de poques hores.

En aquesta situació crítica, fins i tot les dames de la cort van ficar els nassos en la raó d'estat i van informar la reina d'un remei que deixaria ben alts els pendons d'Aragó. Calia subministrar al monarca un potatge fred de testicles de toro, que reforçaria de manera tan notòria la seva virilitat que "aluego es faria prenyada". Cal puntualitzar que no tots els entesos confirmaven les virtuts d'aquesta fórmula. Marcelo Empíric, per exemple, al seu De medicamentis libri , es mostrava més partidari dels testicles de teixó presos amb mel en dejuni durant tres dies consecutius. Plini el Vell, de gran autoritat en aquestes coses, recomanava els testicles de cavall o, en el seu defecte, el testicle dret d'un ase. D'altres especialistes subratllaven les formidables virtuts itifàl·liques dels testicles de guineu secs, del testicle dret d'un eriçó consumit amb mel, del testicle esquerre d'un cocodril (que s'ha de prendre sec, acompanyant la seva ingesta d'uns glops d'aigua de cigrons), del penis i els testicles de l'oca, etc. Alguns primmirats aconsellaven fermament que, en el cas d'optar pels testicles de toro, s'anés amb compte d'elegir un cornúpeta vermell ( colorado o jijón , diria un aficionat a la tauromàquia) i de caràcter impetuós. Si s'han de complir aquestes condicions, jo recomanaria, sens dubte, un toro de casta navarresa. Potser no tenen un trapío excepcional, però són aspres i d'una bravesa portentosa.

Sembla, però, que les entusiastes dames reials es van excedir amb els ingredients. Algunes fonts suggereixen que hi van afegir herbes estranyes i, fins i tot, cantaridina, que és un compost químic obtingut de la polvorització de la mosca espanyola. Si no s'administrava bé, la cantaridina podia donar lloc a un dolorós i perllongat priapisme i a efectes secundaris preocupants, especialment si era consumida per una persona amb una salut delicada, com era el cas del monarca. És el que va passar. Poc després d'ingerir aquell potatge fred, el rei es va veure a la vora de la mort i, si bé va ser salvat de braços de la parca, va quedar amb importants seqüeles que van llastar el final de la seva vida. Potser si en lloc de la recepta castellana li haguessin preparat un pasticcio de testicoli di toro , freqüent a la taula de Sa Santedat Pius V, les coses haurien anat d'una altra manera, i si les dames de la reina haguessin tingut una mica més de coneixements històrics, haurien sabut que el rei Martí l'Humà va morir per un abús de la cantaridina utilitzada amb els mateixos fins que el rei Ferran.

Al cap de pocs mesos el monarca va morir, però jo no goso dir que va descansar en pau, donat que la seva vídua no va tenir cap inconvenient a explorar noves lògiques de la raó d'estat entre els llençols del jove nét del rei difunt, Carles V. Com que ell tenia 17 anys i ella 29, l'exploració va donar aviat dos fruits: una filla comuna i el nomenament de virreina de València per a Germana de Foix.

D'aquesta història se'n poden treure algunes conclusions profitoses. Deixant de banda les òbvies, referides a la casta navarresa, la mosca espanyola, el Vaticà i el coneixement històric, n'assenyalaré tres. Primera: aquí podria haver-hi l'origen de l'aversió dels catalans al melancòlic toro d'Osborne. Segona: facis el que facis, el final de la història sempre està en mans dels alemanys. Tercera: en els assumptes humans, que són els polítics, ningú sap ben bé ni com s'ha ficat en un embolic ni -encara menys- com se n'ha sortit. La política és la història sense la providència narrativa que hi introdueixen després els historiadors.

Breu diccionari de llocs comuns

 10/11/2012

Aula : Entorn d'aprenentatge amb activitat presencial. Autonomia : Sí, però sense rivalitat entre els centres ni publicitat de resultats. Autoritat : Sospitosa. Avaluació : Excloent, sancionadora i controladora. Ciutadania : Crítica. Comprensivitat : Se l'està carregant el govern. Coneixements : Cada vegada menys rellevants a l'era d'internet. Constructivisme : O barbàrie. Creativitat : Espontaneïtat. Debat : Cal un gran debat nacional. Direcció : Sospitosa. Ha de ser pedagògica i no gerencial. El millor lideratge és el compartit. Educació : Cal combatre l'economicisme i fomentar l'educació integral. Educació diferenciada : Opus i ultraconservadorisme. Emotivisme : Autenticitat. Equitat : Se l'està carregant el govern. Escola pública : Se l'està carregant el govern. Excel·lència : Només és políticament correcta l'esportiva. Formació dels mestres : Capacitat per a la innovació. Fracàs : No hi ha fracàs escolar, sinó social. Itineraris : Segreguen i trenquen la comprensivitat. Jornada escolar : Millor no tractar el tema. Mestre tradicional : Sempre és un home. Participació dels pares : Imprescindible parlar-ne bé. Professorat : Lloar la seva professionalitat en públic i criticar-la en privat. Qualitat : No es pot quantificar. Racionalització : Que comenci el govern. Recursos : Insuficients. Repetició : Ineficaç. Retallades : Neoliberals i esbiaixades. Reunió : Una altra? Serveis : Se'ls està carregant el govern. Solidaritat : Se l'està carregant el neoliberalisme. Transparència : Un deure cívic de l'administració.

N'estic fart

l03/11/2012

Estic fart dels que ja no oposen el que és bo al que és dolent, sinó la innovació a la tradició; dels que asseguren que tot canvia, però ens amaguen el criteri que els permet avaluar el valor dels canvis; dels que consideren més noble somiar l'escola del futur que estudiar les imperfeccions de l'escola del present; dels que prometen un aprenentatge sense esforç i fan de l'interès el motor de l'aprenentatge, en lloc de fer del coneixement el motor de l'interès; dels que s'han convertit en escapistes professionals del present i ens fan culpables els altres que els seus somnis no s'hagin realitzat; dels teòrics que no saben definir el que qualsevol mestre sap reconèixer; dels que tossudament volen substituir les imperfeccions de l'escola del present per unes perfeccions que ningú no ha experimentat; dels que denigren el coneixement i proposen com a alternativa la comprensió com si hi pogués haver comprensió sense coneixement; dels que dogmatitzen que l'únic coneixement vàlid és el construït per l'alumne, com si l'alumne pogués reproduir la història de la humanitat autònomament o el coneixement tingués alguna propietat que li impedís ser transmès; dels que pugen al vèrtex de la història per dir-nos que les organitzacions piramidals han caducat, eliminant així el criteri orientador de l'excel·lència; dels que creuen que si els alumnes tenen un mòbil a la butxaca ja no els cal estudiar, sinó aprendre a consultar la seva butxaca, com si sense coneixements es pogués discriminar entre el saber seriós i la distracció. I, finalment, estic especialment fart dels que critiquen les classes magistrals amb un to pontifical.

La piadosa soledat dels xiprers

 28/10/2012

Aquest mes d'octubre farà 56 anys de la primera gran revolta popular contra una dictadura comunista, l'hongaresa. Fins al 1956 hi havia hagut aldarulls esporàdics als països comunistes, però el que va passar a Budapest va esdevenir un símbol que encara hauria de merèixer la nostra atenció.

En un context com l'actual amb tants decebuts amb el capitalisme realment existent, cal tenir molt present què va ser el comunisme realment existent. Tampoc convé oblidar que la política no és altra cosa que la gestió assenyada de les relacions de forces al servei d'un fi i que, a vegades, l'enemic el tenim a casa. A mitjans del segle passat hi havia molts ciutadans europeus occidentals que actuaven com a quintacolumnistes dels tancs soviètics. El 1953, és a dir, tres anys abans dels esdeveniments de Budapest, el Partit Comunista Francès va dedicar aquesta necrològica a Stalin: "El cor de Stalin, l'il·lustre company d'armes i prestigiós continuador de Lenin, cap, amic, germà dels treballadors de tots els països, ha deixat de combatre. Però l'estalinisme és immortal. El nom sublim del genial mestre del comunisme resplendirà amb una brillant claredat a través dels segles. Serem fidels a Stalin per sempre. Els comunistes s'esforçaran per ser dignes, mitjançant una dedicació incansable, a la sagrada causa de la classe obrera, del títol d'honor d'estalinistes. Glòria eterna al gran Stalin. Les seves magistrals i imperibles obres científiques ens ajudaran a reagrupar la majoria del poble". La revolta hongaresa es pot entendre com una insurrecció popular contra aquesta retòrica en recerca de les paraules polítiques elementals.

Tot va començar el 23 d'octubre com una petita manifestació que inicialment es concebia com un acte de solidaritat amb les protestes obreres de Poznan iniciades el 15 de juny i que havien permès als polonesos un cert increment de la seva autonomia, però espontàniament no va trigar a transformar-se en una riuada en què una població molt plural abocava tant les seves frustracions com les seves il·lusions. De manera inevitable tot plegat va prendre un caire marcadament antisoviètic que les autoritats comunistes no van saber com gestionar. El secretari general del partit comunista hongarès va fer un virulent discurs contra els manifestants, que només va servir per tensar més els ànims i, en última instància, per obrir les portes, el 4 de novembre, als 6.000 tancs de l'exèrcit roig que van aixafar la revolta. Aquest home tan manifestament incompetent es deia Erno Gero i havia estat el responsable de la dramàtica transformació socialista de l'economia magiar, que oferia promeses de felicitat col·lectiva a uns ciutadans que veien minvar diàriament la seva qualitat de vida.

La major part de la seva vida Erno Gero va ser un disciplinat funcionari de la revolució. L'any 1937 va ser destinat a Catalunya per la Internacional Comunista amb l'encàrrec d'actuar com a conseller del PSUC a les ordres directes d'Alexander Orlov, el responsable de la NKVD (la policia secreta estalinista) a Espanya. A Barcelona es feia conèixer com a Pedro o Guéré i tenia el seu despatx al darrer pis de la Pedrera, a prop del de Comorera, amb qui es veia sovint. Cap editorial de Treball , l'òrgan del PSUC, es podia publicar sense el seu vistiplau. Les seves decisions havien de ser acatades immediatament, sense discussió. Davant la seva figura freda i implacable, fins i tot el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antónov-Ovséienko, se sentia insegur (amb raons més que sobrades). Va ser l'ideòleg de l'operació contra el POUM que va acabar amb l'assassinat d'Andreu Nin i ho va fer amb tant d'èxit que encara avui n'hi ha que diuen que el POUM era un partit trotskista, fent-se còmplice de la injusta propaganda de Gero. Va ser també un dels principals promotors de terribles txeques barcelonines, autèntics laboratoris de la crueltat que les grans causes poden arribar a covar.

Evidentment a Barcelona no estava mancat d'amics. Caritat Mercader, la mare de Ramon Mercader, l'assassí de Trotski, tenia amb ell tanta familiaritat que sempre li deia Pere.

La seva criminal actuació a Catalunya ha estat premiada amb el nostre oblit. Per la seva desastrosa gestió de la crisi hongaresa, va ser substituït al capdavant del partit comunista i, finalment en va ser expulsat. La causa a la qual havia entregat la seva vida ja no el reconeixia com un dels seus. Va morir a Budapest el 1980.

Cal recordar aquestes coses per no permetre que només els xiprers continuïn creient en Déu.

Damnificats de la lliure expressió

 27/10/2012

L'espontaneïtat acrítica és el pecat capital de l'escola moderna. Practicada sense cap criteri, ha fet molt de mal, perquè llavors és indistingible del desvergonyiment. En cap matèria escolar hi ha més damnificats de l'espontaneïtat ignorant que en llengua. És molt fàcil veure joves molt espontanis però que es comporten com estrangers de la seva llengua.

Hem passat molts anys convençuts ingènuament que l'única cosa rellevant per escriure i parlar bé era fomentar una expressió incondicionada, amb la qual cosa hem aconseguit que els nostres alumnes en lloc de tenir arguments tinguin opinions... que no saben posar per escrit. Els professors ens hem resistit, gairebé de manera instintiva, a donar ordres i posar normes, la qual cosa solament posava de manifest els nostres complexos. Hem abandonat la cal·ligrafia, l'ortografia, la gramàtica, la prosòdia, l'eloqüència... tot això sonava a pedagogia retrògrada... donàvem per fet que eliminant les normes els nostres alumnes serien més lliures. Hem portat a la perversió la pedagogia de l'expressió.

Jo estic cada vegada més profundament agraït a aquells professors que em feien escriure una redacció setmanal, me la tornaven corregida i en feien llegir les millores a classe als seus autors. Em van ensenyar a mirar de manera objectiva la meva escriptura. Els bons escriptors no són els que tenen més coses a dir, sinó els que saben com dir-les. I en aquest com, es posa de manifest la seva singularitat. Ho hauríem d'apuntar de manera ben visible a la sala de professors: l'espontaneïtat mancada de criteris perjudica greument la salut de l'alumne.

La II Jornada de Reflexió Educativa

 20/10/2012 

És evident que les noves tecnologies són unes de les expressions més diàfanes del present. Però no en són la panacea. El que fan és amplificar extraordinàriament les heterogènies potencialitats de l'home, que sovint apunten a direccions oposades. No són, com volen fer-nos creure alguns gurus, una mena de nova teologia de l'alliberament. Però cal creure que entre l'excés profètic i el defecte reticent hi ha algun lloc per al punt mitjà, és a dir, per a la virtut pedagògica.

És precisament d'això del que estem discutint ahir divendres i avui dissabte a la II Jornada de Reflexió Educativa, organitzada pel Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya a la Seu d'Urgell i a Andorra. Caldria reservar aquestes dates a l'agenda cada any, perquè estan resultant molt profitoses. Aquest any mirem d'entendre els reptes de "l'escola de l'era digital", reflexionant "sobre els canvis que l'anomenada societat del coneixement i la tecnologia han introduït en els comportaments individuals i col·lectius en el context educatiu". Les jornades combinen les conferències i els àmbits de debat, que enguany se centren en el projecte educatiu Sòcrates, les pissarres digitals, el lideratge i la direcció de les escoles en l'era digital, la plataforma virtual d'aprenentatge Educ&, la formació inicial del mestre, etc. Personalment, estic convençut que ens equivoquem si creiem que la pantalla pot substituir la relació cara a cara entre el mestre i l'alumne, que és l'espai educatiu per antonomàsia. Però també ens equivocaríem si creguéssim que tota l'enorme complexitat del món modern té cabuda en aquest espai.

Catalunya lírica

 14/10/2012 

Catalunya lírica EFE

Quan vaig arribar a Barcelona, a finals de la dècada dels 70, res em va cridar més l'atenció que el surrealisme quotidià. Mai no oblidaré aquell Primer de Maig -encara als temps grisos- en què un grup de contraculturals es manifestava pel carrer Aragó cridant " Juan Carlos, escucha, Sofía está en la ducha ". Era un crit que recuperava de les cendres del franquisme aquelles pintades de la Barcelona anarquista que deien " Viva la organización de la lucha contra la disciplina " o "No al militarisme, tots al front".

Compartia pis amb un militant heroic del PSUC que s'entenia -molt sovint- amb la dona del cap de la seva cèl·lula comunista. Un dia en arribar al pis em vaig trobar el marit i l'amant plorant, perquè la dona els havia abandonat a tots dos just després de veure amb una amiga Emmanuelle . El pis, tan minúscul que no deixava espai per a cap intimitat, donava a la plaça de Sant Agustí. Cada nit, potser per confirmar les meves sospites sobre el surrealisme català, els gitanos del barri es dedicaven a fer palmas i cantar a la lluna les seves alegries, que eren les meves penes. Els entesos m'asseguren que des dels temps de la taberna de Juanito el Dorado Barcelona ha estat el Vaticà del flamenc i em remeten al darrer fenomen, El Salao, que va triomfar fa uns dies ni més ni menys que a l'Heliogàbal. Aquell ambient de la plaça de Sant Agustí continua viu a la plaça del Raspall, no gaire lluny de la plaça del Poble Romaní, que té un monument al Gato Pérez amb aquesta inscripció: "Al barri de Gràcia hi ha un munt de gent / que porta a la sang el ritme calé". Molt a prop, al carrer Fraternitat, va néixer Antonio González, el Pescaílla , creador de la rumba catalana.

Actualment, el fenomen surrealista que més em crida l'atenció és el Pájaro. Un dia, a les portes del Lletraferit, Alexandre Diego Gary, un barceloní fill de pares il·lustres, Romain Gary i Jean Seberg, em va mostrar una mena de quadre fet amb materials abandonats i em va dir: "És del Pájaro. Fa coses així i les deixa al costat dels contenidors". La cosa en qüestió em va semblar molt digna. Tenia aquesta inscripció: " El arte es basura ". Els habituals del Raval prou bé que saben de què parlo. A la paret, al costat de l'obra del Pájaro, hi havia un cartell amb la foto de Mariz Molina Pérez. Al peu de la foto hi deia: "Próximamente en programa TV 'Cántame una canción'. Todo un orgullo para nuestra comunidad filipina ". Al costat, al carrer de la Lluna hi ha un "espai chill out berber".

Ilya Ehrenbourg descriu a les seves Memòries el seu astorament davant el surrealisme quotidià català. Al front d'Aragó va veure un grup de soldats que havien abandonat la trinxera i es banyaven tranquil·lament. "Durant el dia no lluitem, que fa massa calor -li van dir-, però si s'espera, veurà quina una n'organitzarem d'aquí un parell d'hores!" En una posició no gaire allunyada, Mikhaïl Koltsov estava visitant el batalló del capità Medrano. "Quin enemic té al davant?", va preguntar. "Els facciosos", li van respondre. "Però qui, en concret? Quines forces? Quants canons i metralladores tenen?" "Si l'enemic es diu enemic -li va respondre el capità Medrano, admirat de la ruqueria del periodista del Pravda- , és perquè no va dient quines són les seves forces. Si ho fes, ja no seria l'enemic, sinó l'amic!" Koltsov constata que ningú no s'havia preocupat de fer el més mínim reconeixement de les forces franquistes. La conversa va tenir lloc a l'ombra dels canons enfundats del batalló, inservibles per manca de munició. "Els catalans són uns lluitadors esplèndids -escriu una altra cronista estrangera, Mary Low-, però com a soldats són pèssims. Mai no giren cua davant l'enemic, però és impossible que s'estiguin als seus llocs quan plou".

Em fa l'efecte que Eugeni d'Ors volia subratllar d'alguna manera la singular convivència dels catalans amb la realitat quan en el seu retorn a Barcelona, darrere les tropes franquistes, va lluir un molt poc reglamentari uniforme falangista que feia d'ell una esperpèntica síntesi entre un bomber i un xofer d'aristòcrata. A Salamanca ja havia donat nombroses proves de la seva excentricitat reglamentària, i l'havia justificat al·legant que si bé li agradaven els uniformes, el que de veritat l'entusiasmaven eren els multiformes. No tenia cap inconvenient a visitar els amics amb un uniforme verd adornat amb unes descomunals flors de lis al pit o a presentar-se davant el Caudillo d'una manera estrafolària que Umbral va qualificar de " churrigueresca ".

Escriptura i renovació pedagògica (i II)

13/10/2012

Tots els professors de la New Dorp insisteixen, cada dia, a cada classe, en la importància de construir oracions clares i ben connectades mitjançant les locucions conjuntives, amb el propòsit d'ensenyar als alumnes a enraonar sobre temes complexos amb criteris d'unitat, coherència i èmfasi. Tots es mostren també d'acord que la incapacitat per expressar-se lingüísticament frena el desenvolupament intel·lectual de molts alumnes. Qui no sap emprar correctament les estructures de la seva llengua està incapacitat per fer-se entendre i, per tant, per entendre's. Esforçar-se per escriure bé és, doncs, esforçar-se per mostrar i per descobrir idees. Molt sovint estem tan preocupats estimulant la creativitat dels nostres alumnes que negligim la importància de l'expressió clara de les idees complexes. La gramàtica no es pot ignorar sense minvar la capacitat expressiva. Quant de mal ha fet a les nostres escoles un foment acrític de la creativitat basat en l'estúpida idea que per ser creatiu no calen coneixements! Que ja n'hi ha prou tenint sentiments! Com si la gent que ens envolta estigués permanentment interessada en la nostra intimitat! La vida en comú és possible si hi ha també una sintaxi comuna que cal dominar si no volem acabar arraconats.

La New Dorp ha posat de manifest que de vegades no necessitem innovacions radicals, sinó prou seny per aprofitar el que sigui vàlid, encara que sigui vell. Però ens ha demostrat una cosa més: que per poder tenir èxit a l'escola calen pràctiques reflexives que permetin identificar els problemes i trobar sense prejudicis les solucions.

Poesia i autoconeixement

06/10/2012

Gràcies al llenguatge entenem el que sentia una dona de Mitilene que fa 2.700 anys va escriure: "Només et miro i la meva veu emmudeix". Donem forma al que sentim quan ho verbalitzem. Si els que tenim davant no ens parlen, no els acabem de veure, i si no ens parlem a nosaltres mateixos, no ens entenem. Insistim en la importància pedagògica de la llengua i en la necessitat de la lectura, però per esdevenir intel·lectualment profitosa, la lectura ha de ser com un bon menú, variada. La llengua solament ens ofereix les seves potencialitats expressives quan estem familiaritzats amb les diverses formes de dir. No n'hi ha prou amb fer de tastaolletes literaris, cal memoritzar i rumiar. La poesia és imprescindible perquè sense ella una potencialitat de la nostra ànima queda amorfa. La poesia és, fonamentalment, un estat de l'ànima. Per això el seu gaudi no se'ns entrega fàcilment. Demana una actitud d'autoexigència, de concentració, de sensibilitat envers el ritme, la tonalitat i la cadència del vers que ha format tradicionalment el moll de l'humanisme.

Escriptura i renovació pedagògica (I)

06/10/2012

 

Avegades les notícies pedagògiques semblen coincidir en un mateix sentit. Al mateix temps que a Europa el Grup d'Experts sobre Alfabetització de la Comissió Europea ens assegura que el 20% dels nostres adolescents no saben llegir un text mínimament complex, als Estats Units una escola de Staten Island, la New Dorp High, que acull alumnes amb problemes d'aprenentatge, ha provocat un gran debat pedagògic en demostrar que es pot tenir èxit amb una recepta aparentment senzilla i, en tot cas, no gens avantguardista: treballant sistemàticament les estratègies de la bona escriptura. Si aquest debat ha assolit un ressò tan gran és perquè coincideix amb un replantejament general dels programes educatius en el si dels estats.

Després d'haver provat diferents fórmules per intentar millorar els seus depriments resultats, la New Dorp High va comprovar que mentre un alumne no sàpiga escriure bé no pot expressar de manera coherent un pensament. I, certament, els seus alumnes escrivien molt malament. Sovint no sabien què fer davant un full en blanc. Però també van descobrir que la raó d'aquesta incapacitat no es devia a cap misteri, sinó a que, simplement, ningú no els havia ensenyat les estratègies que els hi podien permetre. Els professors, en conseqüència, van decidir deixar d'actuar a classe com si els alumnes poguessin descobrir autònomament com escriure bé i van insistir, tots plegats, fossin de la matèria que fossin, a proporcionar-los les eines sintàctiques adients. "Donem-los fórmules precises -van dir- que després, quan sàpiguen com escriure bé, ja trobaran com saltar-se-les".

"Irene, divina, treballa d'interina!"

30/09/2012

Assumint el risc d'enemistar-me amb una part important de la comunitat educativa, poso una nota alta a Irene Rigau. Valoro molt la implantació de la formació professional dual, els resultats de la recuperació dels exàmens de setembre, el replantejament curricular i la voluntat de ser més exigent amb l'accés a la docència. Sóc més crític envers les promeses de reducció de la burocràcia administrativa i de fomentar l'autonomia dels centres.

Però a la consellera ningú no la jutja pels seus projectes, sinó per la seva manera de fer front a una realitat improgramable gens compassiva amb les promeses electorals de cap govern europeu. I aquí les opinions són diverses. És evident que hi ha mala maror als centres. Els docents semblen viure l'obligació de fer més coses amb menys recursos com una imposició de la conselleria i no de la realitat. Cal afegir que, mentre l'escola pública diu que es juga la qualitat, la concertada es juga la seva estricta existència. Així, si ser conservador és no deixar-se dominar mai per la decepció, Irene Rigau s'ha manifestat com una conservadora més coherent que els docents que li demanen que treballi d'interina. N'ha treballat, per cert.

Esclaus de les bones intencions

29/09/2012

 

Com que la realitat sempre és més complexa que les nostres bones intencions, sovint descobrim que el lloc on ens ha portat la nostra bondat acrítica és exactament on no volíem anar. En posaré un exemple dolorós. La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat va formular una sèrie de principis que a Espanya van prendre forma legal en la llei 26/2011, de l'1 d'agost, que defensa que per garantir la igualtat d'oportunitat cal prendre mesures d'acció positiva orientades a evitar o compensar els desavantatges de les persones amb discapacitat per participar plenament en la vida comunitària. Seguint aquests principis, la Junta d'Andalusia ha fet una convocatòria d'oposicions per a professors d'ensenyament secundari aquest mateix any (ordre de 13 de febrer del 2012).

Al meu humil parer, l'únic criteri rellevant per aprovar unes oposicions de professor, de primària o secundària, hauria de ser la demostració pràctica de ser un bon professor, obviant qualsevol altre aspecte d'una persona. Però la llei obliga a reservar un 7% de les places de cada convocatòria a persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 33% i especifica, a més, que en qualsevol cas el 2% de les places ofertes les han de poder cobrir "persones que acreditin discapacitat intel·lectual". Però si l'acreditació d'una discapacitat intel·lectual s'entén que compensa els desavantatges de ser discapacitat intel·lectual, llavors alguna mala passada ens han fet les nostres bones intencions. ¿Una manera d'acreditar la discapacitat intel·lectual podria ser suspendre les oposicions?

La carmanyola com a índex

22/09/2012

 

Quan Earl Silas Tupper va inventar la moderna carmanyola, el tupperware o tàper, de ben segur que no s'imaginava que el seu invent seria motiu d'un debat pedagògic. Els fets ja els coneixem. Els 150 euros que costa de mitjana el menjador escolar són excessius per a un nombre creixent de famílies. Com que moltes d'aquestes famílies no poden atendre els seus fills al migdia, difícilment els podem dir que com que el que els passa no és un problema pedagògic no ens hi sentim al·ludits.

Però la carmanyola és només la part visible d'un iceberg. La part amagada és que hi ha nens que passen gana. I això és, directament, un greu problema pedagògic, perquè ni es pot aprendre a llegir amb l'estómac buit ni a un nen en aquestes condicions se li poden demanar gaires esforços de concentració.

Al Regne Unit s'estan estenent els anomenats breakfast clubs, que són respostes solidàries, amb el suport de diferents institucions filantròpiques, a una realitat de misèria que, al començament del segle XXI, pensaven que havien deixat enrere. Amb l'ajut dels breakfast clubs, algunes escoles de les zones més deprimides han decidit començar la jornada escolar amb un esmorzar a classe per poder garantir un nodriment adient per a totes les criatures.

Hi ha dues necessitats infantils que són les condicions de possibilitat de qualsevol acció escolar: una bona alimentació i un bon descans nocturn. Són els fonaments que l'erosió de la crisi ha deixat exposats a la intempèrie. I em temo que no els protegim bombardejant els polítics amb tàpers. Penso en la mare que n'hi va tirar un a Esperanza Aguirre.

Catalunya asimptòtica

16/09/2012 

 

En parlar-nos d'Aquil·les i la tortuga, el filòsof Zenó es va oblidar de dir-nos quant temps va poder resistir indemne el sentit de la realitat dels dos participants en aquella prova lògica. És una llàstima, perquè aquesta informació ens seria avui molt útil, ja que Catalunya s'assembla molt a Aquil·les. O, per dir-ho d'una altra manera, sembla comportar-se com una asímptota, aquella línia recta que s'acosta progressivament a la corba (de la independència) sense arribar a tocar-la mai. L'espai cada vegada més reduït entre la corba i la recta és un espai políticament, i per tant moralment, ambigu. Té alguna cosa pròpia dels llimbs, aquells llocs on les ànimes dels justos esperen la redempció... al final dels temps. 

No és que els catalans no vulguin anar al cel, és que no volen anar-hi, pel que sembla, de qualsevol manera. El mateix lema "Catalunya, nou estat d'Europa" es pot interpretar com "Independència sí, però no a qualsevol preu". Hi ha -hi ha hagut, si més no- tants càlculs i tactismes en la gestió de l'independentisme català que sembla legítim preguntar-se si es pot ser independentista sent un Hamlet en leotards, tenint por a la intempèrie, o estimant-se més viure contra Espanya que sense Espanya. 

M'asseguren que l'Onze de Setembre ha capgirat tot això i que, finalment, s'ha substituït la nàusea per l'apetit. Tant de bo sigui així! 

Els qui voldríem que Espanya fos possible (permeteu-me posar l'accent en el fos ), sabem prou bé que no és fàcil viure en un país que no ha sabut bastir una casa comuna. Ens han sobrat guerres civils i ens han faltat motius de celebració col·lectiva. La qual cosa tampoc té per què ser un motiu de celebració. Cánovas del Castillo la va encertar quan, el 1876, provant de definir la nacionalitat espanyola va proposar la fórmula: "Són espanyols els que no poden ser cap altra cosa". En la mateixa època, el poeta reusenc Joaquim Maria Bartrina escrivia allò de "... y si habla mal de España... es español ". Però tampoc no és fàcil viure en un país que no es decideix a fer casa a part. 

Espanya és certament una tortuga ferida. Sembla a punt de caure exhausta, però, a empentes i rodolons, es belluga i, remolejant, veu passar el temps, sense que Aquil·les gosi avançar-la. A vegades, per desprendre's dels seus fantasmes, es posa a gesticular i li agafen febrades centralistes, però com deia Pierre Vilar, gens sospitós d'anticatalanisme, per ser centralista primer cal tenir bons camins. El jacobinisme és inconcebible sense bones vies de comunicació (d'aquí ve la dèria de ZP per l'AVE). 

Aquests darrers dies he vist recollides en diferents mitjans referències a la carta que Unamuno va escriure la nit de Nadal del 1918 al seu amic Manuel Azaña, aviat farà cent anys. " Cataluña -li diu- ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España ". Però des d'Unamuno ençà el concepte de separació ha perdut nitidesa. Avui, d'acord amb la nostra política asimptòtica, el que els separatistes volen és una escissió amb fronteres poroses, dins una Unió Europea en què, per cert, gairebé no hi ha país sense moviments secessionistes. És a dir, volen una separació relativa. 

La manifestació de l'Onze de Setembre ha estat una victòria contundent... però no necessàriament anuncia la tangent terapèutica, perquè les manifestacions són de qui les gestiona i sovint gestionar una victòria és més difícil que guanyar una batalla. Posaré un exemple. Després de la Batalla de Saragossa (20 d'agost del 1710), l'arxiduc Carles d'Àustria va trobar-se expedit el camí de Madrid, on va entrar a mig matí del 28 de setembre, vestit de negre sobre un cavall blanc. Va ser rebut amb un silenci displicent per les poques persones que l'esperaven. Moltes finestres estaven estentòriament tancades. La plaça Major semblava deserta. I aquella buidor li va pesar tant que va donar l'ordre de girar cua i va instal·lar la seva cort a Ciempozuelos. Mentre es planyia de la desafecció madrilenya, aquell pretendent a sobirà va comprendre que a Espanya tots els expedients romanen indefinidament oberts -o tancats de manera asimptòtica-. I que les victòries, en aquesta situació, són proves molt ambigües a favor de la causa justa. Precisament per això, mai no sabem qui tindrà la darrera paraula històrica. 

Vaig pensar en tot això veient un grup de tres manifestants tornar a casa després de la nova fita històrica de la manifestació de dimarts, amb les senyeres recollides a l'asta, com un pergamí sagrat. Portaven tres senyeres amb colors diferents que representen el mateix país... o no.

Diferents o diferenciats?

15/09/2012

 

Torben Drewes és un economista de la canadenca Trent University partidari de l'educació diferenciada. Sosté que, ja que s'està ampliant la diferència acadèmica (" the performance gap ") entre nois i noies a favor d'elles, hem de començar a veure els nois com un grup desfavorit (" a disavantaged group "). D'acord amb les seves dades, les noies de secundària estudien setmanalment dues hores més que els nois, però si estudiessin el mateix temps, només reduirien a la meitat la seva diferència acadèmica. En cap cas l'eliminarien, perquè l'altra meitat tindria a veure amb el que els pedagogs anomenen "el currículum ocult" (organització, feminització de l'ensenyament, etc.) que, a hores d'ara, afavoriria clarament les noies. El resultat, conclou Drewes, és que, al Canadà, els homes estan abandonant la universitat. 

Vaig començar a interessar-me per les diferències acadèmiques entre nois i noies en descobrir que, mentre a Catalunya pensem la coeducació com un dogma d'immaculada concepció, a Alemanya les dones socialistes el van posar en qüestió amb criteris estrictament feministes compartits immediatament per moltes dones d'Europa i dels Estats Units. Com que hi ha estudis de tota mena, a favor i en contra, no sempre és fàcil treure'n l'aigua clara, però sembla evident l'expansió de l'educació diferenciada a tot arreu. I, com que al segle XXI les possibilitats d'interacció entre els sexes són molt grans fora de l'escola, els resultats ens suggereixen que no convé confondre mecànicament els fins (la noble aspiració a la igualtat d'oportunitats) amb els mitjans (la coeducació).